Bitsenbloc

Avui he descobert aquesta pàgina web: Gwern.net. Es tracta d’una simple col·lecció d’articles, ordenats per tema, que defuig l’estructura temporal dels blogs. De fet, no és la primera vegada que veig una pàgina recent estructurada d’aquesta manera, però aquest és el cas més radical que he trobat.

De fet, fa molt de temps que desitjo tancar els meus blogs i transformar la meva web en quelcom semblant a Gwern. Després de 10 anys d’escriure notes de blog, m’he adonat que molt de l’esforç ha sigut en va. Això és així perquè, en ordenar les notes de manera cronològica, aquestes acaben enterrades sota una gran muntanya de notes de qualitat molt diversa.

En un blog, l’incentiu no és editar els textos antics, per millorar-los i completar-los, l’incentiu és escriure coses noves. Cada dia, el blogaire s’enfronta a la pàgina en blanc. En canvi, l’autor, que empra el mateix mètode que Gwern (que de fet és una wiki unipersonal), s’enfronta al refinament de textos ja existents. Ja ho sabeu, editar sempre és més productiu i interessant que començar de zero. Almenys, és editant, revisant i reescrivint que s’escriuen els textos perdurables.

Ens trobem davant del clàssic dilema entre novetat i perdurabilitat. Els blogs estan esbiaixats cap a la novetat. Les wikis cap a la perdurabilitat. Crec que, un cop passada la turbulent dècada de la naïvetat digital, durant la qual era obligatori descobrir una novetat cada dia, em convé concentrar-me més en la perdurabilitat. És cert que aquests dos aspectes no tenen perquè estar enfrontats. Grans autors han escrit novetats perdurables en forma de, per exemple, grans diaris. D’altra gent, combina amb encert un blog i una wiki, que avancen agafats de la mà. Però, en el meu cas, siguem realistes, assolir perdurabilitat i novetat és difícil, les meves prioritats actuals no m’ho permeten.

En relació a la perdurabilitat, cal tenir en compte que és molt més fàcil fer una infraestructura perdurable quan un escriu una wiki unipersonal, que quan algú escriu un blog. Els blogs, en general, requereixen programes complexos, com el WordPress, que pot ser no sabré o podré fer anar i mantenir d’aquí unes dècades. En canvi, una wiki unipersonal, com la meva pròpia pàgina personal, pot fer-se basant-se en documents de text pla (org-mode, en el meu cas), que es poden versionar amb git, per exemple, els quals, al seu torn, es poden publicar en forma de documents html estàtics, els quals, per si mateixos, també són molt perdurables.

No obstant, el problema de fer una transició així, és que hauré de repassar milers d’anotacions del blog per rescatar-ne aquelles que tinguin més valor. Això, no és fàcil i, certament, dubto que sigui factible en la meva situació personal actual. De manera que el més probable és que acabi adoptant una solució híbrida. El temps dirà quina és la millor manera de fer-ho. No espereu canvis sobtats, els canvis arribaran de manera lenta i progressiva, però aquest article mostra l’esperit que vull seguir d’ara endavant.

Avui llegia al nombre 15 de la revista Beletra Almanako, un article de John Wells sobre l’apoplexia que va ell patir el passat estiu. John, de 73 anys, era sol quan va tenir l’atac, ja que la seva dona era al Carib. Per sort, el va tenir pel carrer i una persona que passava va poder cridar una ambulància. El dia següent de ser ingressat, va cridar a la veïna, que té clau de casa seva, i li va demanar que anunciés al Facebook (amb el compte de John) que en John era a l’hospital. A partir d’aquí, tothom se’n va assabentar, inclosa la dona, i va començar a rebre visites i cartes.

Ahir us vaig dir que sóc pare. Al cap d’uns dies de néixer el fillet, vaig enviar un e-mail massiu a més d’un centenar de persones. Vaig haver de triar els destinataris, un per un, a mà. Al cap de segons vaig començar a rebre e-mails rebotats (comptes abandonats, adreces errònies, etc.). Al cap dels dies em vaig adonar que també m’havia oblidat alguns destinataris importants i vaig anar re-enviant el missatge massiu a més persones. També és possible que hi hagi gent que hagi rebut l’e-mail, però que no vegi perquè ja no mira, per exemple, el seu compte de Hotmail.  No molt pràctic, la veritat. Hagués tingut un compte al Facebook, tot hauria estat més còmode, perquè, virtualment, l’empra tothom, de manera que amb un sol missatge i sense pensar en els destinataris, tothom ho hauria vist.

Així doncs, els serveis centralitzats com el Facebook, malgrat la pila de problemes que tenen, poden ser molt pràctics en alguns moments i aquests dies he trobat a faltar no tenir-ne un compte. De totes maneres, una reflexió freda em segueix mostrant que és millor no ser-hi.

El més trist de tot plegat és que ho he dit també aquí, al meu blog, un espai públic on tothom pot llegir les meves notes, sense cap limitació, i cap persona del meu entorn habitual (no digital) ha conegut la notícia per aquest mitjà. N’entenc les raons, entenc perquè la gent “normal” no sap què és una RSS, però trobo que és una llàstima. En fi, …

Actualització: En aquest comentari breu mostro que l’augment de productivitat i la comoditat que representa el Facebook, sembla a primera vista un gran avantage, però amaga un model d’abstracció que ens fa menys humans.

Aquest article fou publicat al Diari Menorca, a la columna de Càritas “Llavors d’esperança”, el dilluns 24 de setembre de 2012. Està basat en una entrada anterior d’aquest mateix blog.

L’art de viure en societat és tan vell com la humanitat i aquest llarg procés d’aprendre a viure entre persones ens ha donat uns coneixements que ens permeten gestionar bé la nostra vida social. Per exemple, els humans som molt hàbils adaptant el nostre discurs al context en el que ens trobem. No parlem del mateix amb els companys del gimnàs que amb els de la feina. Aquesta flexibilitat ens permet maximitzar la qualitat de les relacions socials que mantenim amb la gent propera, ja que ens centrem més en allò que ens uneix que en allò que ens separa. Així, evitant parlar de tot amb tothom, afavorim la convivència en una societat on hi conviuen punts de vista diversos i sovint poc compatibles.

En canvi, a la majoria de les anomenades xarxes socials, els nostres missatges hi apareixen mesclats. D’aquesta manera descobrim aspectes de les nostres amistats que ens sorprenen i que, de vegades, ens hauríem estimat més no conèixer. Per exemple, a Maó hi ha tensió política entorn el nom de la ciutat, però aquesta tensió no es respira gaire al carrer. Això no és perquè aquest tema no interessi al ciutadà, com diuen alguns, és perquè tots tenim la maduresa suficient de tractar-lo amb prudència per així evitar conflictes amb els nostres veïns. En canvi, a les xarxes socials hi veig sovint un discurs molt menys prudent, molt més enfocat cap a la divisió que cap a la convivència. Clarament, les xarxes socials polaritzen la societat, fent malbé aquest teixit que ens permet conviure en comunitat, en un mateix espai social.

Però aquest no és el sol incovenient de les xarxes socials. Escriure és un art difícil, i encara és més difícil escriure bons textos breus, com requereixen la majoria d’aquests entorns digitals. Així, sovint omplim els nostres “murs” amb comentaris escrits en calent, poc pensats i mal escrits. Es tracta de l’oralitat escrita, que té tots els inconvenients de la comunicació oral i de l’escrita a la vegada. La capacitat que tenim de treure profit d’aquests nous modes de comunicació és molt variable d’una persona a una altra, degut a la dificultat de moure’s en un entorn tan nou i poc madur. Així, uns quants, sovint expertes en comunicació, s’hi mouen molt bé, però la majoria, en canvi, acabem donant una mala imatge de nosaltres mateixos, sense adonar-nos-en, perquè ens costa interpretar les conseqüències a llarg terme d’escriure i compartir qualsevol idea que ens passi pel cap.

Al meu blog hi ha deu anys de notes, públiques totes elles, la qualitat de les quals és molt variable. Alguns dels textos són tan antics que defensen opinions que jo ja no podria defensar avui en dia. Això no és nou, a tothom que hagi escrit li ha passat. No obstant, a internet, aquests vells articles no es veuen groguencs, com es veuria un vell article de diari, es veuen tan nous i actuals com els que vaig escriure ahir mateix, fet que pot causar certes sorpreses i confusions. Si tenim en compte que moltes d’aquestes velles notes formen part d’aquesta oralitat digital, que he mencionat abans, que ens fa escriure i publicar de manera massa improvisada, podeu imaginar que tinc motius per témer les meves pròpies paraules. És per això que sovint em demano a mi mateix com el meu llarg rastre digital deu afectar la meva vida.

Després de fer una reflexió tan pessimista sobre la xarxa, sembla que l’estigui rebutjant. Però no, no és així. És possible emprar la xarxa de manera que el seu ús sigui bo per a nosaltres i per als que ens envolten. És important que siguem escèptics, perquè no tot allò que és nou és bo, clarament, hem de defugir els discursos tecnoutòpics, que sovint tenim tendència a adoptar els que som encara joves. D’aquesta manera, és millor emprar les xarxes socials amb moderació, sense exposar-nos-hi massa, afavorint la creativitat, els textos llargs, de qualitat i d’elaboració pròpia, en detriment de la cursa cap a la instantaneïtat. Hem de ser creatius, per això evitarem reenviar missatges massius, els quals solen ser barroeres manipulacions. Sempre serà millor afavorir el teixit social més proper, que els grans temes mediàtics. I, sobretot, triarem bé els destinataris de cada missatge tal com ho fem al món real, perquè la comunicació íntima és sempre més rica i constructiva.

Les xarxes socials són atractives i addictives, per tant no és fàcil seguir aquestes poques recomanacions, a mi em costa, certament. Però és possible i desitjable fer-ho si volem mantenir un ric i sa teixit social.

Durant els meus anys a Suïssa i a França vaig aprendre a saludar a la gent que em creuava pel carrer. “Bonjour monsieur”, “bonjour madame”, són frases d’ús constant, que ajuden a mantenir una certa connexió i empatia amb els altres, amb totes aquestes persones amb qui compartim constantment un espai comú, però que no coneixem. Ja fa quasi quatre anys que vaig tornar i encara dic “bon dia” a tothom, i sistemàticament la gent em mira amb cara estranya.

Als metro de Viena tothom respecta el costum de deixar sortir abans d’entrar. S’obren les portes del vagó i els que són a l’andana deixen un ample passadís per tal que la gent pugui baixar del tren còmodament. Aquí, en canvi, tothom puja empenyent, com si el tren hagués de partir deixant a la meitat dels passatgers a terra. A Sants és espantós. A Tortosa també passa, la gent s’empeny per sortir del tren.

Als trens suïssos tothom hi roman en estricte silenci. Així els estudiants poden estudiar, els lectors llegir, els cansats dormir. Qui vol escoltar música es posa auriculars. I tothom és feliç. Aquí en canvi, sempre hi ha gent que fa soroll, que posa música, que parla massa fort. I és impossible llegir. Per això porto sempre taps a la bossa, per poder llegir al tren.

He de parlar de seguretat vial? Més val que no comenci.

La qüestió de fons és que aquí som bastant mal educats. Tenim unes mancances culturals evidents que dificulten la convivència més bàsica en societat. Els problemes que he mencionat són simples símptomes d’un problema estructural, els efectes del qual es veuen a tots els nivells de la societat. Que la gent estigui orgullosa d’estafar amb l’IVA o a la declaració de la renda no és casual. El drama és que aquests problemes culturals de fons requereixen generacions per ser resolts, si és que mai poden ser resolts.

M’han enviat un interessantíssim article, que estudia com les universitats espanyoles evolucionarien en el rànking de Xangai si es fusionessin els dits “campus d’excel·lència internacional”. La conclusió és clara “The results of our analysis clearly show the difficulty of improving ranking positions by calculating the sum of aggregated institutions”. És a dir, ajuntant dos pollastres, s’aconsegueix un pollastre més gran, no un falcó.

Tristament, l’estratègia d’ajuntar pollastres ja s’ha aplicat en aquest país en altres àmbits, com el bancari. El resultat ha estat Bankia i les altres caixes massa grans per quebrar, que ens costen i ens costaran un dineral als contribuents. No fem el mateix amb les universitats, creant monstres burocràtics poc operants a partir d’universitats ja massa burocràtiques. Ja va sent hora que parem de fer malabars comptables, per fer veure que tenim el que no tenim. Cal que deixem de creure cegament que emprant el mot “excel·lència” a cada frase de cada discurs sobre el sector del coneixement, sense fer res més, resoldrem els nostres problemes. Caldrà començar a pensar en termes estructurals, en termes d’arrel, per així poder aplicar vertaderes solucions per a resoldre les greus disfuncionalitats del nostre sistema universitari, caigui qui caigui. Si no ho fem, continuarem, com sempre, a la llista dels mediocres.

Docampo, Domingo; Herrera, Francisco; Luque-Martínez, Teodoro; Torres-Salinas, Daniel. “Efecto de la agregación de universidades españolas en el Ranking de Shanghai (ARWU): caso de las comunidades autónomas y los campus de excelencia”. El profesional de la información, 2012, julio-agosto, v. 21, n. 4, pp. 428-432. http://dx.doi.org/10.3145/epi.2012.jul.16

Una de les dites que més m’agraden es aquella que diu que “l’infern és empedrat de bones intencions”. Que certa que és! I com més complexa i global esdevé la societat, més vertadera esdevé la dita, ja que, degut a la densa xarxa de causes i efectes, cada dia és més difícil mesurar les conseqüències dels nostres actes, és a dir, de les nostres bones intencions.

Al seu llibre “La révolution de l’amour”, Luc Ferry afirma que l’èxit implacable del capitalisme, en aquest món globalitzat d’avui, ha estat possible gràcies a la gran deconstrucció dels valors antics, ja iniciada a finals del segle XIX, però que la generació del 68 va portar al paroxisme. Ferry sosté que els bohemis van fer possible que els seus enemics burgesos poguessin expandir el seu poder fins a límits insospitats, malgrat les reticències dels propis burgesos. Té mèrit! De fet, això no és nou. És ben conegut que, moltes dels que actualment gestionen els centres de poder, quan eren joves buscaven la platja sota l’empedrat de París.

Llegir aquesta explicació de Ferry m’ha fet pensar en les bones intencions de la meva generació digital. El tecnoutopisme, tan ben representat per la “Declaració d’independència del ciberespai”, de Barlow, l’ideari de la EFF o la construcció del gran ecosistema del programari lliure que fa funcionar els grans núvols actuals, ha creat les bases intel·lectuals i materials que han fet possible la xarxa de les grans corporacions, la xarxa del Facebook, del Google i companyia. El capitalisme globalitzat d’alta velocitat ha trobat en els somnis dels marginals usuaris de les BBS, com The Well, la manera de fer-se encara més eficient i més poderós. Quina sorpresa que hem tingut els que fa quinze anys parlàvem del programari lliure i de cultura digital oberta, somniant en un món idíl·lic. Ara, tots emprem el núvol amb fruïció, des dels nostres iPhones i Macbooks, que són l’antítesi del que defensarem de joves.

Així és la vida, podem imaginar els futurs que vulguem, però mai podrem saber realment cap a on ens porten les nostres accions. Cada generació ho fa a la seva manera.

Avui he omplert un formulari de l’administració. M’han demanat quin era el meu gènere. He cercat la casella “Homo” (Sapiens Sapiens) i no l’he trobada, només m’oferien “masculí” i “femení”, que només són gèneres quan són gramaticals.

Crec que volien demanar-me pel sexe, que en el meu cas és “mascle” o “home”. Sí sóc un mascle. Ja no podem emprar aquesta paraula tan clara?

Amb tant de llenguatge correcte acabarem sense saber de què parlem. Hi ha massa funcionari que vol canviar el món modificant formularis sense ser conscient de que quan canviem el significat de les paraules no fem el món millor, el fem més incomprensible sense corregir-ne les injustícies.

Ja per acabar, us recomano aquest magnífic article sobre els problemes que causa jugar amb les paraules, especialment quan se’n fa política.