Cap a un model de publicació digital més perdurable

2013/02/19 § 3 comentaris

Avui he descobert aquesta pàgina web: Gwern.net. Es tracta d’una simple col·lecció d’articles, ordenats per tema, que defuig l’estructura temporal dels blogs. De fet, no és la primera vegada que veig una pàgina recent estructurada d’aquesta manera, però aquest és el cas més radical que he trobat.

De fet, fa molt de temps que desitjo tancar els meus blogs i transformar la meva web en quelcom semblant a Gwern. Després de 10 anys d’escriure notes de blog, m’he adonat que molt de l’esforç ha sigut en va. Això és així perquè, en ordenar les notes de manera cronològica, aquestes acaben enterrades sota una gran muntanya de notes de qualitat molt diversa.

En un blog, l’incentiu no és editar els textos antics, per millorar-los i completar-los, l’incentiu és escriure coses noves. Cada dia, el blogaire s’enfronta a la pàgina en blanc. En canvi, l’autor, que empra el mateix mètode que Gwern (que de fet és una wiki unipersonal), s’enfronta al refinament de textos ja existents. Ja ho sabeu, editar sempre és més productiu i interessant que començar de zero. Almenys, és editant, revisant i reescrivint que s’escriuen els textos perdurables.

Ens trobem davant del clàssic dilema entre novetat i perdurabilitat. Els blogs estan esbiaixats cap a la novetat. Les wikis cap a la perdurabilitat. Crec que, un cop passada la turbulent dècada de la naïvetat digital, durant la qual era obligatori descobrir una novetat cada dia, em convé concentrar-me més en la perdurabilitat. És cert que aquests dos aspectes no tenen perquè estar enfrontats. Grans autors han escrit novetats perdurables en forma de, per exemple, grans diaris. D’altra gent, combina amb encert un blog i una wiki, que avancen agafats de la mà. Però, en el meu cas, siguem realistes, assolir perdurabilitat i novetat és difícil, les meves prioritats actuals no m’ho permeten.

En relació a la perdurabilitat, cal tenir en compte que és molt més fàcil fer una infraestructura perdurable quan un escriu una wiki unipersonal, que quan algú escriu un blog. Els blogs, en general, requereixen programes complexos, com el WordPress, que pot ser no sabré o podré fer anar i mantenir d’aquí unes dècades. En canvi, una wiki unipersonal, com la meva pròpia pàgina personal, pot fer-se basant-se en documents de text pla (org-mode, en el meu cas), que es poden versionar amb git, per exemple, els quals, al seu torn, es poden publicar en forma de documents html estàtics, els quals, per si mateixos, també són molt perdurables.

No obstant, el problema de fer una transició així, és que hauré de repassar milers d’anotacions del blog per rescatar-ne aquelles que tinguin més valor. Això, no és fàcil i, certament, dubto que sigui factible en la meva situació personal actual. De manera que el més probable és que acabi adoptant una solució híbrida. El temps dirà quina és la millor manera de fer-ho. No espereu canvis sobtats, els canvis arribaran de manera lenta i progressiva, però aquest article mostra l’esperit que vull seguir d’ara endavant.

Situacions on el Facebook és molt superior al correu

2013/01/09 § 7 comentaris

Avui llegia al nombre 15 de la revista Beletra Almanako, un article de John Wells sobre l’apoplexia que va ell patir el passat estiu. John, de 73 anys, era sol quan va tenir l’atac, ja que la seva dona era al Carib. Per sort, el va tenir pel carrer i una persona que passava va poder cridar una ambulància. El dia següent de ser ingressat, va cridar a la veïna, que té clau de casa seva, i li va demanar que anunciés al Facebook (amb el compte de John) que en John era a l’hospital. A partir d’aquí, tothom se’n va assabentar, inclosa la dona, i va començar a rebre visites i cartes.

Ahir us vaig dir que sóc pare. Al cap d’uns dies de néixer el fillet, vaig enviar un e-mail massiu a més d’un centenar de persones. Vaig haver de triar els destinataris, un per un, a mà. Al cap de segons vaig començar a rebre e-mails rebotats (comptes abandonats, adreces errònies, etc.). Al cap dels dies em vaig adonar que també m’havia oblidat alguns destinataris importants i vaig anar re-enviant el missatge massiu a més persones. També és possible que hi hagi gent que hagi rebut l’e-mail, però que no vegi perquè ja no mira, per exemple, el seu compte de Hotmail.  No molt pràctic, la veritat. Hagués tingut un compte al Facebook, tot hauria estat més còmode, perquè, virtualment, l’empra tothom, de manera que amb un sol missatge i sense pensar en els destinataris, tothom ho hauria vist.

Així doncs, els serveis centralitzats com el Facebook, malgrat la pila de problemes que tenen, poden ser molt pràctics en alguns moments i aquests dies he trobat a faltar no tenir-ne un compte. De totes maneres, una reflexió freda em segueix mostrant que és millor no ser-hi.

El més trist de tot plegat és que ho he dit també aquí, al meu blog, un espai públic on tothom pot llegir les meves notes, sense cap limitació, i cap persona del meu entorn habitual (no digital) ha conegut la notícia per aquest mitjà. N’entenc les raons, entenc perquè la gent “normal” no sap què és una RSS, però trobo que és una llàstima. En fi, …

Actualització: En aquest comentari breu mostro que l’augment de productivitat i la comoditat que representa el Facebook, sembla a primera vista un gran avantage, però amaga un model d’abstracció que ens fa menys humans.

Emprar la xarxa en benefici de tots

2012/10/04 Desactiva els comentaris

Aquest article fou publicat al Diari Menorca, a la columna de Càritas “Llavors d’esperança”, el dilluns 24 de setembre de 2012. Està basat en una entrada anterior d’aquest mateix blog.

L’art de viure en societat és tan vell com la humanitat i aquest llarg procés d’aprendre a viure entre persones ens ha donat uns coneixements que ens permeten gestionar bé la nostra vida social. Per exemple, els humans som molt hàbils adaptant el nostre discurs al context en el que ens trobem. No parlem del mateix amb els companys del gimnàs que amb els de la feina. Aquesta flexibilitat ens permet maximitzar la qualitat de les relacions socials que mantenim amb la gent propera, ja que ens centrem més en allò que ens uneix que en allò que ens separa. Així, evitant parlar de tot amb tothom, afavorim la convivència en una societat on hi conviuen punts de vista diversos i sovint poc compatibles.

En canvi, a la majoria de les anomenades xarxes socials, els nostres missatges hi apareixen mesclats. D’aquesta manera descobrim aspectes de les nostres amistats que ens sorprenen i que, de vegades, ens hauríem estimat més no conèixer. Per exemple, a Maó hi ha tensió política entorn el nom de la ciutat, però aquesta tensió no es respira gaire al carrer. Això no és perquè aquest tema no interessi al ciutadà, com diuen alguns, és perquè tots tenim la maduresa suficient de tractar-lo amb prudència per així evitar conflictes amb els nostres veïns. En canvi, a les xarxes socials hi veig sovint un discurs molt menys prudent, molt més enfocat cap a la divisió que cap a la convivència. Clarament, les xarxes socials polaritzen la societat, fent malbé aquest teixit que ens permet conviure en comunitat, en un mateix espai social.

Però aquest no és el sol incovenient de les xarxes socials. Escriure és un art difícil, i encara és més difícil escriure bons textos breus, com requereixen la majoria d’aquests entorns digitals. Així, sovint omplim els nostres “murs” amb comentaris escrits en calent, poc pensats i mal escrits. Es tracta de l’oralitat escrita, que té tots els inconvenients de la comunicació oral i de l’escrita a la vegada. La capacitat que tenim de treure profit d’aquests nous modes de comunicació és molt variable d’una persona a una altra, degut a la dificultat de moure’s en un entorn tan nou i poc madur. Així, uns quants, sovint expertes en comunicació, s’hi mouen molt bé, però la majoria, en canvi, acabem donant una mala imatge de nosaltres mateixos, sense adonar-nos-en, perquè ens costa interpretar les conseqüències a llarg terme d’escriure i compartir qualsevol idea que ens passi pel cap.

Al meu blog hi ha deu anys de notes, públiques totes elles, la qualitat de les quals és molt variable. Alguns dels textos són tan antics que defensen opinions que jo ja no podria defensar avui en dia. Això no és nou, a tothom que hagi escrit li ha passat. No obstant, a internet, aquests vells articles no es veuen groguencs, com es veuria un vell article de diari, es veuen tan nous i actuals com els que vaig escriure ahir mateix, fet que pot causar certes sorpreses i confusions. Si tenim en compte que moltes d’aquestes velles notes formen part d’aquesta oralitat digital, que he mencionat abans, que ens fa escriure i publicar de manera massa improvisada, podeu imaginar que tinc motius per témer les meves pròpies paraules. És per això que sovint em demano a mi mateix com el meu llarg rastre digital deu afectar la meva vida.

Després de fer una reflexió tan pessimista sobre la xarxa, sembla que l’estigui rebutjant. Però no, no és així. És possible emprar la xarxa de manera que el seu ús sigui bo per a nosaltres i per als que ens envolten. És important que siguem escèptics, perquè no tot allò que és nou és bo, clarament, hem de defugir els discursos tecnoutòpics, que sovint tenim tendència a adoptar els que som encara joves. D’aquesta manera, és millor emprar les xarxes socials amb moderació, sense exposar-nos-hi massa, afavorint la creativitat, els textos llargs, de qualitat i d’elaboració pròpia, en detriment de la cursa cap a la instantaneïtat. Hem de ser creatius, per això evitarem reenviar missatges massius, els quals solen ser barroeres manipulacions. Sempre serà millor afavorir el teixit social més proper, que els grans temes mediàtics. I, sobretot, triarem bé els destinataris de cada missatge tal com ho fem al món real, perquè la comunicació íntima és sempre més rica i constructiva.

Les xarxes socials són atractives i addictives, per tant no és fàcil seguir aquestes poques recomanacions, a mi em costa, certament. Però és possible i desitjable fer-ho si volem mantenir un ric i sa teixit social.

És la tecnobohèmia qui ha fet possible el capitalisme digital

2012/09/02 Desactiva els comentaris

Una de les dites que més m’agraden es aquella que diu que “l’infern és empedrat de bones intencions”. Que certa que és! I com més complexa i global esdevé la societat, més vertadera esdevé la dita, ja que, degut a la densa xarxa de causes i efectes, cada dia és més difícil mesurar les conseqüències dels nostres actes, és a dir, de les nostres bones intencions.

Al seu llibre “La révolution de l’amour”, Luc Ferry afirma que l’èxit implacable del capitalisme, en aquest món globalitzat d’avui, ha estat possible gràcies a la gran deconstrucció dels valors antics, ja iniciada a finals del segle XIX, però que la generació del 68 va portar al paroxisme. Ferry sosté que els bohemis van fer possible que els seus enemics burgesos poguessin expandir el seu poder fins a límits insospitats, malgrat les reticències dels propis burgesos. Té mèrit! De fet, això no és nou. És ben conegut que, moltes dels que actualment gestionen els centres de poder, quan eren joves buscaven la platja sota l’empedrat de París.

Llegir aquesta explicació de Ferry m’ha fet pensar en les bones intencions de la meva generació digital. El tecnoutopisme, tan ben representat per la “Declaració d’independència del ciberespai”, de Barlow, l’ideari de la EFF o la construcció del gran ecosistema del programari lliure que fa funcionar els grans núvols actuals, ha creat les bases intel·lectuals i materials que han fet possible la xarxa de les grans corporacions, la xarxa del Facebook, del Google i companyia. El capitalisme globalitzat d’alta velocitat ha trobat en els somnis dels marginals usuaris de les BBS, com The Well, la manera de fer-se encara més eficient i més poderós. Quina sorpresa que hem tingut els que fa quinze anys parlàvem del programari lliure i de cultura digital oberta, somniant en un món idíl·lic. Ara, tots emprem el núvol amb fruïció, des dels nostres iPhones i Macbooks, que són l’antítesi del que defensarem de joves.

Així és la vida, podem imaginar els futurs que vulguem, però mai podrem saber realment cap a on ens porten les nostres accions. Cada generació ho fa a la seva manera.

Aprendre i memoritzar

2012/07/10 Desactiva els comentaris

En Miquel Maria dialoga amb Pla sobre el rol de la memòria en l’aprenentatge. Explicaré el meu punt de vista sobre el tema fent algunes analogies.

Quan jo faig un treball científic el que faig és crear una carpeta a l’ordinador on hi poso: (1) les dades i (2) un programa per tractar-les. El valor afegit de la meva feina és al programa que escric, que conté el mètode que he utilitzat per fer parlar les dades. El programa, de fet, conté el coneixement i la creativitat que he mobilitzat per resoldre el problema. Però clar, sense dades el programa no servirà de res.

Enlloc de tenir les dades al disc dur, podria fer que el programa les anés a buscar directament a la font cada vegada. Si ho fes així, no hauria de desar les dades al disc dur (memoritzar) però el programa resultant seria ordres de magnitud més lent i dependria de la disponibilitat de la connexió i del bon funcionament del servidor remot. Seria ineficient (lent) i no seria autònom. A més, el propietari del servidor podria modificar les dades sense que jo ho sabés. Estaria sotmès.

Tornant a l’article den Miquel Maria. Un estudiant que renunciés a memoritzar podria emprar la wikipedia sí, o Google, clar, però el seu rendiment seria molt pèssim! El que només memoritzés seria un altre inútil, com les dades del meu disc dur, que no valen res sense la meva creativitat i el meu coneixement.

Així doncs, és evident que els estudiants han de combinar la memòria, la comprensió i la creativitat. El que em sorprèn és que encara estem discutint sobre això.

Alliberant-me de la tirania del temps real

2012/06/06 § 1 comentari

La ràdio, com el Twitter o el Facebook, forma part de la “tirania del temps real”, és a dir, t’imposa uns ritmes i et genera unes ansietats que responen més a la necessitat que tenen les emissores de captar la teva atenció que a la teva necessitat d’estar informat. Hi ha millors maneres d’informar-se que escoltar la tertúlia.

Una manera de superar aquesta tirania és escoltar menys noticiaris i tertúlies radiofòniques. Però, és clar, això és més fàcil de dir que de fer, sobretot quan un va en cotxe a treballar cada dia. Un pot anar a treballar en silenci un dia (proveu-ho, val la pena!), però no és fàcil ni convenient fer-ho cada dia.

Una alternativa és escoltar llibres que tinguin versió àudio. Però no crec que sigui bona idea escoltar qualsevol llibre. Un dels avantatges del paper és que un pot tornar enrere i rellegir frases i paràgrafs quan és necessari. Això, certament, no es pot fer amb l’àudio, menys si un està conduint, però és necessari fer-ho, si realment volem aprofitar la lectura.

La solució que he trobat és escoltar llibres que ja he llegit, per així repassar-los i anar reflexionant sobre ells. Aquests dies ho estic fent amb “Zen and the art of motorcycle maintenance” de Robert Pirsig, que vaig llegir fa uns anys i que ja tenia molt oblidat.

L’experiència és molt positiva, ja que, per una banda, m’estic adonant que tenia realment una còpia del llibre sencer a qualque banda ben amagada del meu cervell. Totes les frases em revenen al cap. Per l’altra, m’estan sorgint noves reflexions i m’estic fixant en coses que no m’havia fixat abans.

Està bé aprendre coses abans d’arribar a la feina! :-)

p.s. Trobaràs la versió en àudio del llibre a la teva xarxa P2P preferida i, també, en aquesta pàgina:
http://www.bartneck.de/projects/research/pirsig/

No hem de caure en la cultura de la distracció

2012/05/30 § 1 comentari

Avui, seguint la recomanació de Nicolas Carr, he llegit la transcripció d’una xerrada de Joe Kraus (persona que no coneixia fins avui) titulada “Estem creant una cultura de distracció“. El text no diu res de nou, la veritat, però la seva lectura val la pena, perquè destil·la tot el que hem estat parlant durant els darrers temps, sobre l’impacte que tenen els smartphones sobre les nostres vides, com ens distreuen, com ens enganxen.

Ja ho sabeu, jo ja fa temps que tracto el meu iPhone com quelcom que és extremadament influent sobre mi, en positiu i en negatiu, i, per tant, me’l miro amb tota la precaució del món. Evidentment, tirar-lo al fems i substituir-lo per un vell Nokia em resoldria els problemes de distracció que causa aquest aparell, però també em deixaria sense tot allò que realment m’ajuda, perquè, com diu Kraus, els smartphones sí que tenen un valor afegit, i això és ben cert.

Per tant, Kraus no proposa que abandonem aquests aparells, el que ens proposa és que fem gimnàstica per, al mateix temps, reforçar la nostra capacitat de concentració i de pensament profund. Això passa per, cada dia, passar estones una mica llargues sense el telèfon. N’hi ha que aniran a passejar deixant el telèfon a casa, d’altres el posaran en un calaix de la posta a la sortida del sol, etc. També, Kraus proposa no utilitzar el telèfon ni res electrònic un dia a la setmana. M’ha fet gràcia perquè aquesta és una mesura que jo mateix vaig posar en pràctica fa pràcticament un any i la valoro molt.

Però, sobretot, el que trobo més interessant de la seva xerrada és la reflexió sobre els nens. Som conscients de que si eduquem els nostres fills en la cultura de la gratificació instantània que proposen els sistemes de comunicació en temps real els estarem els estarem fent intel·lectualment coixos? L’objectiu no es tractaria de fer dels nostres fills uns tecnòfobs, al contrari, el que hauríem d’aconseguir és infondre’ls l’amor pel coneixement, el pensament, la reflexió. Si tenen aquests valors, serà més fàcil que aprenguin a fer un bon ús de les tecnologies, perquè seran capaços d’entendre’n el funcionament i els impactes del seu ús. Però, és clar, per tal que això sigui possible, cal que nosaltres, els adults, aprenguem a viure també com a mestres dels nostres mòbils i no com els seus esclaus.

Programa i no sigues programat, diu Rushkov, i té raó. Per tal de poder programar les nostres vides per assolir els nostres objectius, cal que entenguem molt bé com funciona la tecnologia i com funciona la nostra ment, a què és aquesta vulnerable i perquè el nostre cervell és tan receptiu a les distraccions. Si entenem tot això, podrem navegar amb èxit a través dels esculls digitals, sinó, serem unes víctimes més del pensament poc profund i irrellevant. És la nostra elecció i fer-ho bé no requereix un esforç tan gran. Simplement cal esforçar-se per ser conscients de com és el nostre entorn.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.