Jo vaig passar de 8è d’EGB a 3r d’ESO i vaig poder ser testimoni de primera mà de l’error que va significar aquella reforma educativa. L’objectiu era donar l’oportunitat a tots els joves de formar-se, d’evitar que gent que amb prou feines sap llegir i escriure vagi directament al mercat de treball. No obstant, el sistema ha estat un fracàs i continua fent aigües per tots costats. Quants anys han passat des de llavors? El sistema fa aigües perquè no ha estat capaç de complir la seva promesa, la de formar a tothom. El resultat ha estat que els que volen estudiar no poden, perquè han de compartir classe amb els que no volen ser allí. I el sistema, enlloc de preocupar-se d’aquests segons, els fa passar de curs, aprovin o suspenguin, per tal que emprenyin el menys possible. Pura hipocresia progressista.

Bruce Schneier ha recentment citat un article molt interessant. Es tracta d’uns joves estudiants que es queixen de la forta tendència que tenen els nostres governants d’erosionar les nostres llibertats, mitjançant les noves tecnologies. L’exemple que comenten és el de l’aparició de càmeres de videovigilància als instituts.

Els estudiants diuen que els governants, i els adults en general, enlloc de criminalitzar els joves i controlar-los constantment haurien de demanar-se per què hi ha problemes als instituts. La pregunta clau que indiquen aquests estudiants és: qui ens ha educat? I la resposta que donen és: “som el que la generació anterior ha fet de nosaltres”.

Certament, els joves hem estat educats pels nostres pares, els nostres familiars, els nostres professors, entrenadors, mestres, etc. i tots són de la generació anterior. No obstant, seria massa agoserat donar el 100% de la responsabilitat als que ens han educat, al cap i a la fi, a cada generació li costa entendre com canvia el món al seu voltant i, per tant, educant els fills en la incertesa, no poden controlar-ne el resultat al 100%. No obstant, és ben cert que la influència de la generació anterior és poderosa, així doncs, cal que fem reflexió. Cal que veiem els nostres fills com el que són, el nostre producte, no quelcom aliè impossible d’entendre.

[En temps de crisi,] Maya kings sought to outdo each other with more and more impressive temples, covered with thicker and thicker plaster – reminiscent in turn of the extravagant conspicuous consumption by  modern America CEOs. The passivity of Easter chiefs and Maya kings  in the face of the real big threats to their societies completes our list of disquieting parallels.

Jared Diamond – Collapse – Darrer paràgraf del capítol 5

Només cal recordar que, en temps de crisi, després que els contribuents hagin inundat de diners els bancs irresponsables, els  dirigents d’aquests mateixos bancs tornen a repartir-se grans quantitats de diners. Bonuses are back!

Els maies no van tenir marge de maniobra quan van patir un clima sec, perquè ja havien ocupat tota la terra cultivable de la seva regió, és a dir, no es van poder desplaçar a terres més productives. Nosaltres fem igual, tenim els oceans quasi exhausts (no tindrem on anar a cercar peix quan hàgim sobrepescat les principals pesqueres del món), utilitzem una agricultura excessivament intensa que demana desforestació a ritme accelerat, grans àrees del planeta pateixen una erosió important, juguem a la ruleta russa amb el clima, etc. Mentrestant, els nostres dirigents miren cap a una altra banda. A aquest ritme la qüestió és simple: quan? Serà la propera generació, l’altra o la següent? A qui li tocarà patir la mare de les crisis?

Aquest cap de setmana he tingut la sort de llegir molt. I xalar molt llegint. El millor de tot, és que mentre llegia, he anat prenent notes, que seran la base d’un article que, pot ser, escriuré més endavant. El resultat és que, gràcies a prendre distància amb l’ordinador,  seré capaç d’aprofitar la xarxa millor en el futur, ja que tindré quelcom important a dir. Aquesta reflexió us pot semblar evident, però ve al cas ja que, durant els darrers mesos, he tingut una vida molt moguda, que no m’ha permes ni llegir ni reflexionar gaire, i m’he trobat passant moltes hores davant l’ordinador sense fer res d’útil. Només remenant el ratolí i llegint coses que no m’interessaven prou. Per sort, crec que aviat sortiré d’aquest cicle, que malauradament, m’ha estat generant frustració. El dia d’avui ha estat un bon indicador.

Jake és una eina en desenvolupament, creada per uns estudiants en el marc d’un projecte universitari, que permet sincronitzar projectes documents entre diversos usuaris. La gràcia és que, a diferència de, per exemple, Dropbox, Jake no necessita un servidor central. És a dir, les dades només es desen als ordinadors dels usuaris i no al mal dit núvol (que no deixen de ser grans centres de dades industrials propietat d’algú). Jake empra XMPP (el protocol utilitzat per Jabber o el Google Talk) per comunicar la informació entre usuaris. Malauradament el projecte encara està una mica verd, però promet molt. Jake és programari lliure.

He volgut comprar un disc de música recomanat per un podcast americà que escolto habitualment. A la web del podcast enllaçaven directament a la botiga de mp3 d’Amazon. L’he intentat comprar, però m’han dit que he de ser als Estats Units per comprar-lo. Llavors he provat sort amb iTunes i he tingut el mateix problema. Finalment he anat a The Pirate Bay i, com no podia ser d’altra manera, no m’han fallat. Després venen els de la SGAE a dir-me que és culpa meva que no venen discs. Que se’n vagin a …

Darrerament escric molt poc al blog, massa poc, perquè això vol dir que no tinc temps de reflexionar sobre el món que m’envolta. Però, sigui com sigui, cal seguir llegint i seguir recomanant i enllaçant. És clau per la salut de la xarxa. Així doncs, us recomano els dos blogs que em fan més feliç quan tenen actualitzacions: el de’n Versvs i el de La Vigilanta. Ambdós blogs tracten la seguretat, la intimitat i la vigilància digital.

Des que les forces del món industrial, i els seus data centers, van començat a conquerir el ciberespai, cal moure’s amb precaució, críticament i pensant constantment. No oblideu que “tota arquitectura informaciona amaga una estructura de poder”.

Avui, la gent d’Opera ha tret un nou producte anomenat Opera Unite. La idea al darrere d’aquest producte és francament bona. Es tracta de donar poder a les persones i treure’l de les grans empreses internàutiques (Google & Co.).

Avui en dia estan apareixent multitud de nous i interessants serveis web. Malauradament tots aquests nous serveis es basen en la filosofia del núvol, és a dir, totes les dades són desades al servidors dels proveïdors. És a dir, si jo penjo un àlbum de fotos a Picasa o Flickr, aquestes es desaran en un dels grans centres de dades industrials de Google o Yahoo!, segons el cas. Ara bé, la idea d’internet era que tots podíem ser emissors i receptors d’informació en peu d’igualtat. La dinàmica actual és la inversa. El rol d’Opera Unite hauria de ser el d’invertir aquesta tendència. Aquest servei permet transformar qualsevol ordinador en un servidor de fitxers, pàgines web, xat o música (streaming) en un parell de clics. De manera màgica. I això ho fa molt bé. És més, qualsevol desenvolupador pot programar noves extensions que ampliïn les possibilitats del sistema.

Malauradament, Opera Unite està condemnat a ser irrellevant, de la mateixa manera que el bon navegador Opera és irrellevant. Això és així perquè el nou sistema no és lliure. Per emprar Opera Unite cal emprar el navegador d’Opera i, a més, cal emprar el seu servidor de DNS. Un no pot prescindir de la companyia noruega en cap moment! Això no hauria de ser així. És una llàstima, perquè la idea és, simplement, genial. La implementació tancada, traeix els propis principis del sistema. Absurd!

La reciprocitat dels canals de TV és un cacau: No seria més senzill fer una corporació de radiotelevisió en llengua catalana, a la qual hi participessin andorrans, catalans, balears i valencians? Una televisió que no fos principatina i que transpirés la realitat en català i no la realitat estrictament catalana? Sí, ho seria. Però no si no són capaços ni de fer rodar l’Institut Ramon Llull!!!

Senyors, no es tracta de fer país, es tracta de salvar la societat catalanoparlant!

Arrel de la desparició de TV3 de les Illes Balears (ha estat substituïda per un canal “internacional”), en Gabriel Bibiloni diu: “Aquests senyors mai no han volgut fer una televisió nacional, perquè —convergents o tripartits— no creuen en el projecte ni en la nació.”.

Jo crec que s’equivoca. Aquests senyors sí que creuen en la nació. Creuen en una nació que “viu” dins les fronteres de l’actual autonomia catalana. Aquest és el seu referent. La llengua és només un atribut de la nació, un vestit que es pot canviar. Tal com han fet els nacionalistes irlandesos o bascs, que parlen anglès o castellà.

La nació no salvarà la llengua. La llengua l’hem de salvar els parlants. Per sort, la televisió és quelcom del passat, ara tenim la xarxa, internet, i aquesta ens ha d’ajudar a crear entorns en català, independents dels territoris. Vilaweb és una passa en la bona direcció, però no és suficient, ja que no s’ha desterritorialitzat ni desnacionalitzat. Si pensem en clau de territori, Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears seguiran camins separats. I la llengua, acabarà enterrada, ja que la llengua d’aquests territoris comença a ser, cada cop amb més força, el castellà.