Multiplicitat
abril 5th, 2003 Desactiva els comentaris
Multiplicitat
Fa uns dies, parlant amb amb en david (culpable de tot això) i en Loiro sobre PuntBarra, programari lliure, i altres coses que es parlen en un bar prenent un entrepà de llom amb formatge, recordo que algú va comentar que la duplicació d’esforços anava en contra de la filosofia del programari lliure. En un primer moment, si no ho recordo malament – ja fa un parell de setmanes d’això – tots hi vam estar d’acord. Però després algú també va dir, “Ep! Això no és cert, tenim dos escriptoris!”. Em sembla que la cosa va quedar aquí, suposo que l’entrepà era més atractiu que Gnome o KDE.
De fet, és cert, tenim dos escriptoris i, per tant, podem constatar que, com a mínim pràcticament, es poden duplicar esforços i tenir dos resultats molt bons. Jo diria que probablement millors que si tinguessim un sol escriptori. Aquesta situació no només es dóna al món dels escriptoris, suposo que hi ha mil i un exemples de duplicació, triplicació, etc. d’esforços. Per exemple, ara em ve al cap el món dels paquets d’oficina, navegadors, o fins i tot, sistemes operatius! GNU/Linux no és l’únic sistema operatiu lliure, ni molt menys!
Tinc la impressió (pot ser m’equivoco ja que no tinc un coneixement prou bo del sistema operatiu, la meva relació amb ell és via escriptori) que aquesta duplicació es produeix molt més a nivell d’aplicació destinada a l’usuari final que a nivell d’aplicació bàsica. Per exemple, tenim un programa d’encriptació, el gnupg, però diferents interfícies d’usuari per a fer-lo anar. Aquest cas em sembla que es dóna molt. És a dir, una vegada s’ha resolt un problema en concret, l’encriptació, el repte és portar-lo cap a l’usuari final, i això es pot fer de moltes maneres, tantes com usuaris. Una cosa és inventar rodes, i l’altre és fer bicicletes o carretons. Enigmail és una de les tantes metàfores de gnupg que corren pel mar dels bits.
Sovint, a les discussions, moltes vegades guerres, entre Gnome i KDE es comenta que amb la duplicació d’esforços s’impedeix un avenç prou ràpid dels dos entorns, que d’alguna manera si tinguessim un sol projecte el doble de persones hi treballarien i, per tant, aquest evolucionaria el doble de ràpid. Francament, crec que aquest argument és completament erroni. Ara ho justificaré.
Per altra banda, molta gent utilitza un altre tòpic per a analitzar la situació: en haver-hi dos projectes hi ha més competència, i per tant, els programadors s’espavilen més. Això, si bé té sentit, i en part és cert, no és la veritat complerta.
El procés de la innovació és molt complex, no tots tenim idees. L’aparició d’aquestes depèn de molts factors, un pot ser la brillantor de la persona que la té, l’altra pot ser l’ambient en que es troba el productor de la idea. Moltes vegades algú pot fer un comentari que creu irrellevant però, sorprenentment, pot encendre l’espurna d’algú altre que l’ha captat al vol i així produir una molt bona idea, la qual, pot ser, fins i tot revolucionarà una mica la manera en que vivim. I si no ho fa, tant se val, només és una idea!
Aquí no vull analitzar el procés de la innovació, això ho deixarem a filòsofs, sociòlegs, psicòlegs, i altres pensadors; aquesta és la seva tasca. El que jo vull fer veure és que en sistemes complexos hem d’analitzar la situació amb peus de plom, i com que el món del programari lliure és un dels móns més caòtics i complexos que conec més val anar alerta. Cap a on vull anar? Doncs que tenir el doble de persones programant no vol dir produir més idees.
Una de les grans capacitats que té el programari lliure és la de recuperar i reciclar idees, és a dir, la reinterpretació. Com que no podem tenir tots els programadors esperant de braços creuats esperant que la llum els il·lumini les neurones, més val que treballin, reintrepretant, reelaborant i reaprofitant el que ja està fet. I això és el que fan la gent de KDE i Gnome, agafen la metàfora d’escriptori, idea que algú va tenir molt abans que el programari lliure caminés, i la re-interpreten dia a dia, a la seva manera. Així poden portar a l’usuari final, de diferents maneres, la metàfora de l’escriptori. No us sona molt al món de l’art?
Podríem dir que el procés de creació d’una aplicació informàtica consta de dues fases: una és resoldre el problema en cru; crear un algoritme que solucioni el problema en concret i implementar-lo en el llenguatge que sigui més oportú en aquell moment. Aquesta és una tasca més o menys objectiva, hi ha, relativament, poques maneres de resoldre eficientment un problema. La següent fase consisteix en portar aquesta solució a l’usuari final. Aquesta tasca, que és molt més subjectiva, consisteix, per dir-ho en alguna manera, en fer una metàfora del programa original. Les interfícies gràfiques van molt bé per al dia a dia, però a vegades, s’ha de baixar de nivell i utilitzar la consola per a extreure el màxim profit del nostre programari. Hi ha moltes maneres d’explicar en paraules la famosa relació m=E/c^2, jo diria que infinites, si uníssim tots els llibres que s’han escrit sobre ella en tindríem per estona, però arribaria un moment que, per a treure-li tot el suc, ens hauríem de pujar les mànigues de la camisa i calcular.
Tinc la impressió que amb tot això ja he donat mil voltes al problema i, realment, poca cosa nova he dit, em sembla que, de fet, he reciclat i metaforitzat tot el que he llegit i sentit per la xarxa. On vull arribar? Doncs que això de tenir molts escriptoris no és cap problema, al contrari, és una bona manera d’apropar GNU/Linux a l’usuari final, no tothom empra ni el mateix cotxe ni el mateix raspall de dents; per què ha de passar el mateix amb els ordinadors? El problema és que, en el món dels ordinadors, la gent no està acostumada a decidir. He vist a molta gent amb catàlegs de motos, o sofàs, però mai de sistemes operatius. Aquesta és una de les grans aportacions que en Bill Gates ha fet al món. No penseu, no és bo! Limiteu-vos a comprar Finestres!
A més, avui he tornat a arrancar KDE després de mesos de treballar amb Gnome, i la sensació només és comparable a la que vaig tenir quan vaig fer el canvi en el sentit invers. Em sento com si tingués un ordinador nou! Tant feliç com un nen petit! Com que no miro cada dia la mateixa pel·lícula ni tampoc em faig sempre el mateix pentinat, doncs tampoc utililitzo sempre el mateix escriptori! No és això enriquidor? Visca la reutilització de les idees, visca la reinterpretació, visca la multiplicitat, en definitiva, visca el programari lliure!
Em sembla que vaig a Kde-look.org a baixar-me unes icones ben maques per aquest meu nou escriptori!
Pere Quintana Seguí
http://quintanasegui.com
