Bitsenbloc

Mai m’havia pensat els efectes que podia tenir el meu nom sobre els meus interlocutors. En teoria els noms curts són avantatjosos per al viatger, solen ser fàcils de pronuniar i de recordar per a qualsevol persona i en qualsevol idioma, però el meu nom, Pere, té certs problemes que, segons com es mir,i poden ser avantatges importants. Ara us contaré una història desagradable que no m’agradaria que s’interepretés malament, així que intentaré explicar-me el millor possible.

Com ja sabeu ens aquests moments estic d’intercanvi a l’EPFL, a Lausanne, Suïssa. Cada dimecres els erasmus solem trobar-nos en algun bar per veure’ns i fer una mica de festa. En general aquestes vetllades són molt divertides, ja ho sabeu, s’hi senten parlar multitud de llengües, es coneix molta gent, els esquemes socials deixen de ser els habituals, etc. Però desgraciadament ahir la cosa va acabar força malament.

Vaig anar a saludar una amiga que estava parlant amb algú altre, em vaig presentar a aquest algú en francès, com és normal a la Suisse Romande, però va resultar que era andalús, així que ens vam posar a riure i, com és habitual, ens vam posar a parlar en castellà. Ell em va demanar que li repetís el nom ja que no l’havia entès. Jo vaig procedir com faig de costum amb els castellanoparlants que no estan en contacte amb el català, li vaig repetir el nom, a poc a poc, i pronunciant-lo tal com es fa en català occidental, amb les dues vocals tancades, així ho solen entendre millor i s’eviten confusions. En la quasi totalitat dels casos l’interlocutor em sol dir, sorprès, que no havia sentit mai aquest nom, jo solc respondre que és l’equivalent a Pedro i que en català és un nom força habitual tot donant-los algun exemple. Però, malauradament, ahir les coses van anar molt malament. El meu interlocutor va fer el típic comentari que molts coneixem: “¿Con lo bonito que es Pedro, porqué llamarse Pere?” Per sort, els que tenen por de la diferència es mostren molt ràpidament, només calen un parell de frases, per a conèixer la seva vertadera natura. Com que era una festa i no m’agrada enfadar-me quan m’ho estic passant bé, vaig creure que el més convenient era canviar de tema i cercar-me algú altre per a xerrar una estona. Però no va ser possible. Ell, a la caça i captura d’una víctima, sense cap motiu, em va començar a explicar les seves teories sobre els “dialectes” de l’estat – no cal repetir cap frase ja que les coneixeu molt bé. Em vaig veure obligat a respondre i a explicar-li que el que estava dient eren bajanades i que, per favor, canviés de tema perquè tocava passar-s’ho bé. En aquest moment em va proferir les paraules més violentes que he sentit mai, de la seva llengua en va sortir un verí terrible i dolorós. No és la primera vegada que em trobo amb situacions difícils degut a la por cap a la meva identitat que tenen alguns indesitjables, però aquest cop va ser inimaginable. Només havia sentit paraules com les d’aquella persona en els pitjors moments de la COPE. Em vaig sentir insultat, atacat, violentat, fins al punt que, un cop acabada la pluja d’infàmies, i després de calmar-me em van venir ganes de plorar. Sí, de plorar, m’heu de creure, mai havia sentit de tan a prop l’odi i la por cap al diferent, la xenofòbia em va atacar desprevingut i pel darrere.

Per sort, la meva amiga, que va presenciar tota l’escena atònita, em van ajudar a superar el tràngol. Estava molt sorpresa i no se’n sabia avenir. De què han servit 25 anys de democràcia? Quan podrem conviure tots plegats en aquest país sense discriminacions culturals? Com hem d’afrontar la nova inmigració si encara no tenim asumida la nostra pròpia realitat? El segle XXI ens ha agafat en ple segle XIX.

És evident que ell és un representant d’una minoria. Però aquesta és un a minoria que ha estat al poder, i hi ha estat massa temps. És una minoria que té massa tribunes i que ha tingut un tracte avantajós a la televisió de tots. La història europea ens ha ensenyat que hem d’anar alerta amb aquestes minories radicals, si troben el cultiu necessari es poden reproduir molt ràpidament arribant a situacions d’extrema violència. Per la xarxa he vist que molts nacionalistes radicals signen els seus comentaris a Barrapunto amb la coneguda cita “El nacionalismo es una enfermedad que se cura viajando”. Però, malauradament, ni viatjant es cura la pitjor cara del nacionalisme feixista.

Aquests dies estem veient que la nostra societat ha d’afrontar noves i preocupants realitats, les quals es poden superar, però hauríem d’aprofitar aquesta lluita contra els radicalismes del segle XXI per també vèncer els càncers dels segles XIX i XX.

Per sort el meu nom, de només quatre lletres, és un antídot contra aquesta mena de gent. Ahir va fallar, però normalement només cal presentar-me per saber si val la pena continuar la conversa o és millor girar cua i anar a cercar algú altre amb qui passar-m’ho bé.

No sé si calia escriure tot això, ja n’estem cansats de tota aquesta porqueria, però aquesta vegada m’ha afectat massa. Em pensava que ja ho tenia superat però no és així. L’objectiu d’aquest escrit no és fer-me la víctima, només volia ordenar una mica els meus sentiments i treure els mals que corren per dins meu des d’ahir.