Bitsenbloc

Aquestes darreres setmanes he estat escrivint sobre el que no m’agradava de la xarxa que se’ns està dibuixant des les grans empreses d’internet. Ara és hora doncs, d’anar analitzant quines són les alternatives que ens proposen els que valoren l’estructura oberta, inherent a internet.

Orkut es va estendre com la pólvora entre molts dels que escrivim i llegim blocs. De fet, ens va emocionar. Per fi emergien explícitament les relacions entre nodes de les diferents xarxes que percebem a internet. Però he repetit dotzenes de vegades que Orkut no és el nostre sistema de xarxes socials, d’aquí la seva mort prematura. Qui l’utilitza avui en dia? Ningú. Si Orkut no funciona, què hem de fer llavors? Renunciar a allò que tant ens va agradar? No. Afortunadament, a la xarxa no cal renunciar a res. Molt abans que nosaltres ens excitéssim amb l’invent de l’empleat escandinau de Google, un grup de gent ja havia dissenyat FOAF, una peça de la web semàntica que ens permet fer el que vem fer a Orkut però amb infinites possibilitats més perquè és un estàndard obert.

En primera aproximació, podem dir que FOAF serveix per fer pàgines personals, com les de tota la vida, però comprensibles per les màquines. Així donem a qualsevol persona la capacitat de processar les nostres dades personals per fer-ne el que vulgui. La imaginació és l’única limitació. Això té molt de potencial, però si, a més, hi afegim que amb FOAF podem compartir informació sobre els nostres interessos i relacions – d’aquí ve Friend Of A Friend – FOAF esdevé una tecnologia molt interessant.

Però amb FOAF no només puc parlar de mi, dels meus amics i interessos, sinó que també puc crear comunitats. Només cal crear un fitxer amb una llista de persones que en formen part. Llavors, un cercador (o agent) que entengui el vocabulari de FOAF, en trobar el fitxer amb la llista de persones que formen la comunitat, cercarà els documents FOAF de cadascun dels membres i així, tot mesclant-los amb la llista original, podrà transformar un simple llistat de noms, en una sèrie de fotos, adreces electròniques i relacions entre persones. FOAF esdevé vertaderament útil quan hem recuperat molts documents i n’hem creuat la informació disponible. Jo ja començo a veure com FOAF s’integra amb Beagle, Evolution, Gaim,… per fer meravelles.

la por

Alguns en sentir a parlar de FOAF pensen en distòpies, però no val la pena alarmar-se, al contrari:

• En primer lloc, en un document FOAF un hi guarda les dades que vol, com vol i quan vol. Així és com ha estat sempre a internet i ens ha anat molt bé. Per fi hem pogut desenvolupar les nostres identitats sense límit. A Orkut continuarem fen-t’ho i si alguna de les meves identitats coincideix amb la del meu DNI és per pura casualitat.
• En segon lloc. Avui en dia ja existeix un mercat de dades personals important. La llei de protecció de dades del Regne d’Espanya té molt poc a dir en una xarxa global en la que els “data miners” es traslladen a paradisos informàtics a realitzar les seves activitats. I és que sí, ja hi ha paradisos informàtics. Algú es sorprèn? Però, de fet, no cal anar al fosc món dels traficants de dades per veure com es tracten les nostres dades personals. Yahoo! i Google fa poc han tret les seves versions Local. Aquest cercadors relacionen conceptes amb adreces de comerços. De fet, els seus algoritmes són un intent de transformar en semàntica una web que encara no ho és. Si fan això amb comerços, perquè no ho poden fer amb persones? Qui o què els ho impedeix? Algú creu que és dolent que ho facin? I, si ho fan ells, per què no facilitar la tasca per tal que ho poguem fer tots?

Em fa molta gràcia com s’escandalitzen alguns perquè Bush pretén posar xips espia (RFID) als passaports. La informació vol ser lliure, i serà lliure, i per tant, amb FOAF tots tindrem una base de dades infinitament més potent que la de la CIA i serà bo, perquè serà al nostre territori. Ells continuaran intentant analitzar el seu tresor tancat i continuaran sense entendre què passa al món.

En general, quan es vol impedir alguna cosa inevitable, sobretot si la principal raó és la por, el que s’aconsegueix és que el fet subsisteixi desvirtuat i amb el cost d’entrada altíssim, de manera que només uns quants poderosos (estats, corporacions, mafies,…) en poden gaudir. Els individus, en canvi, ho patim. No deixem que passi això amb la informació sobre les nostres identitats. Potenciem FOAF, dominem-lo i transformem-lo en una eina de cooperació. Oblidem les pors i deixem que els pixels de les nostres pantalles dibuixin les xarxes socials que tant ens fascinen. FOAF és un pas més cap a la institucionalització de l’individu i la fi dels monopolis, en aquest cas, de dades. En altres paraules, FOAF pot ser una eina més per reforçar la nostra llibertat.

Aquest escrit ha estat modificat al cap d’unes hores de ser publicat.

A Google li hem donat molta corda perquè fa coses molt cool com el Gmail i empra GNU/Linux al seu clúster d’ordinadors. Però alerta! Cap de les aplicacions que està fent és lliure ni recolza els nostres formats. Mireu sinó el nou Google Desktop, la seva llicència i els formats que indexa.

La de Google no és la nostra xarxa.

Era el típic pla perfecte de telefilm de diumenge a la tarda [1] [2] [3]. Però, com havia de passar, en realitat va ser un fracàs total amb algunes pinzellades còmiques. Era tan lineal i elemental que la víctima ja estava informada pels serveis secrets sud africans abans que tot comencés.

Saber perquè el pla havia de fracassar és senzill. En mirar-se’l un no veu complexitat, ni xarxes, ni res que s’hi assembli per enlloc. És un pla lineal on cada acció té una sola conseqüència i només cal tallar una baula de la cadena per tal que tot s’enfonsi.

No cal explicar res, l’esquema és prou explícit. Però, a més, s’hi ha d’afegir una altra característica també interessant. Aquest cop ha estat realitzat per les persones menys indicades. Són individus molt vigilats i amb relacions força evidents: el líder de l’auto-denominat Govern a l’exili, Severo Moto, un mercenari famós, Mann, i el seu veí de Ciutat del Cap, conegut pels negocis tèrbols, Marc Thatcher. Si a tot això hi afegim que Guinea Equatorial és un país vigilat amb lupa perquè hi ha molt de petroli i molt de malestar, tindrem un retrat perfecte d’un fracàs anunciat.

Molt sovint se’ns ensenya que el simple és bell. És per això que molts admiren el mite del rellotge mecànic on cada peça realitza la seva tasca a la perfecció. El pla perfecte, la societat perfecta,… Però no, així no es va enlloc. El futur és pels que tinguin en compte la complexitat, la incertesa, la creativitat, … El cop de Guinea era una imatge del passat condemnada a esvair-se.