Bitsenbloc

Aquest és el text que vaig llegir a la taula rodona “Creative Commons o abolició dels drets d’autor?” organitzada pel Tecnocampus de Mataró en el marc de la “Setmana de les noves tecnologies“.

Podeu descarregar el text en format txt i en format html.

Bones tardes a tots, és per mi un plaer poder ser avui aquí, a Mataró, la ciutat catalana que amb més encert mira la xarxa i la tecnologia, per parlar, dels drets d’autor, de la cultura lliure, i de Creative Commons, des del punt de vista d’un ciberciutadà preocupat.

Preparant aquesta xerrada, vaig pensar que caldria començar parlant dels excessos del copyright, aquest privilegi temporal establert, amb encert, per incentivar la creació cultural i, al mateix temps, garantir la llibertat de la cultura. Avui, però, malauradament, tal com brillantment explica Lawrence Lessig en el seu llibre “Cultura Lliure” ha sortit del seu, necessàriament restringit àmbit, per passar a regular massa aspectes de la cultura. Després, però, em vaig adonar que, quasi amb tota seguretat, els presents en aquesta sala estaríem ja convençuts d’aquests excessos, així que, vaig pensar, començar amb una perspectiva històrica m’ajudaria a recordar el significat d’algunes paraules que usarem avui vespre.

Richard Stallman, aquell friki de la barba despentinada, va iniciar el canvi de paradigma a partir de dos conceptes molt importants que ell mateix va crear: “programari lliure” i “copyleft”. El “programari lliure” és aquell que ens dóna quatre llibertats fonamentals, la d’usar el programa, la d’estudiar el seu funcionament, la de modificar-lo i la de redistribuir-lo. El programari copyleft és aquell que, a part de donar les quatre llibertats, garanteix, a través de la seva llicència, que aquest programa i els seus derivats seran sempre lliures, és a dir, garanteix que no es pugui canviar la llicència. Aquesta cláusula, anomenada, clàusula vírica, o copyleft, garanteix que les generacions futures tindran sempre la llibertat de construir, tal com diu Lessig, sobre la creativitat de les generacions passades. I dic això, perquè el que importa aquí, no és només la llibertat del programador de compartir el seu codi per fer un programa millor, sinó, la llibertat de les generacions futures per construir sobre el coneixement de les generacions anteriors. Això és molt important per comprendre el que argumentaré més endavant.

Però avui no som aquí per parlar de programari. Som aquí per parlar de cultura lliure. És evident que no només el programari s’ha vist afectat per l’excés regulador del copyright actual, així que s’ha vist necessari d’estendre les idees de Richard Stallman a altres camps del coneixement. La cultura lliure respon a aquesta necessitat.

Hi ha dos camins per crear una cultura lliure, el primer i més difícil, és el de modificar l’actual legislació de drets d’autor per tal de relaxar-la tot retornant-la a un equilibri anàleg a l’equilibri dels primers temps del copyright. Aquest camí seria l’ideal, ja que permetria alliberar tota la cultura de cop. Malauradament, els legisladors estan seguint el camí contrari. Així que, vist que no es pot alliberar la cultura des de dalt, de moment, ens haurem de conformar amb la segona opció, és a dir, a alliberar-la des de baix, des del carrer. Tot utilitzant llicències que ens permetin cedir drets de les nostres obres.

Actualment, el projecte que ha tingut més èxit, en aquest sentit, ha estat la inciativa Creative Commons liderada per Lawrence Lessig. Creative Commons ha creat un grapat de llicències, el plural és molt important, que permeten als autors, sense necessitat de tenir coneixements legals, de cedir alguns dels drets que els dóna la llei. No totes aquestes llicències tenen el mateix grau de llibertat, Creative Commons ha creat un gradient que omple tot l’espai que hi ha des de “tots els drets reservats” fins a el que seria l’equivalent del programari lliure en la cultura. “Alguns drets reservats és el seu lema” i cada autor decideix quins són aquests alguns.

Aquesta estratègia de crear un grapat de llicències amb nivells de llibertat molt variables ha tingut un èxit molt important: ha permès que molta gent s’adoni que alguna cosa s’ha de canviar en el món dels drets d’autor. Ara bé, el preu a pagar ha estat molt important: s’ha rebaixat el concepte de “cultura lliure” a mer freeware cultural. M’explico, només una de les llicències de Creative Commons, només una, és lliure i copyleft. Les altres, en canvi, són més restrictives, són, com ja he dit, simple freeware, que, malgrat ens dóna lliure accés a la cultura ara i en el futur, no permet ni que nosaltres, ni que les generacions futures, construïm sobre la cultura d’avui. Cal recordar que les progressives extensions del terme del copyright fan que la durada de les llicències sigui virtualment infinita i que, per tant, la possibilitat de crear obra derivada quedi bloquejada per sempre. Creative Commons ha fracassat a l’hora d’establir un estàndard de llibertat.

De fet, em costa comprendre que CC hagi actuat d’aquesta manera. Lessig, quan presenta el projecte en el seu llibre “Free Culture”diu, “L’objectiu de Creative Commons, és construir una capa de copyright raonable damunt dels extrems que regnen en aquests moments. Ho fa fent que sigui fàcil per la gent de construir sobre l’obra dels altres”. Repeteixo “Ho fa fent que sigui fàcil per la gent de contruir sobre l’obra dels altres”. És això compatible amb les llicències que no permeten modificacions?

És més, l’existència d’una multiplicitat de llicències sota una mateixa marca, fa creure que cedint algun dret ja s’està fent cultura lliure ja que la gent identifica Creative Commons amb aquest concepte. Només heu de fer una passejada per la blocosfera per veure com molta gent s’està apuntat al carro de la cultura lliure tot utilitzant llicències Creative Commons de les més restrictives. La llicències que no permeten l’ús comercial ni les obres derivades fan furor. Us imagineu algú dient que el navegor Opera és lliure perquè ens el podem copiar lliurement? Doncs això és el que està passant amb la cultura lliure.

Tenim alternatives a Creative Commons? Sí, afortunadament, en tenim. Hi ha llicències lliures i copyleft realitzades per grups de persones conscients de la necessitat d’un estàndard alt per a la cultura lliure. Un exemple seria la “Free Documentation License” de la Free Software Foundation. També disposem de la llicència “Art Lliure”, creada pel col·lectiu francès copyleft_attitude. Aquesta llicència, destinada a ser utilitzada en totes les arts, és molt bella per la seva claredat i noblesa de principis. És una llàstima que molts artistes francesos que s’havien apuntat al carro de la cultura lliure, ara l’estiguin rebutjant per adoptar llicències Creative Commons de les més restrictives.

Tal com podeu veure, l’alliberació de la cultura des de baix, no és una tasca gens senzilla. Per un cantó necessita de la participació activa i generalitzada dels creadors, fet molt difícil d’aconseguir. Per altra banda, diferents grups de creadors estan utilitzant diferents tipus de llicència, que, moltes vegades, són incompatibles entre elles, tot posant barreres a la creació d’obres derivades. Així, quin ha de ser el futur? De la mateixa manera que Lessig, jo crec que hi ha una resposta senzilla i nítida que pot unir-nos a tots molt fàcilment. A llarg terme, el que necessitem no són les llicències lliures, necessitem que es retallin els drets d’autor. Necessitem que es retorni a l’equilibri original. És a dir, que es redueixi el nombre d’aspectes que protegeixen els drets d’autor i que els termes de protecció siguin el més curts possibles sense frenar la creativitat. Què us semblen deu o vint anys?

Crec que és molt important que ens mentalitzem que les llicències lliures han de ser una eina transitòria que ens permeti anar alliberant cultura fins que es redueixin els termes del copyright. Em preocupa que la gent perdi de vista aquest punt. També em preocupa, molt seriosament, el fet que les llicències Creative Commons puguin arribar a ser contraproduents a llarg terme. La vistosa pàgina de CC permet triar la teva llicència segons els drets que vulguis cedir. El problema seria que la gent pensés que realment és lícit que es tinguin tot aquest grapat de drets durant tant de temps i que, quan expirés el copyright, els propietaris dels drets veiessin amb mals ulls el domini públic i que, per tant, fessin pressió per tal que s’allarguessin els termes per així poder continuar cedint només alguns drets.

En conclusió, crec que hem de fer un esforç important per convèncer els legisladors que redueixin els termes i l’abast dels copyright. És lícit que els autors que ho vulguin gaudeixin d’un curt monopoli per així incentivar la creació cultural. Mentre no aconseguim que es modifiqui la legislació, seria bo i desitjable que empréssim llicències vertaderament lliures, tot seguint l’esperit del programari lliure. Pel que fa a Creative Commons, em sap molt de greu que una iniciativa tan lloable pugui acabar sent contraproduent. Així, en relació al títol d’aquesta taula rodona, la meva postura inicial és, ni Creative Commons, ni abolició del copyright. Crec que el camí hauria de ser el de crear una definició clara i acceptada de cultura lliure i uns drets d’autor que limitin al mínim aquesta cultura lliure.

Moltes gràcies.

15 d’octubre de 2005

Copyright © 2005 Pere Quintana Seguí
Copyleft : aquest text és lliure, el podeu redistribuir i/o modificar segons els termes de la llicència Art Libre. Trobareu un exemplar de la llicència a la pàgina web de Copyleft Attitude http://www.artlibre.org.

La llicència del bloc no s’aplica en aquesta entrada.

El món dels acudits és molt interessant perquè és un món molt lliure: tothom troba fantàstic que la gent reculli acudits d’aquí i d’allà i els torni a contar iguals o amb les modificacions que el contador trobi oportunes.

Què és el que fa que l’humor popular sigui tan lliure? Jo crec que és degut a que la persona que recull un acudit i el torna a contar ha de fer una gran aportació a l’obra: molt sovint, en aquest context, és més important el com es diu que el que es diu. D’aquesta manera, l’aportació artística més important la fa la persona que conta l’acudit. És a dir, copiar acudits està molt ben vist perquè el que l’explica ha de fer una gran aportació a l’obra final. Això ens mostra que l’aportació de valor a una obra ja existent, és a dir, la creació d’obres derivades, és ben vista per la societat, ja que sap que aporta un benefici comú.

Aquest és el punt central de la cultura lliure. Per poder afegir l’adjectiu lliure a una obra, s’ha de permetre que es pugui afegir valor a l’obra original, és a dir, s’ha de permetre que l’obra pugui ser modificada. La lliure distribució també és important i necessària, però no crec que sigui tan central com la possibilitat de crear obres derivades.

Malauradament, molta gent no té clar aquest punt, en gran part, per culpa de la vaguetat de les llicències Creative Commons, de les quals, només una ens garanteix la possibilitat de copiar, modificar i redistribuir l’obra tot garantint que, en el futur, aquesta i les seves obres derivades seran sempre lliures (clàusula vírica). Dic això, perquè la setmana passada vaig trobar-me amb un llibre que em va sorprendre i decebre profundament. Aquest es distribueix sota la llicència Creative Commons més restrictiva, és a dir, aquella que només ens permet copiar l’obra, sense modificar-la i sense fer-ne usos comercials. Aquesta obra es titula Creación e inteligencia colectiva. Jo aquí no jutjaré si parla d’intel·ligència o no, però el que sí que us puc assegurar que aquest llibre és tan creació col·lectiva com el codi de Microsoft: són uns quants els que l’han escrit, però no ens deixen que, col·lectivament i lliurement modifiquem i fem evolucionar l’obra.

Senyors, sense obres derivades, no hi ha cultura lliure.