La veritat és dels periodistes

2006/03/30 Desactiva els comentaris

Ja sabeu que em posa a cent sentir a periodistes dir que són garants de la veritat i que els blogs no són fiables i que ells són un pilar de la democràcia, bla bla bla. Doncs mireu això de La Vanguardia:

El Rey subió a uno de los nuevos Airbus 380, el avión con mayor capacidad de pasaje que ya hizo su primer vuelo de prueba y que está a punto de comercializarse por varias compañías aéreas. Además, don Juan Carlos pilotó ese avión ciudad en un simulador de vuelo junto al español Fernando Alonso, homónimo del campeón de F-1, y que fue uno de los pilotos que llevaron el Airbus 380 en su hasta ahora único vuelo de prueba. Tras su visita al consorcio Airbus, los Reyes volaron hacía Madrid.

Presisament, avui sortint del restaurant de Météo France hem vist l’A380 volar. Tal com molts altres dies. Només existeixen els vols quan són cridats els periodistes?

Viure en mode text

2006/03/14 Desactiva els comentaris

La pèrdua de la cultura del text

Degut a la seva posició de monopoli, les decisions de Microsoft han
afectat profundament la manera com la societat es relaciona amb les
seves màquines, ja que les seves interfícies són emprades per quasi
tothom. La seva influència és tan profunda que, amb les seves
decisions, també afecten les interfícies d’altres sistemes. Al cap i a
la fi, quasi tots els usuaris d’altres plataformes hem emprat Windows
en qualque moment.

En aquest sentit, una de les decisions més importants que ha pres
Microsoft, va ser la de condemnar la línia de comandes [1] a l’oblid
amb l’aparició de Windows 95. Microsoft, amb una actitud molt
arrogant, va pensar que la seva nova interfície gràfica era tan
potent, que podia fer desaparèixer d’un cop la línia de comandes, i
amb ella, una gran part de la tradició informàtica, sense que res no
passés. Només les tecnologies molt disruptives poden permetre’s el
luxe d’abandonar la tradició i, certament, Microsoft no ha fet res
prou gran com per a merèixer aquest mèrit.

El resultat més important d’aquesta decisió és que els usuaris s’han
allunyat de les seves màquines. Si es vol fer una interfície gràfica
usable, aquesta ha de ser simple i neta, òbviament això implica haver
de renunciar a certes característiques o a haver d’adoptar camins
complexos per a realitzar tasques que, altrament, serien senzilles de
realitzar. És més, a través de la línia de comandes un es sent més a
prop del sistema i, per tant, pot entendre’l millor, amb totes les
conseqüències que això comporta.

Les interfícies barroques

Microsoft no només ens va robar la línia de comandes, que a poc a poc
anem recuperant a mesura que els sistemes lliures guanyen quota de
mercat (és tan senzill enviar comandes per correu electrònic enlloc
d’explicar el clàssic, fes clic aquí i després allà), sinó que també
va introduir la cultura de l’actualització constant, la cultura que
ens intenten inculcar amb els anuncis dels executius amb cap de
dinosaure.

Fins ara, Microsoft ha viscut de vendre còpies de programes, mètode de
negoci que fa temps que ha mort. Per tal que un negoci així pugui
funcionar, ha de trobar la manera de convèncer als clients de
recomprar el mateix programa cada cert temps. Això s’aconsegueix
afegint “noves funcionalitats” i fent creure a tothom que són realment
necessàries. Ells d’això en diuen “innovar”, però jo en dic enganar.
Així hem arribat al punt que la gent escriu cartes, i fins i tot
apunts de blocs, amb el barroc Microsoft Word, un programa que té
tantes funcionalitats que s’han de fer cursos especials d’ofimàtica
per a poder utilitzar-lo. El resultat és que, per realitzar una tasca
que abans tothom podia fer, ara es necessiten coneixements especials,
de manera que, per exemple, s’obliga als aturats a “reciclar-se” i,
per tant, han de perdre el seu temps aprenent a emprar eines
informàtiques que, per anar bé, no s’haurien d’estar emprant.

Ni una sola opció de més!

37signals és una empresa jove dedicada a crear eines web prou
simples per ser utilitzades per una àvia. Comparteixo en gran part el
seu credo sobre com han de ser els programes: han de fer molt bé una
tasca i han de ser tan simples com sigui possible, no han de tenir ni
una opció de més.

Recentment Google ha comprat una petita empresa que havia creat una
mena de processador de textos que funciona des de la web
.
Comentant aquest fet, en el bloc de 37signals es diu

S’està parlant molt sobre la creació d’un paquet d’oficina complert
per Google. Però no crec que sigui així.

Jo crec que Google està construint la meitat d’un paquet d’oficina.
Google sap que la majoria de gent no necessita la col·lecció sencera
de Microsoft Office. No necessiten ni la major part d’aquesta. No
necessiten ni la meitat de cada producte. Només necessiten unes
quantes coses, com la creació ràpida d’un document formatat de
manera senzilla i compartir-lo amb algú. I em sembla que Google vol
oferir aquestes poques coses. Google vol construir el “Només El
Necessari Office” perquè això és el que realment la gent vol.

Exacte, és hora de racionalitzar les eines informàtiques. Si la gent
va a comprar el pa a peu o en bicicleta perquè és més eficient, doncs
també ha d’escriure els documents amb el mínim necessari. Així un
estarà segur que el programa no interferirà en la seva feina. Quan
escrivim un text, volem pensar en el text i no en el botó que fa certa
cosa o amb els missatges que ens envia el maleït clip parlador [2].

Formats lliures i senzills

El format dels documents també pot complicar-nos o simplificar-nos
molt la vida. A hores d’ara tothom sap que els documents escrits amb
Microsoft Office s’han de llegir i modificar amb el mateix programa.
Això és absurd, encara que sembli normal a la majoria. Els documents
s’haurien de desar emprant formats que qualsevol programa pugui
llegir. En aquests moments es parla molt de l’OpenDocument,
aquest és un format ben documentat i estàndard que qualsevol programa
hauria de poder llegir. Però aquest format té un problema. Està pensat
per aplicacions tan complexes com el Microsoft Office, o la rèplica
lliure, OpenOffice que, com ja hem dit, són programes
excessivament complexos per a les necessitats diàries de la gent.

Siguem realistes, què necessitem per escriure una redacció, un
article, un informe o una carta? Quin és el mínim suficient per a
realitzar totes aquestes tasques? Ara pot ser pensareu que sóc massa
agosarat, però us diré que molt probablement el text pla, els clàssic
format .txt, és suficient.

Quin són els grans avantatges d’aquest format?

  1. És simple.
  2. És lleuger.
  3. És quasi universal. Tots els sistemes operatius l’entenen [3].
    Així, podrem compartir els nostres documents sense traves i,
    d’aquí uns quants anys, no tindrem cap problema per llegir els
    documents antics.

I els inconvenients?

  1. No permet inserir imatges
  2. No permet formatar el text amb negretes, cursives, etc.

No comentaré els avantatges perquè són evidents. Els inconvenients sí
que mereixen ser comentats. El primer és un inconvenient real. Però
pensem-ho bé, quants textos amb imatges escrivim? Pocs, molt pocs.
Doncs bé, per aquest 20% de documents que necessiten imatges emprarem
un processador de textos una mica més sofisticat, com ara l’Abiword,
però per a la resta, podem treballar tranquil·lament amb fitxers .txt,
de la mateixa manera que no ens posem les botes de muntanya per anar a
l’oficina. El segon inconvenient és el de les negretes i els
subratllats. Però, realment no es poden formatar els documents .txt?
I si us dic que un gran nombre de blocaires escriuen les seves notes
en text pla i que empren eines lliures com Textile o

Markdown per a posar negretes i subratllats? I si us dic
que eines de molt d’èxit de 37signals, com BackPack
i Writeboard, pensades per ser fàcils d’emprar, empren
una mena de Textile per a formatar el text?

Markdown

Personalment, jo utilitzo Markdown. Markdown és una manera
fàcil i senzilla d’escriure documents de text amb format. Si vull una
paraula amb cursiva, l’escric amb un asterisc davant i un altre al
darrere, si vull posar un títol, el subratllo amb
=======================, les llistes les començo amb un nombre i un
punt, etc. Bàsicament, escriure a l’estil de Markdown és quasi com
escriure a mà sobre el paper. Què és més fàcil d’entendre per una
àvia, que hi ha un botó que serveix per a dir que una frase és un
títol o, simplement, escriure el títol i subratllar-lo tal com ho
feiem a mà?

Si aprenem les quatre normes de Markdown, aconseguirem escriure
documents de text coherents, clars i fàcils de llegir i també ens
permetrà transformar el document a altres formats, o que el nostre
editor de textos, canvii els colors dels títols i les negretes per tal
que sigui tot més clar. A més, podrem emprar un petit programa lliure
que transforma els nostres documents .txt a .html, el format de les
pàgines web, conservant les negretes les cursives i, fins i tot, els
enllaços! Així, els documents escrits a la Markdown són bons de
llegir, són coherents, sont lleugers, són transportables, universals i
traduïbles a altres formats.

Si aquesta explicació us sembla massa abstracte, mireu la versió
original en text pla d’aquest document
i ho entendreu
molt ràpidament.

Conclusió

El fet que les idees d’una sola empresa que, per definició, cerca el
benefici propi i no el bé de tothom, s’hagin imposat degut a un
monopoli, ha provocat que els usuaris d’eines informàtiques ens hàgim
trobat en un món, el de Microsoft, que més que apropar-nos a les
nostres màquines ens aliena d’elles. Tota eina informàtica ha de ser
tan simple com sigui possible i els documents creats amb ella han de
universals i transportables. Arribar a aquest ideal necessita un canvi
de cultura, un canvi de xip que, des del meu punt de vista, no és tan
difícil ja que, al cap i a la fi, tothom escriu missatges de correu
electrònic diàriament, aquests no són altra cosa que documents de
text.

Notes

[1] La línia de comandes és aquella finestra on escrivim comandes tal com es
feia amb el MS-Dos i com es continua fent en molts altres sistemes operatius.

[2] El clip parlador és un personatge que intenta ajudar als usuaris
del Microsof Office. En general destorba.

[3] Llevat del problema dels retorns de carro. Però la gran majoria
d’editors per defecte dels sistemes operatius gestionen bé el
problema.

GNU/Linux a més del 20% dels ordinadors!

2006/03/14 Desactiva els comentaris

Fa uns dies en Ricardo Galli parlava de les estadístiques de Menéame:

Hay estadísticas para todos. Muchas hablan de que el Firefox tiene alrededor del 10% del “mercado” de navegadores y que los escritorios GNU/Linux no llegan ni al 5% del total. También se pueden obtener estadísticas que demuestren que esos números son erróneos, como en el caso de las estadísticas del Menéame que no da Google Analytics.

Jo estava convençut que les estadístiques de Menéame no són representatives, ja que tenen un públic molt tecnòfil. Però avui he tingut una bona sorpresa, el 24% dels lectors del bloc del meu pare, que no parla mai de tecnologia, empren GNU/Linux! Una gran notícia! :-)

Llavors he anat a veure les meves estadístiques. Sembla mentida, però el meu bloc que és més tecnòfil, té només un 21% de visites linuxeres. Serà degut a que els visitants que aterren en paracaigudes des de Google són més proclius a emprar Windows?

Llavors he anat a mirar les estadístiques de Sant Joan de Binissaida, un hotel d’agroturisme a Menorca, i, mala notícia, només un 0.24% dels internautes que pensen en les vacances empren GNU/Linux… :’-(

Serà que els internautes empren la xarxa per informar-se, informar i opinar, és a dir, les elits tech, empren GNU/Linux i, en canvi, els que empren internet com a simple servei per reservar vacances no es plantegen els problemes de Windows?

Una cosa és clara, tal com evoluciona la societat, el netizens tindrem cada cop més influència, així que, GNU/Linux té un bon futur. :-)

Ni pegatinas ni licencias que rebajan el concepto de cultura libre

2006/03/11 Desactiva els comentaris

Dice Pedro J. Canut en su blog:

¿Qué hacemos hasta que eso suceda? ¿ponemos pegatinas en las bitácoras, o articulamos herramientas jurídicas que faciliten la cesión derechos con arreglo a la ley?

Creo que no has entendido lo que quiero decir. ¡Claro que tenemos que utilizar herramientas jurídicas que faciliten la cesión de derechos con arreglo a la ley! En este blog, esto se da por supuesto, no acostumbro a hacer brindis al sol.

Pero hay maneras de ceder esos derechos… Básicamente mi posición es que solo hay una licencia de CC aceptable (equivalente al contrato azul de Coloriuris), la que uso en mi blog, la by-sa, las otras son simple shareware cultural.

Para entender porqué es así te recomiendo que leas el enlace que no has querido comentar.

Coloriuris, Creative Commons y cultura libre

2006/03/11 Desactiva els comentaris

Pedro J. Canut empieza su respuesta a mi breve comentario sobre Coloriuris con el siguiente párrafo:

Conceptualmente, coloriuris no tiene nada que ver con Creative Commons. Mientras CC se basa en la inclusión de un icono que redirige a un texto con manifestación unilateral de cesión de derechos, C.I. son contratos de cesión de derechos, de tal forma que los visitantes de un sitio web pueden aceptar el contrato que les propone el autor de los contenidos, quedando copia del contrato para las dos partes. Esta diferencia se observa con mayor claridad respecto a la llamada “cláusula vírica” de las soluciones copyleft (como por ejemplo la licencia GPL).

Es evidente que estamos hablando en planos diferentes. Yo no me refiero al aspecto legal, no tendría sentido. Yo lo comentaba desde el punto de vista del defensor de la cultura libre. Desde este punto de vista Creative Commons y Coloriuris se parecen mucho. Su objetivo es facilitar a los autores la cesión de algunos de sus derechos sin tener que acudir a abogados. Pero ambos caen en el mismo error, no son proyectos que defiendan un estándar de libertad claro, tal como hizo la FSF en el mundo del software. Creative Commons i Coloriuris, han preparado una gama de licencias (o contratos) que ofrecen niveles de libertad muy distintos a los “consumidores” de esa cultura. Coloriuris y Creative Commons juegan papeles análogos en ecosistemas legales distintos, tal como algunos mamíferos europeos y sus equivalentes marsupiales. Pero, desde mi punto de vista, no se trata de trazar analogías, se trata de crear un ecosistema legal completamente nuevo para la cultura.

On sóc?

You are currently viewing the archives for març, 2006 at Bitsenbloc.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.