Bitsenbloc

Aquest matí, a France Inter, la ràdio pública francesa, han parlat, en una notícia que semblava un anunci, sobre una nova crema anti meduses. El que més m’ha sorprès és que han dit que l’augment de meduses és sense dubte degut al canvi climàtic.

Justament, ahir a EurekAlert, que em mereix molta més confiança que France Inter en temes científics, vaig llegir que l’augment de les meduses és degut a la diminució dels stocks de peix, deguda a la sobrepesca. Meduses i peixos competeixen pels mateixos nutrients, en disminuir els segons, els primers tenen més energia disponible per a desenvolupar-se.

In their report, the authors point out that jellyfish biomass has risen in numerous locations worldwide, possibly as a consequence of fishing. Climactic changes could also contribute to jellyfish population shifts.

La notícia deia que, lògicament, el canvi climàtic pot estar afectant l’equilibri entre amdós tipus d’éssers vivents. Ara bé, els mecanismes són bastant desconeguts.

Em preocupa que ara “tot sigui culpa del canvi climàtic” perquè si bé aquest fenòmen és greu, hi ha molts altres problemes que són també greus, com la sobrepesca, i la focalització sobre un problema, el coneixement del qual és encara molt incert, pot provocar que deixem de bandes problemes més urgents i, sobretot, més fàcils de solucionar, com la sobrepesca.

Com sempre, els mitjans de comunicació generals, fallen a l’hora de parlar de ciència.

No fa massa hi va haver un gros escàndol als Estats Units perquè algunes de les grans empreses de telecomunicacions havien passat dades, sense permís judicial, a l’Agència Nacional de Seguretat (NSA). Avui he llegit una notícia de fa quasi un mes que diu que els Estats Units, amb la complicitat d’una empresa amb seu a Europa, han estat espiant els moviments financers.

Crec que res d’això ens ha de sorprendre, moure dades digitals d’aquí cap allí és tan fàcil que la temptació és sempre present. Ara bé, el que em preocupa és que les empreses tinguin tanta facilitat per amollar les dades dels seus clients, al cap i a la fi, una empresa viu gràcies a ells.

La qüestió és simple, una empresa, en general, hi té molt més a guanyar que a perdre transferint les dades a un estat. Al cap i a la fi, de moment, les dades “només” estan essent utilitzades per fer “data mining” i traçar les xarxes socials, és a dir, en general no estan essent usades directament contra ciutadans “normals i corrents”. En conseqüència, la gent del carrer no es sent afectada per aquests treballs dels serveis secrets. En general, només ens preocupem de les nostres dades quan percebem un mal ús d’elles per part d’algú, seria el cas del correu no desitjat, tant de paper, com electrònic.

En canvi, les empreses estan molt incentivades a donar les dades als estats. Qui no vol rebre grans contractes governamentals!?

Veiem que en el mercat de les dades personals la balança està molt desiquilibrada en favor dels estats. L’única manera que tenim de lluitar contra això és canviant aquest equilibri, és a dir, sense entrar en paranoies, augmentar la pressió dels usuaris sobre les empreses que gestionen les dades personals. Això vol dir que hem d’explicar als nostres veïns com d’important és la intimitat. En aquest sentit, la campanya contra la traça privada va ser molt interessant. Seria vital, continuar aquest treball.

Google és una empresa que fa molt de lobby per protegir les dades dels seus usuaris. Ells diuen que és degut a la seva filosofia “don’t be evil”, però, és clar, res és tan simple. Google desa dades molt personals, dades que sentim molt properes i que, per tant, ens preocupen força. Malgrat aquesta preocupació lantent, quasi tots hem estat emprant Gmail i altres serveis d’aquesta empresa sense cap pega [1].

Google no juga a estar a la nostra banda per qüestions filosòfiques, és el mercat qui li obliga a prendre aquesta postura.

Siguem llestos, enlloc de protestar a la francesa — asseguts i esperant al pare estat — treballem per canviar l’equilibri del mercat al marge de les institucions, ja que aquí elles són l’enemic.

[1] Utilitzo el passat perquè he abandonat el gmail i he tornat al meu servidor tot emprant un fantàstic programa lliure, Round Cube Web Mail.

Preparant l’arribada del meu nou teclat, que encara és a Tokyo, he començat a preparar la transició a la disposició americana (la qual va millor pel Vim). M’he alegrat molt quan he descobert que si un configura el seu ordinador amb el teclat US International pot escriure perfectament en català, castellà i francès. Aquesta entrada està escrita emprant aquesta disposició.

• Els accents tancats s’escriuen per mitjà de l’apòstrof. Això té una conseqüència colateral, per escriure un apòstrof, s’ha de prémer aquesta tecla i després s’ha d’escriure un espai, ja que si no el sistema espera una vocal.
• Els accents oberts s’escriuen per mitjà de la tecla `, que és la primera de la línia dels símbols i nombres.
• En aquesta mateixa tecla, però prement shift, s’hi troba també la ~ de la ñ. Aquesta lletra castellana també es pot escriure amb alt-gr n.
• L’euro és a alt-gr 5.
• Els «» es troben prement alt-gr i [].
• La dièresi s’escriu amb la “.
• La ç tal com si poséssim un accent a la c, és a dir, amb l’apòstrof.
• Ara puc accedir, a través d’un cop d’alt-gr a lletres tan fonamentals com la µ o la æ o fins i tot la ß!

En resum, l’accent tancat i la dièresi queden igual, en canvi, l’accent obert és una mica més incòmode, però no gaire més. La ç millora substancialment, l’¤ queda més o menys igual i la ñ no és massa més difícil.

La situació és molt equivalent i, el que és més important, el Vim m’anirà millor. Agrairé molt tenir la tecla / que serveix per cercar (al firefox també funciona) a sota a la dreta.

Però el millor de tot és que he vist que el Gnome permet transformar la tecla Bloq. Maj. en Ctrl (segur que també es pot fer modificant fitxer de X11, és a dir, és universal). Això m’ha permès perdre de vista la tecla que més odio i em facilitarà la vida de manera espectacular per saltar entre finestres de Vim o de Screen.

Sistema>Teclat>Opcions de la disposició

Crec que entre tots hauríem de fer un esforç per evolucionar cap a unificar més les disposicions del teclat. Això de patir en cibercafès europeus perquè les lletres no són “aquí on toca” i el propietari del local no deixa canviar la configuració és un cacau. Quan no hi havia ni Ryan Air ni internet no passava res, però ara…

Actualització: Oh! He perdut el punt volant de la ela geminada! Bé, és igual, miraré com es fa per remapejar el teclat per introduir aquest caràcter tan català.

Com que estic fent un doctorat en el camp de la modelització hidrometeorològica, passo el dia aferrat a l’ordinador i molt d’aquest temps el dedico o bé a programar, o bé a tractar quantitats importants de dades. Així, en el meu cas, és molt important qu trii bé les aplicacions que utilitzo per tal de treballar en un entorn ben ergonòmic.

En aquests moments, normalment treballo amb el terminal del Gnome, que em va molt bé perquè em permet canviar el tamany de la lletra prement només CTRL-+ o CTRL– (com en el Firefox) i també perquè em permet treballar a pantalla completa, amagant tot allò de l’escriptori que pot pertorbar el meu treball. El terminal del Gnome permet emprar pestanyes, però no les utilitzo ja que sempre empro també el multiplexador de la consola Screen.

Screen no només em permet saltar d’una pestanya a l’altra de manera còmoda amb el teclat, si no que també em permet treballar amb sessions que es poden “separar” del propi terminal, és a dir, puc tancar el terminal i tots els programes continuen corrent normalment, quan l’obro de nou, tot continua en l’estat en que ho havia deixat. Això és útil perquè evita accidents, si tanco la finestra sense voler, i també em permet tancar la finestra del terminal quan estic treballant en una altra cosa per així mantenir al mínim el nombre de finestres obertes. És més, quan em donin permís per connectar-me al meu ordinador de Météo France des de casa, podré accedir al meu terminal, tal com l’havia deixat en sortir del despatx. Screen és com una mena de VNC per a la consola. Però abans que això sigui possible, la burocràcia m’haurà de donar permís per fer-ho i això sempre és lent. De totes maneres, per tal de treballar còmodament amb Screen, he hagut de modificar el fitxer .screenrc. Afegint-hi aquestes dues línies,
#Change the hardstatus settings to give an window list at the bottom of the
#screen, with the time and date and with the current window highlighted
hardstatus alwayslastline
hardstatus string '%{= cK}%-Lw%{= KW}%50>%n%f* %t%{= cK}%+Lw%< %{= kC}%-=%D %d %M %Y %c%{-}'
un aconsegueix tenir una barra amb el títol de les finestres de Screen i la data tal com es veu a la imatge.

Com es veu a la imatge anterior el meu editor preferit és Vim. En general utilitzo la versió de consola perquè així puc saltar del Vim a la consola amb les dreceres de teclat de Screen. Podeu imaginar que a força d’emprar sempre el vim, tinc molt interioritzades les seves comandes, així que avui m’he alegrat molt quan he descobert que es pot configurar l’interpret de comandes bash per tal que aquest es comporti com el Vim. Així, si m’equivoco escrivint una comanda llarga, puc modificar-la prement ESC i, amb les tecles de moviment “h” i “l” anar al lloc de l’error. Unes proves ràpides m’han permès veure que les comandes tipus “yw”, per copiar una paraula, també funcionen. Tot un plaer. Per tal que bash es comporti d’aquesta manera (i tots els programes que empren la llibreria GNU Readline) només s’ha de modificar el fitxer .inputrc per afegir-hi aquestes línies:

set editing-mode vi
set keymap vi-insert


Però per aconseguir una bona ergonomia no només cal tenir el programari configurat de manera que s’adapti bé a les teves necessitats, sinó que també cal tenir un bon maquinari. En aquest cas em refereixo al teclat que és la principal eina de comunicació amb l’ordinador. Normalment els teclats són molt grans ja que a la part dreta hi tenen un teclat numèric que no s’empra quasi mai, al cap i a la fi, tots vivim molt bé amb ordinadors portàtils que no tenen aquest teclat numèric. Com que passo moltes hores amb Vim, quasi mai utilitzo el ratolí, només quan navego per la xarxa amb Firefox, de manera que estic acostumat a no moure les mans de sobre el teclat. Quan l’he d’emprar em molesta molt haver-lo d’anar a cercar, sempre és massa lluny. Així, avui he anat a la pàgina d’una botiga que ven productes japonesos i m’he comprat el teclat Happy Hacking Lite 2 el qual és molt petit perquè només té les tecles més útils. Per no tenir, no té ni les tecles de funció. Un altre detall del teclat és que no té la tecla de bloquejar les majúscules, que sempre fa nosa, i en el seu lloc hi té la tecla de CTRL. Així em serà molt més còmode canviar de finestra de Screen amb la comanda CTRL-a a. Finalment, he comprat el teclat amb la configuració americana, la qual, és molt més adequada per a emprar el Vim ja que, al cap i a la fi, les dreceres del teclat i les comandes van ser pensades per gent que emprava aquesta disposició del teclat. De totes maneres, això no em suposarà un problema pels accents ja que Happy Hacking permet accedir-hi de manera molt semblant a com ho fem amb el teclat espanyol. I si no em va bé, faré com ja faig ara, que canvio còmodament entre la disposició de teclat espanyola a la de l’esperanto gràcies als següents alies (fitxer .bashrc):

alias eo='setxkbmap epo'
alias es='setxkbmap es'

aquest sistema em resulta més còmode que l’applet del Gnome, ja que aquest segon requereix emprar el ratolí.

Per dir la veritat, per raons estètiques, he estat temptat de comprar la versió japonesa del teclat amb caràcters kana inclosos. A més, la versió japonesa té la tecla Entrar més gran que la versió americana. Però aquesta versió japonesa té més tecles i una barra d’espai molt petita. He pensat que, al cap i a la fi, em seria més còmode la versió occidental perquè aquesta és més minimalista. Tot i que la japonesa hauria fardat molt més

Finalment, el teclat té un altre detall que juntament amb el seu reduït volum ajuda a millorar l’ergonomia, aquest té dos ports USB al darrere per així connectar més fàcilment les memòries USB i els aparells de fotos, per exemple.

De moment, ara que encara no he rebut el teclat i, per tant, no l’he pogut provar, l’única cosa que hi trobo a faltar és un trackpoint al mig, tal com els ordinadors ThinkPad d’IBM. Això m’hauria permès prescindir completament del ratolí.