2006/10/22 Desactiva els comentaris
People use to talk about Google as it was going to conquer the whole internet, therefore, the whole world. It’s been common in the past to think that IBM, Microsoft or, now, Google, would build a huge and solid monopoly. But here we are, using Google, Backpack, MySpace and Skype. The growth of companies, the structure of internet and the impossibility to have perfectly loyal workers make this nightmare impossible. But there is a real danger, and this danger comes from law makers. I don’t fear Google to read my e-mail, I fear the NSA seizing Google’s servers.
Preserva la teva atenció : No tinc suficients coneixements d’economia per demostrar el que dic en aquesta nota. Per tant, és altament especulativa. A més, per mandra, no he posat tots els enllaços que hauria d’haver posat.
Normalment quan es parla de Google és en superlatiu. Es sol dir que Google s’ho ha de menjar tot, que serà un “gran germà”, que la seva capacitat d’atraure cervells el farà invencible, etc. etc. etc. Jo crec que parlar en aquests termes és un error, Google no serà Microsoft , no crec que mai pugui construir cap monopoli comparable al de Gates– el qual no ens ha portat a cap totalitarisme insuportable– i la capacitat de Google de trobar cervells i de crear nous productes té un límit .
Recordo una entrada en un dels múltiples blocs de Google on s’explicava l’estratègia de recursos humans de l’empresa . En aquell escrit es mostrava, amb l’ajut d’una petita simulació, com una empresa només pot mantenir un bon nivell intel·lectual si contracta a persones més bones que la mitjana de l’empresa, és a dir, no és suficient contractar a gent millor que el teu treballador més dolent i aquesta és una condició molt exigent. La condició és, de fet, difícil d’aplicar, per no dir impossible. Si fos senzill, els grans mostres empresarials no haurien perdut el seu dinamisme, no s’haurien transformat en nius de “funcionariat” corporatiu i, per tant, Google mai no hauria nascut.
D’alguna manera, la vida de les corporacions em recorda jocs d’ordinador com el Transport Tychoon . Al principi sempre és interessant, estudies la geografia del món virtual del joc, tries una ciutat on començar, poses parades d’autobús, amb el que guanyes inverteixes en un aeroport al temps que demanes un préstec i comences la teva companyia aèria, etc. Però al cap d’unes hores de jugar, els centenars d’autobusos que tens comencen a espanyar-se, tenen accidents, els has de vendre i n’has de comprar de nous. Amb tota aquesta feina d’apagafocs, un perd el control i comença a mantenir línies deficitàries sense saber-ho, deixa de ser capaç de veure noves possibilitats de negoci, etc. El joc, arriba en un punt d’equilibri on el que es guanya s’inverteix en renovar el que es té i ja no es pot créixer més. Un esdevé víctima del seu èxit, del seu creixement.
No vull comparar aquests jocs simplistes amb l’economia real, seria boig si ho fes perquè no tinc coneixements suficients d’economia. Però, sembla raonable pensar que Google patirà els efectes del tamany i, d’aquesta manera, el que avui és dinamisme, demà serà acomodament. I vist que a can Google tot és ràpid, no em sorprendria que la fase de corporació grisa no arribi més prest del que ens esperem.
Però la cosa no acaba aquí, els límits al poder de Google també provenen de la pròpia estructura de la xarxa. S’ha de tenir en compte que a ara, en el món anomenat web 2.0, canviar de proveïdor de serveis és tan fàcil com canviar d’URL [1] i, el que és millor, emprar un producte d’una empresa no t’obliga a emprar-los tots, encara que es facin grans esforços per integrar productes. Així són molts els que troben amics a MySpaces, escriuen un bloc a WordPress.com, fan xats amb el MSN Messenger etc. Internet és un mercat en el qual el líder en un sector es menja quasi tot el mercat, però, al mateix temps, es generen nous nínxols de mercat que seran ocupats per nous actors, més petits, més ràpids i més innovadors. Controlar la xarxa globalment és impossible.
Però, fins i tot, a internet es pot innovar en sectors ben establerts, tal com va fer Google amb Gmail, o es poden crear productes dirigits cap a una comunitat específica amb unes necessitats específiques. Això les grans empreses no ho poden ni ho saben fer, és per aquesta raó que ara obren els seus productes, mitjançant les APIs, per tal que qualsevol persona pugui crear aquestes aplicacions més verticals i aixi donar valor al servei. Vaig llegir al bloc de 37signals una defensa, llesta, de la mentalitat de botiguer. Per tenir èxit, per tenir reconeixement i un bon sou, no cal intentar batre als grans, es poden jugar altres lligues, es pot jugar a ser botiguer. Més val tenir pocs clients, i oferir productes especialitzats en allò que coneixes que no intentar entrar en camps on no tens un avantatge competitiu, la competència és forta. Així, és completament impossible que una empresa única, pari la innovació dels petits.
Tot i això, sembla raonable que hàgim de tenir cert temor envers a la nostra privadesa. Si Google té accés a les nostres dades no es podria girar en contra de nosaltres? Per respondre això empraré un document escrit per Bruce Sterling l’any 1994 . En aquest document, sobre seguretat i privadesa, Sterling diu:
I’ve been asked to explain why I don’t worry much about the topics of privacy threat raised by this panel [Freedom and Privacy Conference IV]. And I don’t. One reason is that these scenarios seem to assume that there will be large, monolithic bureaucracies (of whatever character, political or economic) that are capable of harnessing computers for one-way surveillance of an unsuspecting populace. I’ve come to feel that computation just doesn’t work that way. Being afraid of monolithic organizations especially when they have computers, is like being afraid of really big gorillas especially when they are on fire.
I més tard, en el mateix document diu:
Suppose that, say, Equifax, turned into an outright fascist organization and stated abusing privacy in every way they could. How could they keep that a secret? Realistically, given current employment practices in the Western economies, what kind of loyalty could they command among their own personnel? (…) Where is the fanatically loyal army of gray flannel organization men who will swear lifelong allegiance to this organization, or *any* organization in this country with the possible exception of the Mafia?
Aquest és un punt molt interessant. Com aconseguiria Google que els seus treballadors no es rebotessin contra pràctiques totalitàries?
Qui ha de preocupar no és Google. No. Qui ens ha de preocupar és la temptació totalitària dels estats que, amb excuses com la pederàstia, volen tancar les portes a la llibertat de la xarxa, obrir, mitjançant la llei, portes del darrere a agències com la NSA per a tractar les dades i a usar-les en contra dels ciutadans. El perill no és can Page i en Brin, és a la Casa Blanca o als obscurs despatxos de Brussel·les. Hem d’estar vigilants que les temptacions dels polítics no canviïn l’estructura actual de la xarxa on tots som iguals.
Crec Google no serà evil, perquè no podrà. Encara que, mai no hem de deixar de ser crítics.
[1] Sempre que no t’enganxin amb els formats o amb la impossibilitat d’exportar la informació. Però com que la competència és alta a internet, la gent no s’apuntarà a serveis que et travin, així, la gran majoria de serveis 2.0 permeten importar i exportar la informació en formats estàndard. Per exemple, tots els lectors RSS que conec permeten exportar i importar les subscripcions en format OPML.
