Bella tecnologia
octubre 15th, 2006 Desactiva els comentaris
This pictures are more than twenty years old but still remain in the future. A future where efficiency is more valued than power. I dream that one day I’ll commute with my flying bicycle.
Aquestes imatges tenen 26 anys, però malgrat la seva edat encara formen part del futur. Un futur on la tecnologia és austera amb l’energia però, al mateix temps, ens aporta utilitat i plaer. Un futur on l’intel·ligent eficiència es valora més que la viril i primària potència. Ja m’imagino prenent la meva bicicleta alada cada matí per anar a fer feina, veient els Pirineus al sud, i a sota, els barris de Tolosa.
Gurus
octubre 14th, 2006 Desactiva els comentaris
When thinking about a problem, we often try to apply our theory to situations where it should not be applied. Usually this is not a great deal, but for some professional gurus, it can become a real problem as their income depends on their ideas being innovative, but also solid. Sometimes, trying to get some attention, gurus push their ideas too far, and get hilarious conclusions. John Robb had some funny ideas this week, and Bruce Sterling is still laughing ([1] and [2]).
De vegades m’ha passat que, emocionat per una idea atractiva, m’he deixat emportar i l’he aplicada a casos inaplicables o he tret conclusions amb algun error lògic, és a dir, que enlloc d’adaptar la teoria a la realitat, he adaptat la realitat a la teoria. No és estrany que, de vegades, quan miro els arxius d’aquest bloc pensi, “que flipat que estava aquell dia”. Imagino que això ens ha passat a tots.
Als gurús i experts diversos també els passa sovint, encara que en el seu cas, aquests errors tenen conseqüències més greus. Construeixen sistemes d’idees innovadors que, en teoria, han de permetre explicar algunes de les realitats d’aquest món; com diria Jorge Wagensberg, comprimint un fenomen en uns pocs principis es comprèn el fenomen. Així, s’entesten a demostrar que les idees que han desenvolupat es poden aplicar a la perfecció a les situacions desitjades. I estan molt incentivats a fer-ho, al cap i a la fi, els gurus solen viure dels consells que donen, per tant, el client ha d’estar segur de fer una bona inversió. Així, la pressió econòmica i la necessitat d’augmentar el seu prestigi i reconeixement, de vegades provoquen patinades delirants.
Un exemple d’això és John Robb. L’autor de Global Guerrillas, un bloc molt interessant sobre la guerra asimètrica, normalment escriu textos amb idees atractives que ajuden a entendre la guerra del segle XXI, però de vegades flipa i se’n va de l’olla. Tant que Bruce Sterling encara té mal de panxa [1] i [2].
Enllaços
octubre 12th, 2006 Desactiva els comentaris
Fa uns dies vaig treure la columna d’enllaços, el típic blogroll, per substituir-la per una columna d’enllaços dinàmics que alimento directament des del lector de subscripcions. Jo personalment estic molt content del resultat, ara, per fi, he aconseguit que els enllaços reflecteixin els meus interessos actuals, i no, com abans, que reflectien, malament, el que jo creia que era bo que reflectissin en el moment de la darrera reorganització.
Quan vaig anunciar la novetat no vaig avisar de que tinc un fil de subscripció per aquests enllaços. Pot ser alguns de vosaltres no en teniu prou amb tots els blocs que ja llegiu.
Com podeu veure, jo estic content de la novetat, però, a vosaltres, què us sembla?
Gnumeric
octubre 11th, 2006 Desactiva els comentaris
No sóc una persona que acostumi a emprar fulls de càlcul sovint, per tant, la meva experiència en aquest camp és minsa. De totes maneres avui us voldria recomanar el Gnumeric, una petit programa molt eficient.
Gnumeric és un programa ràpid i lleuger que es nota que està programat per gent que té certa cultura científica. A diferència de l’OpenOffice [1], el qual sempre he pensat que s’assembla molt a un programa que no m’agrada gaire, Gnumeric aporta el seu punt de vista al món de les fulles de càlcul. Per exemple, el diàleg de creació i edició de gràfics m’agrada molt, el de l’OpenOffice, en canvi, sempre m’ha semblat una tortura. Un altre exemple de característica ben pensada és l’importador de fitxers en format text, el qual importa, en quatre clics, els fitxers de text organitzats en columnes, tant separades per un caràcter com d’amplada fixa (típics fitxers fets amb FORTRAN). En altres paraules, Gnumeric em va molt bé per importar fitxers de text i treballar-ne les dades de manera eficient. A més, diuen que el Gnumeric és més precís que les altres fulles de càlcul. Un altre punt a tenir en compte
El que desconec és com Gnumeric respondria a les necessitats de la gent que utilitza, per exemple, l’Excel amb tota la seva complexitat, tal com fa la meva germana, que és una hacker d’aquest programa. Però això no em preocupa, Gnumeric respon molt bé les meves necessitats. Precisament, l’avantatge de l’abundància és que un pot tenir aplicacions que semblen fetes a mida. Per a què he de voler jo una aplicació que ha de respondre a les necessitats d’un MBA?
[1] He de dir que comparo el Gnumeric amb l’OO de la sèrie 1, al despatx no hi puc instal·lar el 2.0.
Still in Fortran…
octubre 8th, 2006 Desactiva els comentaris
Finally, if you need to do serious number-crunching, an optional exstension for Python called NumPy (Numeric Python) provides advanced numeric programming tools, such as a matrix data type and sophisticated computation libraries. Hardcore scientific programming groups at places like Lawrence Livermore and NASA use Python with NumPy to implement the sorts of tasks they previously coded in C++ or FORTRAN.
“Learning Python” by Mark Lutz and David Ascher
Unfortunately, for my PhD thesis work I have to deal with FORTRAN and Visual Numeric’s PV-WAVE. :’(
És sempre la democràcia el millor sistema possible?
octubre 7th, 2006 Desactiva els comentaris
Aparentment a MOR no li va agradar gaire el meu article sobre la democràcia a la xarxa.
Llegint el seu article m’adono que la nostra diferència de punts de vista prové dels diferents llocs que ocupa la democràcia en els nostres sistemes de valors. De l’article den MOR interpreto que per a ell la democràcia és un fi.
Però jo col·loco la democràcia en un lloc ben diferent. Per mi la democràcia no és un objectiu, és una eina, un mitjà. En conseqüència, aquesta només s’ha d’emprar quan s’adequa a les finalitats cercades.
Va ser a casa meva on vaig aprendre que la democràcia no és sempre aplicable. Més d’un cop, les meves germanes i jo ens vam queixar als nostres pares de que la nostra família no fos democràtica. I podeu ben imaginar que aquestes queixes no afectaven gaire als meus pares perquè les famílies no són, i no han de ser, democràtiques.
He dit que la democràcia només és un mitjà. Quines són, llavors, les finalitats que busco? Doncs, els meus objectius són simples: la llibertat i la igualtat d’oportunitats, la justícia, el benestar, la igualtat de tots davant la llei, etc. Com veieu la democràcia, no forma part d’aquest club.
Així doncs, des del meu punt de vista, la democràcia només és bona si ens pot apropar cap a aquests objectius i, precisament, el que deia en aquell article que no va agradar a MOR, és que en moltes de les situacions en que ens trobem a la xarxa, la democràcia no és bona ja que, en lligar el teu destí a les decisions d’una gran majoria, afecta, de manera evident, el principi de la llibertat. Perquè he de llegir el que la majoria troba que és interessant quan els meus interessos no coincideixen amb els de la majoria?
Llavors MOR també comenta l’escassetat de temps. És cert, no podem llegir tot el que es publica a la xarxa, de manera que és convenient i necessari trobar sistemes que permetin aprofitar el millor possible el caos informatiu d’internet. Els que veuen la democràcia de la mateixa manera que jo interpreto que la veu en MOR, solen creure que aquesta produeix resultats millors que qualsevol altre sistema, creuen que la democràcia és moralment superior, en tota situació. No veuen que l’ordre és subjectiu i que, per tant, l’ordre que es formi a partir d’un sistema democràtic, com menéame, no és l’únic possible, ni és superior i, ben segur, no serà l’ordre que més em convingui a mi com a individu. Precisament perquè la meva atenció és limitada, no vull supeditar-la a la voluntat d’una majoria.
Així, com ho hem de fer per obrir-nos camí a internet? Doncs crec que és molt millor formar estructures petites de persones que comparteixen interessos similars per a intercanviar informació rellevant. Cal formar xarxes, per exemple, xarxes de blocs, grups de persones al voltant d’un fòrum o d’una llista de correu, etc. És a dir, cal formar estructures petites on s’intercanvia informació de manera igualitària i on no s’imposa res a ningú. Estructures on es comparteix prou per a crear una conversa enriquidora i on s’és prou diferent per a aportar novetats. menéame, en canvi, és una estructura que no es basa en la confiança entre les persones, els usuaris no coneixen personalment els altres usuaris i, per tant, no es poden construir lligams de confiança. menéame, és una massa de gent que es regeix per la llei de la majoria, sense ni conversa, ni diàleg, ni construcció. Ergo, és un niu de tomàquet.
No crec que ens interessi arribar a acords amb la majoria quan no és necessari. El que vull és ser igual als altres en termes d’oportunitats (tots tenim les mateixes possibilitats de publicar i llegir qualsevol cosa) i en els drets i els deures. En aquest camp, internet ens ha aportat molt. A la xarxa hi podem i hi hem d’emprar eines molt millors que la democràcia. Internet ens dóna la possibilitat de col·laborar de maneres que restringeixen menys les nostres llibertats i, sobretot, que produeixen una diversitat molt més gran.
La democràcia és una eina que ha permès construir meravelles. Permet que societats de centenars de milions de persones funcionin de la manera raonablement justa. Però en altres tipus de societat, per exemple, en una tribu aïllada en una zona poc accessible, sense emprar la democràcia s’arriben a situacions més justes. En aquestes tribus, enlloc d’imposar la visió de la majoria, es realitzen llargues converses d’hores que permeten arribar a consensos, sense imposicions. Emprar un sistema democràtic en aquest context no tindria sentit. Seria empobridor. La democràcia només és una eina, i si en els nous móns que estem construint no serveix per allò que cerquem, no l’hem d’emprar. Sense cap problema i sense desmerèixer tot allò que la democràcia ens ha aportat i ens continuarà aportant. Les eines, per grans que siguin, només tenen valor en tant que útils.
Actualització (diumenge 8 d’octubre a les 19:55): En el sisè setè paràgraf he canviat “Els que veuen la democràcia de la mateixa que la veu en MOR” per “Els que veuen la democràcia de la mateixa manera que jo interpreto que la veu en MOR”.
Cultura sense restriccions
octubre 3rd, 2006 Desactiva els comentaris
Gran alegria matinal.
Després que els moderns fashion ens hagin robat dues paraules capitals, lliure i copyleft, que han passat a significar “menys restrictiu que abans” [1], tot perdent la seva essència, David Gil, en un article que serà capital en la lluita per la llibertat de la cultura, que hem de traduir a totes les llengües possibles, crea un nou terme, un terme que no es presta a confusions, “cultura sense restriccions“. Llegiu l’article perquè és fonamental.
[1] En aquest context lliure significava que donava les quatre llibertats fonamentals de la definició de programari lliure de Richard M. Stallman. Copyleft significava que la llicència incorporava la cláusula vírica que garantía la llibertat de l’obra i dels seus derivats en el futur. Avui en dia, als fashions els ha agradat el mot copyleft i l’han transformat en un pseudoproducte lamentable.
Los libros son texto, son .txt
octubre 2nd, 2006 Desactiva els comentaris
Acabo de enviar el siguiente e-mail a unos amigos:
a veces, cuando leo y estoy cansado, maldigo el papel por no
permitirme cambiar el tamaño de la letra del texto.por suerte tengo una máquina.
Googleo “Patter Recognition”.
Bajo el pdf.
Abro la consola (gnome-terminal)
ejecuto ps2ascii y obtengo una versión en txt del pdf.
abro la versión de consola del vim
modifico todo el fichero txt para que tenga sólo 50 caracteres de ancho.
ajusto el tamaño de fuente al máximo con CTRL++
F11 para pasar a modo de pantalla completa.
veo que blanco sobre negro me cansa
ajusto los colores de la consola, gris sobre negro.
perfecto, letras gigantes, colores perfectos.
un ebook ideal.
viva el formato txt!
y viva las herramientas que vienen en cualquier gnu/linux…
![]()
Aquí va un pantallazo.
Pri la eternaj kaj stultaj debatoj pri lingvoj kaj dialektoj
octubre 1st, 2006 Desactiva els comentaris
Multe lacigas al ni, tiuj kiuj volas normale uzi la katalunan, aŭskulti la debatojn pri ĉu la valencia, la menorka aŭ la majorka “lingvoj” estas malsamaj al la kataluna.
Tiu debato estas komplete absurda pro multe da motivoj. Sed tio kio vere koleras min estas tio, ke oni dividas la lingvon mallogike laŭ politikaj limoj sed ne lingvistikaj. Ni ĉiuj scias ke, simpligante, la kataluna lingvo ŝanĝas laŭ la orienta-okcidenta direkto, ne laŭ la suda-norda. Valencianoj parolas simile al la katalunoj el la okcidenta Katalunio, kaj katalunoj el oriento kaj okcidento parolas malsame.
Sed tiu situacio ne estas nur nia. Multe da lingvoj estas dividitaj laŭ politikaj kialoj. Foje la parolantoj konsentas tion, do la politika divido ne estas problemo, sed foje ne ĉiuj tion konsentas, do oni havas problemon, kiel ni.
Ekzemple, la lingvo de bosnoj, serboj, kroatoj kaj montenegranoj estas ankaŭ dividita laŭ politikaj limoj, ne lingvistikaj. Antaŭ nelonge, kiam Montenegro sendependiĝis, mi aŭskultis en franca radio tradukiston kiu ironie rakontis kiel sia vivoprotokolo longiĝis dum la jaroj. Antaŭe ŝi estis tradukisto el la serbokroata al la franca, nun ŝi tradukas el multe da sudeslavaj lingvoj. Tio okazis dank’al politiko, ne al la lernado de novajn lingvojn.
Mi parolis pri tiu lingvistika afero kun du kroataj amikoj, kaj ambaŭ diris al mi ke, fakte, serboj kaj kroatoj interkomprenas unu la alian senprobleme, malgraŭ kelkaj malsamaj vortoj kiuj, nun, oni pli uzas ol antaŭe. Same kiel en la valencia televido, kie oni klopodas uzi la plej malsamajn vortojn, eĉ se ili estas strangaj.
Ankaŭ, unu el miaj amikoj diris al mi ke, kvankam serboj kaj kroatoj interkompreniĝas, ili parolas malsamajn lingvojn, tiel kiel kelkaj valencianoj kiuj, parolante la valencia, diras al vi ke la menorka kaj la valencia ne estas la sama lingvo. Ĝenerale, ideologio estas pli forta ol evidenta rezonado.
En retlisto de iberaj esperantistoj, oni parolis pri tiu afero. Oni parolis pri la galegia kaj la portugala, kaj ankaŭ pri la serba kaj la kroata. Pedro Hernadez skribis:
Tio memorigas al mi pri la serba-kroata-bosna afero… kaj hodiaŭ matene, mi unuafoje legis pri la… montenegra. Lernu unu lingvon: scipovos kvin. La plej amuza afero estas ke estas tri dialektoj de la serbokroata lingvo: ŝtokavski, ĉakavski kaj kajkavski, kaj ĉiuj tiuj “lingvoj” (serba, kroata, bosna… montenegra) estas ĉiuj la sama dialekto (ŝtokavski), tamen, la parolantoj de ĉakavski (norda Dalmatio) neniam postulis ke ĉakavski estu agnoskita kiel aparta lingvo… kaj la loka dialekto de la Zagreba regiono (la plej naciisma) estas kajkavski,kvankam ili nomas “kroata” sian lingovn, kiu ne estas la loka dialekto, sed la sama dialekto kiun oni parolas preskaŭ en la tuta Serbio kaj Bosnio… freneze, ĉu ne?
Do, la divido inter serba, bosna kaj kroata lingvoj estas sensenca, la veraj dialektoj ne disdividas laŭ naciismaj limoj.
Lingvistike, oni ne ĉiam facile povas klasifiki dialektojn. Ekzemple, ĉu la skandinavaj lingvoj estas la sama? Ĉu la galegia kaj la portugala estas la sama? La problemo estas ke la plimulto de debatoj ne estas pri aŭtentikaj lingvistikaj duboj, sed pri politikaj kialoj, kutime, naciismaj. Bedaŭrinde, oni malkovris ke per amaskomunikiloj, edukado kaj aliaj iloj oni povas krei novajn “naciajn kaj lingvistikajn indentecojn”, konstruante kaj dividante dialektojn kaj lingvojn. Kaj tio, politike, estas utilega. Konsekvence, oni ĉiam aŭskultos kaj legos stultajn lingvistikajn debatojn.
Eble, unu tago, tiuj valencianoj kiuj volas dividi la lingvon, havos sian internacie agnoskatan lingvon, kiel kroatoj, eĉ se neniu parolas ĝin. Tempo al tempo. Tempo al la demagogio kaj demokratio. Mi preferas kontempli la spektaklon ironie, ĉar tiuj stultaj lingvistikaj debatoj estas kerna homara malsano, kiu neniam estos venkita.
No som el centre de tot!
octubre 1st, 2006 Desactiva els comentaris
L’home sempre ha tingut tendència de col·locar tot allò que és seu al centre. Amb el temps però hem anat aprenent que no és així, que no tenim res d’especial, som una meravella més entre milions de meravelles més.
Però aquesta mania de posar-ho tot al centre és més general, no només posem la humanitat al centre de tot, si no que també solem posar la nostra generació al centre del temps. Mireu si no aquest exemple tret del bloc d’Eduard Punset (la negreta és meva):
Lo anterior me ha llevado a dos conclusiones. A nivel conceptual, estoy convencido de que la ignorancia heredada sobre la competencia emocional y consiguientes errores cometidos por los padres en la gestión de las emociones en la infancia, son la semilla de los errores que esos niños cometerán, a su vez, con sus hijos el día de mañana. De ahí la degradación de la conducta colectiva que aumenta en progresión geométrica.
Així, segons Punset, som la generació amb la pitjor conducta colectiva de la història. Només hi falta que posi, “els joves d’avui en dia no tenen valors, no respecten res, no saben el que és treballar!”, frase pronunciada per generacions i generacions d’avis.
Quan algú arriba a una conclusió que ens posa al centre, malament, segur que el raonament falla en algun moment. És un indicador de mala qualitat.





