Bitsenbloc

Per l’apunt anterior, anava a escriure: “totes les llengües han de tenir els mateixos drets i deures”.

1. Les llengües no poden tenir ni drets ni deures.

2. Són les persones que tenen drets i deures!

Com que les llengües no poden exisitir sense les persones:

1. Per tal que una llengua sobrevisqui, cal que els que tenen drets i deures, la parlin.

2. Ara que tothom té el dret d’emprar el català, més val persuadir que protegir.

Pel camí actual, el català morirà en l’època que més lleis l’han protegit.

S’ha oblidat la persuasió.

Insisteixo en una conseqüència del que he escrit abans:

1. És just demanar que el català tingui els mateix tracte que l’anglès o l’italià.

2. Si s’aconseguís, en la situació actual, l’oficialitat del català a la UE afavoriria el monolingüisme anglès.

3. No s’ha de demanar que el català sigui oficial, s’ha de demanar que que l’anglès o l’italià no siguin oficials.

Analogia:

No s’ha de demanar que Catalunya tingui seleccions esportives, s’ha de demanar que cap estat tingui seleccions esportives.

(en una mica més de cinc línies, però amb el mateix esperit)

Fet 1: Quan un grup de persones ha d’intercanviar informació, adopta estàndards de comunicació.

Conseqüència: Pensar que un el multilingüísme de la traducció pot funcionar, és absurd.

Explicació: Les decisions es prenen de tu a tu. Les negociacions es fan en una sala a porta tancada. Els traductors només emprenyen (amb perdó).

Fet 2: L’anglès, és una llengua que compta amb un gran nombre de persones que el parlen com a segona llengua i disposa d’una bona xarxa d’ensenyament i traducció.

Fet 3: L’experiència mostra que quan es va per feina, es solen triar solucions que funcionen i que se sap, sense cap mena de dubte, que funcionen. És el cas de l’anglès (Fet 2).

Fet 4: Com més llengües tingui la Unió, més difícil serà el treball de traducció i més difícil serà el multilingüísme.

Explicació: Si tothom parla dues llengües aleatòries, la probabilitat de que algú parli la mateixa llengua disminueix amb el nombre de persones.

Conseqüència 1: Per augmentar la probabilitat de poder-se comunicar, es canvia de distribució. Aquesta deixa de ser aleatòria (si mai ho ha estat). Es tria una llengua, i només una, que funciona i que tothom sap que funciona. L’anglès (Fet 2).

Conseqüència 2: Si bé és just demanar que el català i qualsevol altra llengua europea tingui reconeixement oficial, probablement no és la millor estratègia per a crear un entorn lingüístic just.

Fet 5: L’anglès no és ni del tot neutral (no tots hi accedeixen amb la mateixa facilitat), ni és gaire fàcil.

Fet 6: L’esperanto no ni del tot neutral (és més fàcil per a un italià que per a un finlandès), ni és fàcil (cal estudiar).

Fet 7: L’esperanto és més neutral i més fàcil que l’anglès i que qualsevol altra llengua que pugui ser oficial a la Unió.

Fet 8: L’esperanto, és una llengua que compta amb un reduït nombre de persones que el parlen com a segona llengua i disposa d’una mala xarxa d’ensenyament i traducció (comparar amb Fet 2).

Consequència: Malgrat (7) mostra que l’esperanto és millor que l’anglès per a la Unió (a llarg terme), a curt terme no disposa de la infrastructura necessària per a imposar-se.

Fet 9: Com més estàndard sigui l’anglès, més difícil serà canviar-lo per una altra llengua.

Consequència: Aconseguir canviar la situació lingüística de la Unió és fotut.
Pregunta: Com canviar-ho?

Exploració: Es podria canviar el (Fet 8), però no crec que sigui realista.

Exploració: Problement, el més eficaç sigui incidir en el (Fet 3). És a dir, fer saber que l’esperanto funciona i intentar que la política lingüística no respongui a “què fan als altres” o “què és més fàcil”. Per això caldria incidir allí on la situació actual fa mal. El perill és que es pot despertar el nacionalisme. El problema és que la situació no és prou dolenta com per a llançar una reflexió de veritat.

La reflexió segueix oberta…