Occità
març 18th, 2007 § 3 comentaris
Avui he tornat de Besièrs, de la manifestació per la llengua Occitana.
Algunes conclusions ràpides:
M’agrada escoltar l’occità, és molt proper al meu parlar, però prou llunyà com per a oferir-me belles sorpreses.
M’entristeix que el tractat dels Pirineus tallés els intercanvis entre ambdues bandes de la serralada.
M’entristeix que la majoria de gent que defensa l’occità, parli francès en la intimitat i,…, en el dia a dia. Ja hi queden molt poques persones que tinguin l’occità com a llengua materna.
No m’agrada anar a reunions de persones on les banderes i els símbols prenen massa importància.
La bandera descentra. Fa oblidar que l’important no és el símbol, és la llengua i, sobretot, les persones que l’empren.
No m’agrada que es tracti un país o una llengua com una persona. No és la llengua qui té drets, són els que la parlen que els tenen.
Cada dia m’agrada menys el nacionalisme, les estelades i tot plegat, de la mateixa manera, cada dia m’agraden menys els estats i tot el que comporten. Això inclou la idea d’Espanya, és clar.
Cada cop m’interessen més les persones i les seves històries. Aquests dies he pogut escoltar moltes històries personals diferents.
L’occità, com qualsevol altre llengua, són noms i cognoms, són mirades, somriures i plors.
L’occità són converses que no s’haurien d’apagar.
Un centre a Espanya?
març 14th, 2007 § 3 comentaris
Veient com Bayrou des del centre fa tremolar els dos grans blocs anquilosats de la dreta i l’esquerra, no puc evitar de pensar en Espanya.
Espanya és un estat, el sistema polític del qual s’està trencant sota la pressió de dos blocs, la dreta cavernària i l’esquerra guai, tot amanit per la insaciable curtesa de mires de molts nacionalistes dits perifèrics. És tan lamentable el que està succeint, que ja és hora que algú es revolti. Però aquesta revolta no ha de ser al carrer, no ha de venir dels extrems –aquests ja són ocupats per la fauna política actual– si no del centre, del camí del seny i la moderació. Ja és hora que diguem, “ja n’hi ha prou”.
Fins avui, molta gent que triomfa a la societat civil i que podria aportar molt a la política, ha tingut el seny de no entrar en un partit, ja que la llei espanyola fa que siguin quasi sectes piramidals on només estirar levita obre la via cap amunt. Però sembla que, abans que el sistema actual caigui degut a les ferides de la guerra que vivim, s’hauria de crear aquell partit que hauria de calmar el joc i reformar les institucions, per desmantellar aquest sistema de partits monolítics i crear quelcom més útil per als espanyols.
El problema és que ja han començat a néixer suposades alternatives, però, malauradament, enlloc de calmar el joc, atien encara més les divisions tot disfressant d’anti-nacionalisme, el que és pura demagògia espanyolista.
Sé que ja s’ha intentat crear moviments de centre raonables a Espanya, i sé que sempre s’ha fracassat. I que en una Espanya on tothom té molt clar qui són els seus i qui són els altres, aquesta és una tasca quasi impossible. Però és caient al mar que s’aprèn a navegar.
No seria hora de posar-se en marxa?
ONGs maleducades
març 14th, 2007 Desactiva els comentaris
He iniciat una llista de ONGs maleducades.
Observant twitter /// Observing twitter
març 6th, 2007 Desactiva els comentaris
Crec que el més interessant de twitter serà:
- Veure com es desenvolupen les converses solapades (no tothom sentirà a tothom).
- Veure com es troba el ritme adequat de missatges per
- Mantir el bon ambient
- sense inundar a la gent amb informació innecessària.
I believe that the most interesting part of twitter will be:
- To see how overlapped conversations develop (not everybody can read everybody).
- To find the right frequency of messaging to
- keep a good atmosphere
- without flooding already overflooded friends.
març 6th, 2007 Desactiva els comentaris
La manera de fer francesa i la nostra…
març 5th, 2007 Desactiva els comentaris
Argoul, argumenta:
Característiques d’una postura francesa: És aquella que mostra una «propensió a jutjar-ho tot per la moral, a partir d’un ideal precedent i amb l’actitud teatral que ho acompanya, “o passa o peta”». Així els va. Arrogants i incapaços d’entendre que el món és com és, no com un vol que sigui.
Jo podria argumentar sobre la postura típicament espanyola. Però només pensar en la nostra classe política m’agafen nàusees. Així que passo.
La cultura i el copyright
març 4th, 2007 § 2 comentaris
M’alegra molt veure ben argumentada la intuició que he defensat aquí: Els privilegis que otorguen els drets d’autor s’hauríen de limitar a un període extremadament curt de temps:
Por supuesto, abandonar el copyright pone sobre la mesa una serie de preguntas importantes que necesitan ser respondidas. Más concretamente, se hacen necesarios tres ajustes importantes. En primer lugar, está el tema de que la producción de una obra de arte a veces implica una importante inversión de tiempo y/o dinero. Esto necesitaría una protección legal durante un corto período de tiempo, como por ejemplo un año en el caso de la literatura y el cine, tiempo durante el cual el artista podría explotar los derechos de su trabajo de forma exclusiva. Pero este usufructo sería diferente a las prácticas actuales, ya que la obra automáticamente entraría a formar parte del dominio público tras la finalización de este período: tal y como era costumbre en todas las culturas antes de nuestras leyes de propiedad intelectual de hoy.
Abandonar el copyright: una bendición para los artistas, el arte, y la sociedad
Joost Smiers es autor de Arts Under Pressure, Promoting Cultural Diversity in the Age of Globalization (Zed Books), y es profesor de Ciencias Políticas del Arte en el Grupo de Investigación de Arte y Economía en la Escuela de Arte de Utrecht, en Holanda.
Maneres de veure les coses
març 4th, 2007 Desactiva els comentaris
Crec que ja ho he dit diverses vegades, però no està de més repetir-ho. M’agrada analitzar les idees polítiques de la següent manera: es basen aquestes en una anàlisi de com funciona l’objecte d’interès o, en canvi, es basen en un desig?
Per exemple, l’esquerra i bona part de la dreta d’aquí, de França, creu que pot solucionar tots els problemes augmentant la partida del pressupost destinada a solucionar-los. Es basen en un desig, que els impedeix de comprendre el problema.
Per una altra banda, els “liberals de manual“, cometen el mateix error. Desitgen que un estat de mínims sigui la solució última a tots els problemes.
El meu punt de vista personal, és que l’estat és hàbil quan sap incentivar adequadament el sector privat per fer allò que més interessa a la societat en el seu conjunt. És a dir, quan l’estat modifica el context lleugerament de manera que el sector privat prengui lliurement, la decisió d’afavorir el bé comú. Però aquest ja és un altre debat.
Les dogmes soviétiques en en matière de planification planifiée retirent toute souplesse au système économique de l’URSS. Au milieu du XIXe siècle, paralysés par la peur de l’etat féodal et prédateur du passé, terrorisés par la possibilité d’un État socialiste dans le futur, les économistes bourgeois avaient inventé les mythes de l’État libéral non interventionniste et de l’équilibre automatique de l’économie. Le capitalisme avait donc lui aussi sécrété un dogme coûteux qui a inutilement aggravé et prolongé la crise de 1929.
Cette phase est révolue, malgré quelques petites rechutes néo-libérales récentes.
Emmanuel Todd, La Chute Finale 1976.
Esta semana he aprendido…
març 3rd, 2007 § 2 comentaris
Hace un par de semanas David me enganchó a una cadena bloguera. Escribí un post, pero no llegué a publicarlo. No se por que, la verdad, porqué ya estaba acabado. Pero bueno, lo publico hoy, aunque corresponda a la semana del 12 al 18 de febrero.
Esta semana …
- He aprendido un poco más sobre como funciona la ciencia, ya que he recibido las revisiones de mi primer artículo en una publicación internacional con peer review.
- He descubierto que la música chiptunes va abriendo camino y ya es cosa de fashions (cosa que no se si es buena o mala).
- He comprobado que siete personas pueden dormir en un piso de 22m2, mi piso.
- He comprendido porqué el artículo es tan usado en las lenguas latinas, que las lenguas eslavas carecen de él y que, en esperanto, el artículo es superfluo, a pesar de que se use.
Este es un post más de la cadena iniciada por Lore a la cual David me une.
