Personalment, com he dit a la discussió endegada a Libera Folio, l’interès de la discussió rau en què cal fixar límits en la “confraternització amb l’enemic”. Per descomptat, si vols fer coses, cal arribar a acords amb els qui no penseu com tu (altrament, ens estaríem esbudellant tota l’estona). L’altra qüestió és que pots arribar a combregar amb rodes de molí. Al meu entendre això va passar amb l’Associació Universal d’Esperanto en el congrés de Xina de fa tres anys, on va acabar publicant un llibre amb tres articles de lingüistes xinesos que justificaven l’acció governamental envers les minories nacionals i lingüístiques. Per tant, si el debat serveix per arribar a fixar un marc més enllà del qual no és aconsellable anar, molt benvinguda sigui la discussió.

En Pere, la Nat, la Mary, jo mateix… som precissament els fills dels nois que van sofrer la postguerra com fills de represaliats, de encarcelats en camps franquistes, de exil.liats… i nosaltres tenim la generositat de no impossar a ningú la memória dels patiments nostres avis, de fer veritat “científica” les histories amb les que varem creixer i que van donar forma als nostres valors.

En canvi es dolent veure a tant fill de “bona familia” que no té memória familiar sino que va comprar una “Historia” de part, anomenar-nos fascistes i qualsevol cosa per entendre que no som visquent a una fantasia histórica si no a un present que fem nosaltres i on no volem acceptar com propries les divisions del passat. Si hem de viure dividits al menys que sigui amb les nostres divisions, amb les nostres fronteres, no pas les dels avis o, pitjor encara, les dels nostres avis interpretades per la mala consciència dels fills dels fills dels guanyadors de la guerra.

Confirmo que aquest matí, a les 10:15 he rebutjat un missatge escrit per “joan”.

El text amb el qual he argumentat el rebuig a l’autor del comentari deia:

======================

hola,

entendràs que no publicaré el teu missatge.

d’entrada, el format no és presentable. està escrit en majúscules i el text no està ni articulat.

pots comentar al meu bloc quan vulguis, però amb un text estructurat i respectuós com, per exemple, el del Farri. Alternativament, pots publicar el que vulguis, sobre mi o sobre qui sigui, a qualsevol altre pàgina web.

ah, i jo sí que lluito en favor de les meves idees. ho faig cada dia al meu bloc. sobre estudiar i llegir, prefereixo no comentar… no tens ni idea del que estudio i llegeixo.

pere

======================

Abans de que se m’acusi de censura, recomano que us llegiu les entrades relacionades amb els comentaris d’aquest bloc. N’hi ha unes quantes ja que fa uns anys vam debatre molt el tema.

A internet hi ha moltes maneres de publicar pàgines lliurement. Tota persona que vulgui criticar les meves idees ho pot fer a qualsevol altre lloc. Google ho trobarà. Us animo a escriure a les vostres pàgines totes les crítiques que volgueu sobre les meves idees.

Certament, rebutjar un comentari aquí no afecta la lliure expressió de ningú.

Aquí, només hi apareixen els comentaris que trobo que aporten quelcom de positiu.

Per favor, repasseu els arxius del bloc per a entendre-ho.

No acceptaré cap comentari que vagi sobre aquest tema.

Jo, personalment, trobo aquesta beatificació tan lamentable com la distorsió de la realitat que es fa quan s’insinua que bàndol republicà és igual a justícia, democràcia i llibertat.

No sóc aquí per defensar a cap bàndol. Aquest és el problema d’Espanya. Tothom té clar quins són els seus i els altres. Tothom pensa en binari i ningú no s’imagina que algú pot pensar d’una altra manera.

He dit tot el que havia de dir, no contestaré a cap més comentari.

Pots queixar-te dels fets concrets que vullguis, estàs en el teu dret. Aixó no lleva que jo pense que no te molt de sentit obcecar-se en els detalls.

Per tal de comprendre’ls, els fets s’han de veure en el seu context. Interpretar-se es poden interpretar des de molts punts de vista, però s’ha d’anar amb cura, perque el que no te sensit es debatir uns fets que van ocorrer al passat com si fossen el resultat o reflex del que passa actualment i no a l’inrevés.

Qui opta pel mode binari? Per què estic obligat a condemnar-ho tot, quan em vull queixar d’un fet.

Per cert, aquest blog no publica els missatges de tothom, oi? Algú em podria confirmar si la opinió d’algú s’ha refusat per que el seu to no agradava?

A mi no em pareix bé que s’haguera honorat el dictador en aquell congrés, però també comprenc que en el context de l’època, sense “colofón glorioso” no s’hauria fet el congrés.
És aquí que es troba la qüestió clau: calia fer-lo a un altre lloc?
I és aquí que trobem el puntet hipòcrita. Per que vist des de el moment actual, és clar que “ningú hauria renunciat als seus valors democràtics rebaixant-se a fer-li una mica la pilota a un dictador, per tal de poder organitzar un esdeveniment particular”. De veritat et sembla tan clar com l’aigua?
Tot depén de la lectura que es faça. Per a mi, no significa que els esperantistes estaven aceptant els crimens de guerra, per a mi significa que van fer una mica de teatre. Tal volta jo hagués fet igual, i tal volta no. No ho puc afirmar, perque tampoc vull dir amb açó, que sempre es puga justificar el fet d’haver passat per l’aro. Simplement, que les cosses son més complicades, i que no te sentit traure-li punta a tot.

Respecte a la beatificació de màrtirs no tinc molt que afegir. L’esglesia católica també ha optat pel mode binari.

Tot i així, la perla del “me cabrea” que si no m’erro, abans he llegit “me rebienta”, i el fet de tractar-nos de “justicieros”, i d’hipòcrites és, tot plegat, d’un menyspreu arrogant que ofèn.