Bitsenbloc

Tots sabem que els promotors del Manifest en defensa de la llengua comuna i els seus seguidors s’inspiren del model republicà francès. El model francès, purament nacionalista, entén que, en nom de la igualtat, tots els ciutadans han de parlar la mateixa llengua (obligatòriament) i, quina casualitat, aquesta llengua ha de ser la de la nació (no pot ser una tercera llengua que jugui un rol de neutralitat, com l’anglès o l’esperanto). I, tan inspirats com estan Savater et al en el model francès, saben que aquest model porta, de manera indefectible, a la mort de les llengües que no han tingut la sort de portar l’adjectiu “nacional” i han estat condemnades a ser qualificades com a “regionals”. El que passa, és que es mosseguen la llengua i no ho poden dir, perquè, al cap i a la fi, com a suposats intel·lectuals que són (no m’agrada gens aquesta paraula), han de defensar tot allò que és cultural. Així, quan diuen que estan d’acord amb el principi constitucional que afirma que “totes les llengües d’Espanya mereixen protecció” han de mentir forçament, a no ser que pensin que la protecció que se’ls ha d’oferir és similar a la que els zoos ofereixen als seus hostes.

Però aquesta no és la sola impostura del seu document. També afirmen que “son los ciudadanos quienes tienen derechos lingüisticos, no los territorios ni mucho menos las lenguas mismas”. Jo estic completament d’acord amb aquesta afirmació. Crec que només les persones poden tenir drets i deures i, per tant, les llengües només tenen drets de retruc, perquè els seus parlants tenen el dret de gaudir-ne lliurement. De fet, crec que és important que llengua i territori es deslliguin el més possible (mireu els arxius d’aquest blog). Però anem a la segona impostura del document, després d’afirmar que els territoris no tenen drets, declaren que “la lengua castellana es común y oficial a todo el territorio nacional, siendo la única cuya comprensión puede serle supuesta a cualquier efecto a todos los ciudadanos españoles”. Què vol dir això? No havíem quedat que els territoris no tenen drets? De fet, quan afirmen això, actuen de manera completament simètrica al nacionalista català que afirma que la llengua pròpia de Catalunya és el català i que per tant, és la sola que tots els ciutadans han de saber. Ambdós són nacionalistes i ambdós creuen que, per alguna raó que se m’escapa, el castellà impregna Espanya i el català, Catalunya. Com si el Gran Arquitecte de l’Univers, per dir-ho de manera molt republicana, ho hagués així establert des de la nit dels temps. El problema és que Espanya i Catalunya es superposen i, per tant, els diferents projectes nacionalistes entren en conflicte. Per a uns nacionalistes, el català ha de ser relegat a l’excusat, per als altres és el castellà que ha de jugar aquest rol tan íntim (i exclusivament intim).

Finalment, per concloure el manifest, fan una serie de demandes als legisladors espanyols, per tal que, tot modificant la Constitució, si cal (sort que cal un referèndum), els representats del poble garanteixin que es facin realitat. La darrera d’aquestes demandes és:

Los representantes políticos, tanto de la administración central como de las autonómicas, utilizarán habitualmente en sus funciones institucionales de alcance estatal la lengua castellana lo mismo dentro de España que en el extranjero, salvo en determinadas ocasiones características. En los parlamentos autonómicos bilingües podrán emplear indistintamente, como es natural [**], cualquiera de las dos lenguas oficiales.

És a dir, volen garantir que els espanyols que no coneixen altra llengua que la castellana, no s’adonin que altres ciutadans parlen diferentment a ells. Aquest és un punt clau. Jo crec que les llengües espanyoles, que no són el castellà, només es salvaran si Espanya les fa seves globalment. El dia que els espanyols no tinguin por a que un diputat parli naturalment en català a les Corts de l’Estat, de la mateixa manera que els eurodiputats parlen castellà al parlament europeu, llavors estaré tranquil. Ara no hi puc estar. Recordo quan, essent a Suïssa, una al·lota de Cantàbria a punt de llicenciar-se, en sentir el meu nom, em va demanar, ben sorpresa, si a Menorca tots teníem els noms en català. Aquesta pregunta, mostra una ingènua ignorància. Una ignorància que és implacable com el plom. I és precisament aquesta ignorància (sumada als èxits dels nacionalistes de tota casta) la font de la gran majoria de conflictes, ja que, malauradament, n’hi ha que pensen que parlem en català per fotre. I, encara que sembli sorprenent, no ho pensen de mala fe. Simplement, ignoren el món on viuen. Així, cal que els espanyols sàpiguen que parlem en català per la mateixa raó que molts d’ells parlen castellà, perquè és la nostra llengua, perquè ens l’estimem i tenim dret a fer-ho. Així, de la mateixa manera que no volem que ningú no faci mal a la nostra llengua, defensarem el castellà amb totes les nostres forces el dia que aquest estigui en perill. Ja és hora que tothom sàpiga que el cervell humà pot aprendre diverses llengües sense que cap se’n ressenti. El meu pare, malgrat l’opinió d’una tia seva, va superar les oposicions a registrador a la primera, sense deixar de parlar català, i jo, que tampoc mai no he abandonat la meva llengua i he tingut la sort de parlar més llengües que ell, estic escrivint la meva tesi doctoral en francès.

El manifest de Savater et al no és un manifest en defensa de cap llengua comuna, és un manifest en defensa del nacionalisme republicà a la francesa. Així, els demano als seus autors que siguin clars i diguin sense vergonya, sense complexos, que són nacionalistes.

[**]: L’ús que es fa en el manifest del mot “natural” és també digne d’impostura. Res és natural quan es tracta de principis polítics. La natura no en té ni idea de legislació. Creu Sabater en el dret natural? No ho crec, però empra aquesta expressió en el seu manifest. Així doncs, només pot estar cometent una impostura, per a enganar a la gent que, de bona fe, ignora que no és natural que el castellà o el català estiguin una per sobre de l’altre, ja que no hi ha res que faci pensar que hi ha una jerarquia lingüística.

Actualització: Una versió una mica modificada d’aquest article ha estat publicada al diari Menorca.