Bitsenbloc

Fa més o menys quatre setmanes que Facebook pega fort, almenys al meu entorn més proper. Molta gent amiga meva, que no és molt amiga dels ordinadors, hi està obrint perfils per, sobretot, retrobar vells amics i també compartir fotografies, sobretot de festes (n’hi ha que no tenen ni un pam de vergonya). Vist aquest èxit, la curiositat m’ha vençut i he reobert el meu compte i l’he estat emprant durant la darrera setmana. He de confessar que ha estat divertit, sobretot perquè ara que visc en un nou lloc, no tinc gaire vida social.

Sempre s’ha venut que el llibre de les cares és un bon lloc per a compartir informació amb el cercle d’amics més proper. Això hauria de permetre compartir, per exemple, fotografies que un no penjaria en un blog. No obstant, sovint penso que Facebook és el pitjor lloc per a publicar-hi coses íntimes, perquè, al cap i a la fi, quan un s’ha d’amagar, ho ha de fer sovint de la gent més propera. Per exemple, si un complet desconegut et veu borratxo i mig en pèl dins d’una font de Berlín, no passa res, però si et veuen al teu poble, la cosa ja és diferent. Facebook és el teu poble (si miro el meu perfil, la gran majoria són amics de l’institut, la facultat, cuadrilla, com diuen en castellà).

Així, estic arribant a la conclusió que, probablement, és molt més íntim un blog obert en un racó poc conegut de la xarxa, escrit en un idioma estrany i signat amb un pseudònim. Aquest blog atraurà lectors que no coneixes, que no saben quina cara fas i, poc a poc, aniràs establint conversa amb ells, via els comentaris, o via els seus blogs. Així, crearàs una xarxa d’afinitat, molt interessant i de la qual no t’hauràs d’amagar. Al teu poble, ningú no haurà de saber que també vius en aquest petit racó de la xarxa. Ja ho sabeu, a la xarxa sou les vostres paraules, no el vostre nom.