Bitsenbloc

Avui he publicat la meva tesi a la pàgina personal. Vaig defensar-la a Tolosa de Llenguadoc a principis de desembre. Això marca el final d’una etapa de la meva vida i el principi d’una de nova. La nova etapa es desenvoluparà a les terres de l’Ebre, on visc i treballo.

Aquí hi trobareu la meva tesi. No us demano que la llegiu, ja que, com tota tesi, és força tècnica. No obstant, les introduccions, les conclusions i alguna explicació interna són aptes per al consum general. La tesi està escrita en francès, excepte dos articles que estan escrits en anglès (els he inclòs tal com es van publicar) i els agraïments, que els he escrit en català.

A continuació, us enganxo els agraïments:

Sovint, comencem grans projectes sense saber molt bé on ens fiquem. El doctorat és un cas típic d’aquesta mena de projecte. Durant els estudis previs, l’estudiant viu a ritme d’exàmen en un marc força controlat. En aquest ambient no hi ha massa lloc per a la sorpresa. Amb una mica de disciplina, no és massa difícil anar superant les diferents tandes d’exàmens.

No obstant, el món de l’investigador és molt diferent. L’investigador intenta respondre a una pregunta que, sovint, no està ben formulada, ja que ningú no sap quin serà el resultat de la recerca iniciada. Així, la tesi esdevé un camí força sinuós que comença en el bosc de la desorientació, passa pels prats de la tranquil·litat i el gaudi i acaba amb una escalada al cim de les muntanyes punxegudes, la culminació de la qual, és una experiència fantàstica, malgrat la duresa de l’ascensió.

Així doncs, abans de començar un doctorat, l’estudiant està sovint preparat per quelcom molt diferent a la recerca. Després d’un entrenament al rocòdrom, aquest es veu obligat a fer la travessa de l’Himàlaia, sense transició. El resultat és que, al cap d’un temps d’haver començat l’aventura, un s’adona de que moltes coses no encaixen, s’adona de que allò que un fa no és exactament allò que imaginava que faria i, en conseqüència, acaba fent-se tota mena de preguntes existencials, per qualificar-les d’alguna manera.

És en aquest punt on l’entorn esdevé clau. Les persones que acompanyen l’estudiant en el seu viatge tenen una influència molt més poderosa del que, probablement, s’adonen. Quan el dubte omple una persona, un petit comentari motivant, un aclariment sobre un concepte o, fins i tot, un bon sopar, poden tenir conseqüències inaudites. De cop, els dubtes s’esvaeixen, les coses es veuen més clares i la màquina torna a funcionar en ple rendiment. Afortunadament, en el meu cas, he estat acompanyat per persones que han tingut una influència molt positiva sobre mi, fet que mai no podré agrair prou.

Aquesta tesi s’ha desenvolupat al Centre National de Recherches Météorologiques (Météo-France), al qual dono les gràcies per haver acceptat finançar el meu doctorat i haver cregut en les meves possibilitats. Especialment, vull donar les gràcies a Joël Noilhan, el cap del grup de meteorologia de mesoescala, i als meus directors de tesi: Eric Martin i Florence Habets.

Per realitzar una tesi en condicions és important tenir una bona relació amb el director. Però això no sempre és fàcil, tots sabem com de difícils poden arribar a ser les relacions humanes. Per sort, jo no només he tingut un bon director, si no que n’he tingut dos. La meva relació amb n’Eric i na Florence ha estat excel·lent, malgrat la distància que separar Tolosa de Fontainebleau, i això, sense cap mena de dubte, ha facilitat molt les coses. Els tres hem format un bon equip, motivat i ben enfocat. Estic segur que continuarem treballant així de bé durant els propers anys.

Però al CNRM hi he trobat a moltes més persones que han influït en major o menor grau en aquesta feina. Especialment, vull agrair a Claire, Júlia, Hannah, Joaquín i Tomislav les hores que han dedicat a escoltar-me. Als companys de la comida española els vull agrair els alegres dinars que hem compartit cada dimecres, a tots els participants de la pause café de cada matí els vull donar les gràcies per les sempre animades discussions i, finalment, vull agraïr també les agradables estones passades amb els diferents companys de despatx que he tingut durant aquests anys.

El CNRM té moltes virtuts científiques, que no cal comentar en detall. El que sí que cal comentar és la sort que tenen les persones que hi treballen de viure a la ciutat de Tolosa de Llenguadoc. No negaré que, al principi, la integració a la ciutat em va costar una mica més del que esperava, però, francament, quan m’hi vaig adaptar, aquesta em va oferir molt bones estones. Els nombrosos petits bons restaurant han permès que hagi menjat tan bé com probablement no ho torni a fer en el futur, al mateix temps que tenia agradables discussions, per exemple, amb els amics del CESBIO. El Garona és un riu majestuós i les tardes de diumenge passades a la seva vora, estirat a la gespa o conversant amb els meus amics, han estat encara millors que la bellesa del propi riu. Però, evidentment, la ciutat no seria res sense els seus habitants, que fan de la festa de la música una experiència inoblidable i que possibiliten l’existència d’una comunitat esperantista molt dinàmica que m’ha permès passar molt bones estones lluny de les dificultats de la tesi. Dankon!. No obstant, malgrat l’experiència tan positiva, als tolosans només els he d’estirar les orelles per una cosa: per haver deixat de parlar la llengua dels seus avis, tot abocant la llengua occitana cap al punt de no retorn que, probablement, ja ha sobrepassat. No és fàcil veure com la Carrièra d’Alfaro ha estat transformada en Rue Pharaon per la dura maquinària homogeneïtzadora de la República.

Aprofitant que parlem de llengües, he de demanar perdó a les persones que són sensibles a la qualitat de la llengües francesa i anglesa. He fet tot el possible per escriure aquest manuscrit el millor possible i, per sort, els meus directors han estat uns grans caçadors de faltes d’ortografia i de sintaxi. No obstant, és probable que al lector que té el francès o l’anglès com a llengua materna li facin mal els ulls en veure la meva prosa. Demano disculpes.

Els èxits personals, sempre tenen arrels que arriben molt enrere en el temps. Així, he de donar les gràcies als meus pares, als meus avis i a tota la família en general. El fet que hagin creat un entorn tan procliu al desenvolupament de la curiositat i del qüestionament ha estat clau. Si de petit no hagués sentit les converses que vaig sentir, pot ser mai hauria escrit aquestes línies.

Però aquests èxits també es projecten en el futur. L’experiència tolosana quedarà en el meu record com la porta que ha obert la possibilitat de construir un futur al costat de na María del Carmen. Aquest és, vertaderament, el principal èxit d’aquests anys.

Finalment, ja per acabar, vull donar les gràcies a en Serge Chauzy, na Carme Llasat, en Roger Moussa i n’Eric Gaume per haver estat membres del tribunal davant del qual vaig defensar la tesi, dia 10 de desembre de 2008, i per haver possibilitat que la defensa es convertís en una conversa sobre hidrologia extremadament enriquidora.

Merci à tous!