Bitsenbloc

La gent obre un compte a Twitter, juga durant un temps i se’n va. “According to a study out today from Nielsen, at least three out of every five people who sign up for a Twitter account bail within a few weeks” via Rough Type: Nicholas Carr’s Blog: The fickle Twitterer. La meva experiència amb Facebook és molt semblant. Amb els anys que duem a internet, sembla mentida que encara flipem amb el hype, amb les modes. El correu-e, la missatgeria instantània,  els blogs, les wikis i els grups de notícies/forums/llistes de correu han demostrat que funcionen. La resta és pur experiment.

Alarma! Hispalinuxens informa del projecte del Govern espanyol de subministrar ordinadors amb MS Windows als estudiants de primària. De nou MS aconsegueix que els governs els facin el marketing i sostenguin les vendes d’una empresa que va a menys. Les conseqüències són greus.

Fa un temps vaig explicar perquè no utilizo OpenID. Degut a aquesta notícia m’he de refermar en la meva posició. Emprar OpenID o OAuth és exposar-se innecessàriament a errors de concepció. És més segur generar un password diferent per cada compte i apuntar-lo en una llibreta de paper (o fitxer digital xifrat).

xkcd – A Webcomic – Swine Flu. “Twitter és genial per a mirar com es desenvolupen en directe panics desinformats”

No poulsbo driver in Ubuntu 9.04. Thus, I’ll have to continue using my Dell Mini 12 with the shitiest version of Ubuntu I’ve ever used. Canonical, Dell and Intel: shame, shame, shame on you!

Un avantatge interessant de publicar un blog amb un gestor de versions (com bazaar o git) i un programa tipus jekyll, és que et permet, de manera molt senzilla, signar digitalment el que has escrit. Així, els teus lectors poden estar segurs del que el qui escriu el blog est tu mateix.

Em sembla que avui només us puc recomanar un llibre

Si el compreu o baixeu el pdf, tindreu accés a les reflexions que han mogut l’entorn e4 durant els darrers temps. Estic segur, que us sorprendrà, ja que sempre xoca veure el món des de l’òptica de la xarxa, quan en cada moment ens inunden amb visions nacionalistes del món. No us perdeu el pròleg de Josu Jon Imaz.

Bazaar és un sistema distribuït de control de versions. Ja us vaig explicar como utilitzar-lo per a gestionar l’escriptura d’una tesi doctoral.

Ara, ja fa temps que ho hauria d’haver fet, he començat a versionar la meva web personal (no el blog), la qual està escrita directament en html.

Primer he copiat la web del servidor al meu ordinador (he emprat rsync per conservar les dates dels fitxers) a una carpeta local:
rsync -avz -e ssh usuari@servidor:/la/carpeta/delaweb ./local/.

Llavors hi he activat Bazaar:
bzr init
bzr add .
bzr commit -m "versió inicial"

Després he pujat la meta-informació dels fitxers versionats a una carpeta del servidor que no és accessible des d’internet. Així, els lectors no veuen les versions, però jo puc accedir a tot l’historial des de qualsevol ordinador.
bzr push --create-prefix sftp://usuari@servidor/la/carpeta/bzr/delaweb
Aquest directori que no accessible des de fora, es diu bzr. Si no veieu cap fitxer al servidor, no us preocupeu, Bazaar desa la informació dins una carpeta amagada (.bzr). Aquesta carpeta conté tota la informació necessària per recuperar qualsevol versió de qualsevol dels fitxers.

Finalment, he lligat la meva versió local a la versió remota:
bzr bind sftp://usuari@servidor/la/carpeta/bzr/delaweb

Així els canvis (bzr commit) es desaran al servidor, a no ser que els desi en local emprant bzr commit --local (quan sigui, per exemple, en un avió o un tren).

Per editar els fitxers des d’un altre ordinador, només caldrà crear un nou checkout, és a dir, una nova còpia de l’historial de versions lligada amb la del servidor:
bzr checkout sftp://usuari@servidor/la/carpeta/bzr/delaweb.

Fins ara tot és una típica utilització de Bazaar.

De moment, encara no hem publicat res que sigui accessible. El que volem fer és, amb una simple comanda, publicar els fitxers que han estat modificats en una carpeta del servidor, la qual serà accessible des de l’exterior, però, en aquesta carpeta, no hi volem desar tot l’historial de versions. Per fermaixò, emprarem el plugin bzr-upload, tal com s’explica aquí.

La instal·lació del plugin és molt fàcil. Emprarem el propi bazaar per baixar-ne la darrera versió. Primer, si no el tenim, crearem el directori on Bazaar cerca els plugins:
mkdir ~/.bazaar/plugins.
Llavors, baixarem el codi, directament des de launchpad:
bzr checkout lp:bzr-upload ~/.bazaar/plugins/upload.
Així de simple.

Un cop fet això, anirem al directori on tenim nostre checkout de la web i el pujarem al servidor:
bzr upload sftp://usuari@servidor/la/carpeta/delaweb
Atenció, aquesta carpeta ha de ser diferent de la carpeta on desem les versions! El primer cop, es pujaran tots els fitxers. Més endavant, només es pujaran els fitxers modificats.

A partir d’ara, modificaré els fitxers en local i en desaré les versions amb la comanda bzr commit. Quan cregui que els canvis són dignes de ser vistos pel públic, empraré la comanda bzr upload.

Amb això, tindré versions sincronitzades de la web al servidor i en diversos ordinadors i, al mateix temps, tindré totes les versions desades. Millor, impossible.

Avui, Ignasi Guardans ha estat entrevistat al matí de Catalunya Ràdio. Pels que no ho sàpiguen, Guardans treballarà, a partir d’ara, pels interessos de la indústria audiovisual en el ministeri de cultura.

Entre moltes altres coses, Guardans ha comentat que la indústria audiovisual té un problema d’imatge molt important. Ha dit que “ningú no anomena chupópteros als agricultors de Lleida que reben subvencions”.

D’entrada, cal dir al senyor Guardans que sí, hi ha molta gent que crítica les subvencions agrícoles. D’entrada, distorcionen intensament els mercats internacionals, perjudicant, en general, als agricultors dels paísos més febles. És més, aquestes subvencions, tenen sovint conseqüències ambientals no desitjades, com per exemple, l’excessiva extensió del regadiu en àrees de secà.

Però, tot i això, la comparació que fa Guardans té trampa. Ja que, en nom de la indústria cultural (encara que diguin que és en nom de la cultura), institucions privades, com la SGAE, tenen dret a cobrar una taxa indiscriminada, quan comprem CDs, reproductors de música, etc. És més, en nom d’aquesta gent, s’estan elaborant, a tot Europa, lleis lliberticídes, per, per exemple, controlar què és el que baixen o deixen de baixar els internautes. Francament, no em deixa gens tranquil que s’hagi obert la veda del control de les comunicacions personals.

Que jo sàpiga, les cooperatives de pagesos de Lleida no cobren cànons indiscriminats ni l’estat erosiona les llibertats dels ciutadans per defensar els seus interessos. Aquesta, senyor Guardans, és la diferència.

Trobo bastant patètic que molta gent ara digui Beijing enlloc de Pequín. Hem d’anar ara a passar el cap de setmana a London? Pura autocolonització: com que els anglosaxons diuen Beijing i ells són més cool que nosaltres, simples i patètics mediterrànis, doncs fem-ho com ells. Idò, jo no. Jo seguiré anant a Londres i a Pequín.