Sobre la nefasta política del talonari
En aquest article en Partal la clava. L’objectiu del polític és seguir al poder i, per això, al més pur estil Sarkozy, el que cal fer és mostrar que es fan coses, encara que no es faci res. I quina és la millor manera de mostrar que es fan coses? Doncs gastant diners a tort i a dret. Així, de pas, fem rics a uns quants amiguets. Això és el que fa ZP quan anuncia una gran inversió en gadgtets per les escoles (ho he comentat darrerament) o quan, com explica Partal, dóna diners per tal de refer carrers que no cal refer. Quelcom semblant passa amb les ajudes per comprar cotxes [1].
Fa un temps vaig participar en un sopar-debat amb un polític català de primer nivell. Li vaig fer una pregunta sobre aquest tema. Li vaig dir que només havia parlat del talonari, però en cap moment de què es fa per gobernar millor sense gastar més. El polític, o no em va entendre, o no em va voler entendre, però la seva resposta va ser ridícula. Va fer el típic discurs anti-americà i anti-liberal sobre el sistema de salut americà (que sí, és car i poc just, però no tenia res a veure amb la meva pregunta).
El que voldria, és que els polítics ens diguessin què és el que no han gastat, enlloc de parlar de despesa i més despesa pública. De la mateixa manera que fan les famílies. Tots ens alegrem quan aconseguim fer quelcom gastant poc o gens! Perquè no fa el mateix el govern? Perquè gasten els diners dels altres, com si fossin seus. Així és fàcil fer regals.
[1]: En teoria, la crisi, ens ha ensenyat a no estirar més el braç que la màniga. Tota ajuda al consum, tot diner regalat, provoca, precisament, que estirem més el braç que la màniga. Sí, és bo per als treballadors de la SEAT d’avui, però no és bo per la societat del futur, ja que cal canviar de model.
Qué post más denso.
La primera idea, como la vi expresada hace un par de días en lo de Schneier: “the cover-your-ass politics“. Sensación de actividad, es lo que llevó al capullo del presidente de Mexico a alarmar a su población (eso y algún interés legislativo más que criticable).
Sobre lo segundo. Una de las pocas (poquísimas) cosas que sé decir en euskara es pásalo bien y gasta poco (ondo pasa eta gutxi gasta). Típica frase de botellón, lo sé (por algún sitio había de empezar, jeje), pero mucho más que eso. El mensaje está tan claro ahí: hazlo, pero si lo haces gastando menos mañana vas a reir dos veces :_)
El problema es que aquí no se funciona si no es a base de subvenciones, es brutal. Brutal. “Qué hay de lo mío”, gritan todos en cuanto ven que el gobierno deja un duro sobre la mesa. Qué hay de lo mío. Qué fácil pedir en lugar de luchar por llevar uno mismo el barco. Así va esto. Qué ascazo.
Versvs
2009/05/22 a 11:09
Da pena ver el paisaje social.
pqs
2009/05/22 a 13:28
El talón de aquiles de la democracia moderna es la demagogia y verborrea que los políticos creen que necesitan desplegar de cara a ganar las elecciones.
eva
2009/06/04 a 12:04