Bitsenbloc

Des del seu naixement, Ubuntu ha publicat una versió nova cada 6 mesos, el que ha permès integrar ràpidament noves tecnologies i posar-les a l’abast de la comunitat. Així, els usuaris poden provar-les i donar un retorn a Ubuntu. D’aquesta manera s’estableix un diàleg constant entre el projecte i els usuaris, que permet anar millorant ràpidament. No hem d’oblidar que Ubuntu és un projecte comunitari.

No obstant, no totes les versions tenen la mateixa qualitat, cada dos anys, Ubuntu treu una versió LTS (long term support). Aquestes versions són més estables que les altres i tenen un suport molt més llarg, és a dir, es publiquen actualitzacions de seguretat durant molt més de temps.

Així doncs, gràcies a les versions de cada 6 mesos, Ubuntu pot progressar ràpidament, però per a les empreses i usuaris que empren Ubuntu en contextos crítics, no cal que passin pel mal de cap d’actualitzar sovint.

Una de les diferències més importants entre les distribucions de GNU/Linux i altres sistemes operatius, com ara el Mac OS o el Windows, és que en el món de Linux el programari es distribueix de manera centralitzada. És a dir, hi ha un reservori central de programes, i l’usuari pot baixar-ne els paquets que vulgui, mitjançant un sistema intel·ligent que pren cura de tot. Això fa que la instal·lació de programes a Linux sigui trivial i lliure de problemes, sempre que el programa sigui al reservori (la gran majoria dels casos).

L’inconvenient d’aquesta aproximació, és que quan una versió d’Ubuntu s’ha publicat, els programes del reservori queden congelats, és a dir, només s’actualitzen si hi ha problemes relacionats amb la seguretat. Això vol dir que, si decideixo utilitzar només versions estables (LTS), llavors només tindré actualitzacions dels programes cada dos anys. Això, pot ser un problema per a programes importants.

No obstant, recentment, el projecte Ubuntu ha solucionat aquest problema. Ha creat el sistema dels paquets personals (PPA), el qual permet a qualsevol desenvolupador de programari crear un reservori específic pel seu programa, el qual està deslligat del reservori central. Així doncs, puc tenir el millor dels dos mons. Puc emprar una versió LTS del sistema, la qual és molt estable, conjuntament amb la darrera versió d’aquell programa específic que necessito tenir sempre a la darrera versió. D’aquesta manera, ja no és tan important treure una versió nova cada sis mesos. La majoria d’usuaris poden funcionar amb una versió LTS més alguns PPA. Jo ho faig així ara ¹.

Recentment, Ubuntu ha tret una nova versió del sistema, és la versió 9.10, la qual també es coneix com a Karmik Koala. Aquesta versió no és LTS i per tant, no és tan estable com molts esperen d’una versió final. Així doncs, hi ha hagut força debat (aquí i aquí), perquè alguns usuaris han tingut problemes amb l’actualització; s’esperaven un sistema més estable que el que han rebut. Probablement, aquest error de percepció sobre l’estabilitat del sistema és degut a com Ubuntu anuncia les noves versions. Totes són anunciades de la mateixa manera.

Jo penso que ara que tenim els PPA, la manera d’anunciar les versions hauria de canviar. Ubuntu podria continuar publicant una versió nova cada sis mesos, però no hauria de fer gaire publicitat de les versions que no són LTS, ja que aquestes només haurien d’anar dirigides als early adopters. La majoria d’usuaris haurien d’emprar versions LTS, les quals han de ser sòlides com una roca.

Aquesta estratègia també permetria millorar el màrqueting. Això permetria fer esforços importants cada dos anys, enlloc de cada sis mesos, fet que podria ajudar a arribar a moltes persones que ara no senten mai parlar d’Ubuntu. Al cap i a la fi, un diari no traurà en portada una notícia que té lloc cada sis mesos.

Notes:

¹ No obstant, s’ha de dir que molts PPA no tenen versions dels paquets per a la darrera versió LTS (Ubuntu 8.04). Això és un problema, ja que la majoria d’usuaris haurien de poder tenir la darrera versió dels programes més importants, mantenint el sistema estable.