Bitsenbloc

Avui matí, al tren, he llegit aquest article de John Gray, en el qual l’autor parla dels llibres que s’han publicat aquests darrers anys, en el món anglosaxó, en favor de l’ateisme. Gray analitza el discurs dels autors d’aquests llibres, entre els que hi ha Dawkins. La posició de Gray, que comparteixo en gran mesura, és que aquest ateisme evangèlic– empro les paraules de Gray– és hereu dels fonaments del cristianisme i, per tant, no deixa de ser una altra forma de religió, amb els seus propis mites. L’ateisme de Dawkins comparteix amb el cristianisme una visió monoteista del món, en la qual, hi ha una sola font de veritat, en aquest cas la ciència, la qual fa avançar la història en el sentit del progrés (la salvació). Considerar que la història avança i que la ciència és la sola font de veritat és un acte de fe.

No entraré més en detalls, ja que Gray ho fa molt millor que jo i, a més, aquest és un debat molt anglosaxó. Només, a mode d’anècdota, apuntaré que el subtítol de la web de Dawkins és: “A clear-thinking oasis”. Decididament, està més convençut de la seva veritat que molts religiosos.

Aquesta lectura matinal m’ha fet pensar en el nacionalisme. Aquesta ideologia també és monoteista en essència. També creu que hi ha un valor suprem, la nació, la qual ha de configurar la relació entre les persones i, també, assigna una fletxa d’avançament de la història, la qual avança cap a l’alliberació total de la nació en qüestió. El cas del nacionalisme català no és diferent. De fet, em fa molta gràcia l’acte de fe que fan tots aquests independentistes, que tant de soroll fan ara amb les seves consultes sobiranistes de costellada. Els dogmes de la religió independentista catalana són simples. 1) El pas a la independència no serà traumàtic, és a dir, no tindrà efectes secundaris negatius i es farà en pau, 2) la Unió europea, per acte de màgia, acceptarà immediatament el nou estat, 3) Espanya s’ho mirarà tot com qui mira un show a la tele, és a dir, passivament, 4) un cop s’hagi accedit a la independència, entrarem en una fase de salvació en la qual, la llengua, la cultura, l’economia, les seleccions esportives i la democràcia catalanes brillaran com un estel més del firmament, amb llum pròpia i nítida.

A mi no em sembla malament que es parli d’independència, al cap i a la fi, Espanya ha d’existir només si és útil.  Però si això es fa, s’ha de fer deixant de banda mites i dogmes i posant sobre la taula dades i estudis que reforcin cadascuna de les posicions. S’haurien de pensar els mecanismes, els costos i els beneficis i dibuixar un pla de transició creïble. I si els estudis demostren que la independència no val la pena, doncs no passa res, el Sol seguirà sortint cada dia per llevant. Malauradament això no succeirà i continuarem escoltant dogmes de fe quadribarrats, els quals ignoren la composició de la societat catalana, enfrontats a dogmes de fe rojigualdas, els quals també ignoren la composició de la societat espanyola, i tots hi perdrem. Sigui com sigui, jo no participaré en aquest absurd debat de fanàtics.