Bitsenbloc

Diu el mantra que “sota tota tota arquitectura informacional, s’amaga una estructura de poder”. Així doncs, per tenir una estructura de poder favorable, cal fer que l’estructura informacional s’adapti a les nostres necessitats.

Els grans de la xarxa ho tenen ben clar, Microsoft va demostrar com s’aconsegueix el poder en el món informàtic, cal que el producte d’una companyia sigui indispensable. Microsoft Windows ha estat indispensable durant molts anys i durant tot aquest temps l’empresa que l’ha creat ha estat molt poderosa.

Des que els ordinadors s’han connectat, el Windows ja no és tan indispensable, qualsevol sistema operatiu amb un bon navegador pot servir. Google ho sap molt bé i intenta ocupar un espai central en aquest món. El seu objectiu és ser l’intermediari. Així de simple. El sol intermediari que gestionarà tota la informació.

Però la world wide web va ser creada de manera que tots els ordinadors fossin emissors i receptors, en igualtat de condicions. En teoria, en el món en xarxa no ens calen intermediaris, però Google està desmentint aquesta afirmació cada dia i, per tant, està esdevenint una empresa extremadament poderosa i, per tant, perillosa.

Darrerament, però he vist dos brins d’esperança.

Per un cantó he estat provant Freenet. Freenet és una xarxa p2p pensada per a compartir informació de manera anònima. No només això, tota la informació que hi ha a Freenet, a més de ser anònima, va signada digitalment, fet que elimina els problemes d’autoria que té internet. És a dir, a Freenet jo no sé qui és qui, però sí que sé que un personatge anònim és l’autor d’aquest i d’aquell document i, per tant, quan trobo un document puc conèixer la reputació de l’autor. Així doncs, gràcies a aquest sistema, als grups de notícies de Freenet no hi ha spam, ja que els spamejadors tenen tan mala reputació que es poden filtrar molt fàcilment. També, gràcies a l’anonimitat d’aquesta xarxa, la llei europea que permetrà tancar les connexions dels que comparteixin material protegit pels drets d’autor, serà inaplicable. Freenet és una xarxa fosca.

Un altre punt interessant de Freenet és com es desa la informació al seu interior. A internet, si jo vull penjar una plana web, necessito tenir un servidor, el qual necessita manteniment, etc. A Freenet en canvi, la informació no resideix en un servidor particular. Els documents són tallats a trocets i els trocets són repartits de manera redundant per la xarxa. Així, una pàgina web pot ser a molts ordinadors a la vegada. D’aquesta manera, jo puc pujar una web, esperar que es propagui i apagar el meu propi ordinador. La pàgina continuarà voltant per la xarxa, sempre i quant hi hagi algú que la llegeixi. Si ningú no la llegeix durant un temps (difícil de preveure quant de temps és necessari), la informació desapareixerà. Així doncs, a Freenet, tots som radicalment iguals. El fet de tenir una granja de servidors gegant no dóna cap avantatge competitiu.

Ara bé, Freenet té els seus problemes. Ara per ara és una xarxa lenta i, tal com està construïda, només permet compartir documents estàtics.

Una altra tecnologia interessant és l’Opera Unite (ja en vaig parlar aquí). Aquesta tecnologia permet transformar qualsevol ordinador personal en un servidor de pàgines estàtiques i aplicacions dinàmiques en un parell de clics. És genial. Gràcies a Opera Unite, per exemple, puc compartir les fotos del meu darrer viatge amb la meva família, sense necessitat de pujar-les a Picasa, amb tots els beneficis en termes d’intimitat que això comporta. També puc fer que els meus amics es baixin documents directament del meu disc dur o que escoltin en streaming la música que tinc emmagatzemada. Finalment, també puc penjar pàgines web. Aquí, a mode de prova, hi he replicat la meva web personal (d’aquí uns dies apagaré aquest servidor i, per tant, l’enllaç no funcionarà). Tot és tan fàcil que qualsevol persona ho pot fer. Ara espero que algú escrigui un lector de feeds i un bon programa de fòrums. Tot es pot fer amb tecnologies simples (html, css i javascript).

Ara bé, Opera Unite tampoc és perfecte. El programari no és lliure i la companyia Opera ha de fer d’intermediari, per tal que les pàgines siguin accessibles fàcilment (amb una adreça senzilla). El rol que juga Opera, en aquest cas, és de recepcionista, dirigeix els visitants cap a l’ordinador personal que volen visitar. Així doncs, això és molt millor que el rol que juga Google en els seus serveis, el qual és de banquer i confessor tot junt, però la situació és molt lluny de ser perfecta.

Cada dia que passa, sembla que la llibertat dels internautes es veu més erosionada, però aquests dos exemples que he mencionat mostren que no hem de perdre l’esperança de viure una xarxa millor en el futur.