Fent el ridícul amb el nom de la llengua
juny 21st, 2010 § 5 comentaris
Al País Valencià, molts dels que abans eren catalanistes són ara valencianistes. És a dir, continuen reconeixent la unitat de la llengua, però estan molt més enfocats sobre el País Valencià, en detriment dels Països Catalans.
A Catalunya, el catalanisme està patint una evolució semblant, el catalanisme s’està convertint en catalunyisme. El resultat és que s’està renunciant a reforçar els lligams culturals i sociològics entre les terres de parla catalana per concentrar-se sobre la comunitat autònoma respectiva. A Menorca també passa quelcom semblant.
Aquesta evolució és conseqüència de la victòria del mapa polític sobre la realitat, sigui qui sigui el que dibuixi el mapa. Els antics catalanistes veuen el món a través del mapa espanyol de les autonomies. Sembla mentida que no sapiguem sortir del món en forma de puzzle que mostren els atles.
Un exemple esperpèntic d’aquesta evolució ens el mostra en Toni Cucarella que ha trobat dos titulars ridículs de la pàgina Valencianisme.com. Els titulars són: “Empresaris de l’Alguer impulsen l’etiquetatge en valencià” i “Perpinyà declara llengua oficial el valencià“.
Entenc perfectament que, quan un actua al País Valencià, anomeni “valencià” a la llengua, de la mateixa manera que jo, quan sóc a Menorca, en contextos informals, solc dir “menorquí” enlloc de català. Ara bé, en un context més ampli, dir valencià és d’un ridícul extrem. És l’hondureny llengua oficial de l’estat espanyol?
[...] provoca extrema tristor la victòria de les fronteres autonòmiques en el subconscient catalanista http://bits.quintanasegui.com/2010/06/21/fent-el-ridicul-amb-el-nom-de-la-llengua/ [...]
Totalment d’acord… però potser vagi més enllà del “mapa polític” per ser una qüestió política en sentit ampli. Massa anys en què els governs de Catalunya i P. Valencià són de colors oposats.
La veritat és que no m’estranya que passin aquestes coses. A la universitat (aquí a Catalunya) he vist i m’han explicat de professors que canvien al castellà quan un alumne els pregunta en valencià, o dir que en català ja no s’utilitzen els tres graus de proximitat (aquest/aqueix/aquell, o este/eixe/aquell). I quan baixem a València a veure amics i família, a la meva nòvia li pregunten sovint “¿y has tenido que aprender catalán?”. El que no sabia és que els de Compromís ara es dedicaven a defensar aquestes coses; és l’últim que li faltava al País Valencià. En fi, molt trist tot plegat.
Martí, sí, la situació és molt trista, però no només pel País Valencià. Catalunya s’ha tancat sobre ella mateixa i mai ha après a estimar la llengua en tota la seva riquesa. De fet, a Catalunya encara no s’ha integrat que mig país (geogràficament) no parla en català oriental i central. Aquestes anècdotes que contes són molt típiques i, de fet, jo també en tinc unes quantes de personals. És per posar-se a plorar.
Sí, sí, totalment d’acord. Claríssimament Catalunya és la primera que es tanca. I no és que no s’entengui que hi ha una cosa anomenada “català oriental”. El mínim accent de fora de Barcelona ja sembla de qui sap on. Aquí a Barcelona m’han arribat a preguntar, pel meu accent, si sóc de Lleida. Sóc del Vallès, a mitja horeta de la capital…