Bitsenbloc

Aquí teniu un article del defensor del lector de El País sobre el tractament que va donar aquest diari al nombre d’assistents a la manifestació del 10J.

Per cert, fent càlculs simples d’ordres de magnitud, jo crec més la xifra de 500 mil persones que la d’1 milió. Però és evident que va ser la més gran manifestació de les darreres dècades

Ah, ja que parlem de periodisme i la manifestació, només diré que el titular de Vilaweb em va semblar poc seriós:

Em sembla que la manifestació va ser molt important, per això crec que no cal exagerar. Ni eren 1.5 milions, ni tots clamaven per la independència, encara que la majoria dels assistents ho fes.

Actualització: Vaig escriure aquesta nota des d’un mòbil i el format no va quedar prou bé del tot, he corregit els dos errors de format que hi havia, sense modificar ni una sola paraula.

Darrerament, els ajuntaments catalans estan dedicant els seus plenaris a debatre grans temes que van molt més enllà de la vida local. Les iniciatives anti-burca i les declaracions sobre la Constitució espanyola en són un bon exemple.

Per un cantó, aquestes iniciatives mostren que la societat catalana és viva i que les institucions més properes al poble són les que senten millor les inquietuds d’aquest. No obstant, quan votem a les eleccions municipals, ho fem pensant en les associacions del poble, les voreres, la reforma de la plaça, els impostos locals, etc. i no en la Constitució o la llibertat de vestimenta. De fet, quan es presenten a aquestes eleccions, els partits també presenten programes locals.

Dit això, el que és important és plantejar-se perquè els ajuntaments han de prendre aquestes iniciatives que no els pertoquen. M’atreviré a llançar dues hipòtesis. Per un cantó, em sembla que hi ha un problema d’arquitectura institucional, que evita que les inquietuds del poble arribin al nivell adequat, i obliga als ajuntaments a fer de vàlvula d’escapament. En segon lloc, penso que el fervor i la poca raó que regeixen la política actual del nostre país, hi juguen també el seu rol, ja que no ajuden a que les institucions siguin conscients de quin és el seu lloc.

Sigui com sigui, crec que els ajuntaments haurien de dedicar les seves energies a fer millor la seva feina i no a introduir debats que els van grans i que no els pertoquen. El debat de la burca s’hauria de fer a nivell europeu i de manera calmada. És un tema tan delicat (es vol limitar la llibertat d’unes persones en nom de la seva dignitat), que s’ha d’argumentar sòlidament. No obstant, els nostres ajuntaments tiren directament pel dret, eviten tota la reflexió i fan declaracions que, al meu entendre, no ajuden gaire a calmar els ànims, malgrat es facin amb tota la bona intenció del món. Això no vol dir que els elegits locals s’hagin de callar, com tot ciutadà, han d’opinar i transmetre les seves inquietuds a qui pertoca. El que no han de fer, és emprar unes institucions locals per a saltar-se el procediment normal.

Crec que és important que la classe política (a tots els nivells) reflexioni sobre aquest tema, que em sembla molt important. Els diputats del Parlament haurien de reflexionar sobre l’estructura del sistema democràtic català. A mi, em fa l’efecte que el problema rau en el sistema de partits i de llistes, que els partits catalans no han volgut o no han pogut modificar. Com ja sabeu, el sistema actual, és tan piramidal que dóna molt de poder a les cúpules dels partits, de manera que poden tapar qualsevol tema i, així, eviten que les inquietuds del poble es debatin aquí on toca. Els nostres polítics viuen en un món bastant fictici. Personalment, crec que si tinguéssim un sistema uninominal a la francesa (amb dues voltes), tots tindríem més clar quins diputats ens representen i podríem dirigir-nos a ells per a fer-los arribar les nostres inquietuds. Així, el Parlament seria molt més proper al poble i no caldria que els ajuntaments fessin la feina que no els pertoca. M’apunto aquest argument a la llista, ja llarga, d’arguments en contra del sistema electoral que patim en aquest país.