Bitsenbloc

He pogut llegir al diari Menorca una notícia força impactant, es tracta de la caiguda al mar d’un cotxe a Cala Figuera. La notícia és certament interessant, ja que ens mostra el perill que correm quan circulam prop dels nostres molls i és per açò que em sembla bé que el diari en faci un tractament especial. Molt encertadament, el redactor no ha publicat el nom de l’accidentat, ja que aquesta és una persona anònima i, per tant, no és d’interès públic conèixer les seves dades personals. No obstant, en el cos de la notícia el redactor ha mencionat la matrícula del cotxe, una dada que singularitza el vehicle i pot ser emprada per a identificar-ne el propietari. Així doncs, la dada, tot i ser visible públicament, no deixa de ser privada, com un DNI.

Abans de la generalització de les noves tecnologies, l’aparició d’aquesta dada privada en el diari no hauria tingut gaire conseqüències, però ara les notícies no només es publiquen en paper, també es publiquen digitalment i els seus continguts són recopilats i indexats pels cercadors. Així doncs, a partir d’ara serà possible associar aquesta notícia amb una persona concreta amb noms i cognoms, cosa que pot vulnerar la intimitat de l’accidentat. Qui sap quin ús se’n podria fer d’aquesta informació en el futur.

Tots nosaltres ens vam formar en un món analògic i, per tant, no ens és fàcil adaptar-nos als canvis que ha introduït el món digital, d’alguna manera, tots estem aprenent de nou a comportar-nos en societat. Per tant, és normal que cometem aquesta mena d’errors, però cal que en siguem conscients i que siguem el més cauts possibles. En el món digital, s’ha de tenir molta precaució amb les dades privades, nostres i dels altres.

Arrel de l’aparició a la Colección Planta 29 d’un llibre de Ángel López García-Molins, vaig tenir curiositat per l’autor i vaig comprar-ne un llibre seu, Babel Airada, Las lenguas en el trasfondo de la supuesta ruputra de España. Un assaig que es va redactar l’any 2003, però que encara preserva molta actualitat.

Després d’haver llegit el llibre, considero que el punt de vista de l’autor és molt interessant. L’autor, nascut a Saragossa i catedràtic de la Universitat de València, entén perfectament el rol de la llengües a Espanya, i defuig completament els antagonismes. Clarament, l’autor escriu des d’un punt de vista ben allunyat del dels nacionalismes, tant espanyol, com català. I això, en aquesta Espanya malalta en la que vivim ara, és molt necessari.

No m’ha agradat gaire com l’autor ha estructurat l’assaig, ni tampoc com exposa els temes, crec que sovint evita la línia recta, tot i que el llibre és curt i fàcil de llegir. No obstant hi ha passatges que són autèntiques perles.

De vegades, les perles han confirmat els meus punts de vista, per exemple, quan afirma rotundament que a les comunitats bilingües tots tenim el deure d’entendre les dues llengües, o que les elits espanyoles haurien de poder manejar-se mínimament en les quatre llengües de l’estat, inclòs, clar està, el cap d’estat.

D’altres vegades, l’autor diu coses que ja sabem, però que, de vegades no volem o no es volen escoltar, per exemple, que Catalunya (a nivell social, econòmic i cultural) té molt més a veure amb l’Aragó, Múrcia i Andalusia que amb la majoria de les regions de França o Itàlia o que Catalunya, pot ser serà independent, però que mai serà monolingüe catalana, pot ser fins i tot serà lingüísticament castellana. Aquí també hi afegiria una afirmació interessant en relació a una possible independència de Catalunya. Sortint d’Espanya, Catalunya perdrà molta influència a Espanya i, per tant, perdrà allò que li dóna força. En el segle XX, Catalunya ha liderat Espanya en molts àmbits i, si vol continuar essent gran, ha de continuar volent liderar Espanya en el futur. Excloent-se, no ho podrà fer. Crec que aquest és un punt de vista molt raonable i atractiu, que hauria de fer pensar a molta gent que ara puja al carro de la independècia. De fet, és important que la gent deixi de veure els països com cromos en un mapa polític i els vegi com a xarxes. Fent-ho així, es veu ràpidament que la xarxa que té com a cor Barcelona va molt més enllà de la Franja i del Delta de l’Ebre.

També, l’autor diu coses que mai jo no havia pensat o que van directament en contra del que sempre he cregut i que m’han fet pensar molt i em fan dubtar i, fins i tot, canviar d’opinió (cosa que és extremadament positiva). Per exemple, és interessant la reflexió sobre el rol que juga el català com a cohesionador (o no) als Països Catalans. De fet, Molins explica una teoria molt interessant de perquè els Països Catalans han fracassat com a projecte comú de Catalans, Valencians i Balears.

En tot cas, el llibre ajuda a entendre que les llengües són molt importants, però no tant com sovint volem creure o ens volen fer creure els nacionalismes. El llibre, clarament, és una crida a deixar de pensar en termes decimonònics, per començar a mirar les coses amb lents adequades al context del segle XXI. Així doncs, és una lectura fàcil i ben recomanable, per a produir antídots contra el nacionalisme irracional (espanyol i català) que tant preocupat em té darrerament.

Acabo de d’acabar de llegir “La mort d’Ivan Ilittx” de Tolstoi. No estic segur d’haver-lo entès prou bé. Algú de vosaltres l’ha llegit? La crítica que fa de la vida de les classes pudents em sembla una mica massa fàcil. Entenc que la vida d’aquella gent fos molt buida i hipòcrita (de fet, l’aristocràcia era una cleptocràcia) però la vida de la gent senzilla també tenia les seves misèries morals. Com la té la nostra vida actual, la de tots i cadascún de nosaltres. Tolstoi mostra com a exemplar la vida del seu servent d’orígen pagès i com a buida la de la gent rica. No és massa fàcil això? Molts moviments han tingut aquesta tendència, des de moviments religiosos fins a moviments nacionalistes, pels quals el camperol sol ser un home pur, preservador dels bons costums i la llengua. Però això és fals, tots sabem que l’home pot ser miserable sigui quins sigui la seva condició. De fet, tots hem estat miserables en algun moment. El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. De totes maneres, Tolstoi toca un tema que suposo que ens preocupa a tots. Sovint em demano si la meva vida no és una hipocresia i fins a quin punt sóc còmplice de grans de grans injustiícies. Sobre la part final, la de la mort com a alliberació, com a força que l’ajuda a veure la veritat, m’estimo més no dir res, de moment, però si algú s’anima, m’agradaria conèixer la vostra opinió.

Cada dia apareixen més autors que parlen dels "Amish digitals", com els anomena @arfues, és a dir, gent que està deixant de banda moltes noves tecnologies perquè considera que els fan més mal que bé. Nicholas Carr parla sovint de persones que abandonen la xarxa completament, aquí en teniu el darrer exemple, i Dave Pell, en les seves cròniques d’heroi del realtime ens exposa molt bé els perills de la xarxa actual, tan ràpida i tan social. Els exemples de Carr i Pell solen ser molt radicals, però hi ha casos més subtils.

Avui m’ha sorprès el cas de Paul Graham, creador de la primera aplicació web i finançador d’un gran nombre de startups d’èxit. En un article recent, Graham sosté que la tecnologia ens porta noves addiccions per les quals no sempre tenim anticossos socials i culturals. Per a il·lustrar-ho, explica el seu propi cas. Graham és conscient de la seva addicció a internet, perquè, com tots nosaltres, es va veure exposat a aquest món en una època en la que encara no s’havien desenvolupant mecanismes socials per a corregir els problemes que pot causar aquesta addicció. De fet, ara tot just comencem a tenir consciència del problema. Graham, coneixedor de la situació, no vol tenir un iPhone, perquè no vol que internet el persegueixi, no vol ser un esclau del correu, del twitter o el Facebook. És més, Graham prefereix fer senderisme enlloc d’anar a córrer, perquè fent senderisme pot pensar sense rebre interrupcions durant temps llargs. El jogging és massa ràpid i no li dóna prou temps per a reflexionar! En un món tan connectat, per pensar, un ha de fugir a la muntanya!

Jo fa temps que comento a la meva dona que estic enganxat a la xarxa. Em preocupa emprar debades les tecnologies que internet posa al meu abast, tot i que valoro molt positivament seguir en contacte digital amb moltes amistats, amb les quals no tindria quasi cap contacte si no ho fes així. Darrerament he fet molts progressos, ja no participo a llistes de correu, tinc el Google Reader mig abandonat, puc passar setmanes sense visitar el Twitter, però continuo mirant el Facebook regularment i ho faig en situacions on no ho hauria de fer, degut al sempre present i sempre connectat mòbil. Valoro molt les possibilitats que em dóna el mòbil, m’encanta escoltar podcasts abans d’anar a dormir o quan viatjo en cotxe, trobo molt pràctic tenir sempre a mà un GPS que em diu com anar aquí on vull anar, i m’encanta tenir sempre el DCVB a l’absast, però al mateix temps em preocupa l’addicció, em preocupa aquesta sensació que tenen les persones que han tingut problemes amb l’alcohol, quan reomplen la copa de vi un cop de més. El problema és que trobo molt difícil saber on es troba la línia, quan és que faig un ús que em perjudica, és a dir, que em roba temps que hauria de dedicar a treballar, pensar, llegir o descansar.

Fa un parell de dies vaig encomanar un iPhone 4, ja que em surt molt econòmic si em canvio de companyia. Quan l’utilitzi caldrà que tingui aquestes reflexions sempre presents, ja que no vull acabar com Graham, renunciant a tecnologies que em poden ser molt útils en moments concrets. Jo vull tenir un iPhone a la butxaca perquè em fa més productiu, em resol problemes. Però caldrà que en faci ús i no abús.