La mort d’Ivan Ilitx
agost 16th, 2010 § 3 comentaris
Acabo de d’acabar de llegir “La mort d’Ivan Ilittx” de Tolstoi. No estic segur d’haver-lo entès prou bé. Algú de vosaltres l’ha llegit? La crítica que fa de la vida de les classes pudents em sembla una mica massa fàcil. Entenc que la vida d’aquella gent fos molt buida i hipòcrita (de fet, l’aristocràcia era una cleptocràcia) però la vida de la gent senzilla també tenia les seves misèries morals. Com la té la nostra vida actual, la de tots i cadascún de nosaltres. Tolstoi mostra com a exemplar la vida del seu servent d’orígen pagès i com a buida la de la gent rica. No és massa fàcil això? Molts moviments han tingut aquesta tendència, des de moviments religiosos fins a moviments nacionalistes, pels quals el camperol sol ser un home pur, preservador dels bons costums i la llengua. Però això és fals, tots sabem que l’home pot ser miserable sigui quins sigui la seva condició. De fet, tots hem estat miserables en algun moment. El que estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. De totes maneres, Tolstoi toca un tema que suposo que ens preocupa a tots. Sovint em demano si la meva vida no és una hipocresia i fins a quin punt sóc còmplice de grans de grans injustiícies. Sobre la part final, la de la mort com a alliberació, com a força que l’ajuda a veure la veritat, m’estimo més no dir res, de moment, però si algú s’anima, m’agradaria conèixer la vostra opinió.
Tots som prostitutes, perquè tots tenim un preu.
No em sembla que Tolstoi traci una línia tan gruixuda entre rics i pobres, hipòcrites i purs. Perquè el fill del protagonista, Vàssia, apareix com l’altra persona sensible, pura, encara que aclaparada pel seu voltant. I el pagès es contraposa a un lacai molt més superficial. En la novel·la hi ha, doncs, rics que són sensibles, i pobres que no ho són.
Allò que critica Tolstoi és que rics o pobres tractin d’emular altres persones, oblidant-se de viure la seva pròpia vida.
Jo tampoc no estic molt segura d’haver entès el final totalment, però em sembla lògic que la mort comporti replantejar-se la vida: davant un esdeveniment tan gros, tot el què és superficial perd sentit, i queda allò essencial
Crec que t’he de donar la raó, pot ser he estat massa dur, pot ser he llegit el llibre de manera massa superfícial (mai he estat un bon lector de ficció). La teva frase “allò que critica Tolstoi és que rics o pobres tractin d’emular altres persones, oblidant-se de viure la seva pròpia vida” descriu molt bé el llibre. De fet, ahir vaig pensar molt en ella quan vaig llegir el següent article sobre les lliçons que podem treure dels comentaris de la gent que es mor.
http://www.inspirationandchai.com/Regrets-of-the-Dying.html