Bitsenbloc

Arrel de l’aparició a la Colección Planta 29 d’un llibre de Ángel López García-Molins, vaig tenir curiositat per l’autor i vaig comprar-ne un llibre seu, Babel Airada, Las lenguas en el trasfondo de la supuesta ruputra de España. Un assaig que es va redactar l’any 2003, però que encara preserva molta actualitat.

Després d’haver llegit el llibre, considero que el punt de vista de l’autor és molt interessant. L’autor, nascut a Saragossa i catedràtic de la Universitat de València, entén perfectament el rol de la llengües a Espanya, i defuig completament els antagonismes. Clarament, l’autor escriu des d’un punt de vista ben allunyat del dels nacionalismes, tant espanyol, com català. I això, en aquesta Espanya malalta en la que vivim ara, és molt necessari.

No m’ha agradat gaire com l’autor ha estructurat l’assaig, ni tampoc com exposa els temes, crec que sovint evita la línia recta, tot i que el llibre és curt i fàcil de llegir. No obstant hi ha passatges que són autèntiques perles.

De vegades, les perles han confirmat els meus punts de vista, per exemple, quan afirma rotundament que a les comunitats bilingües tots tenim el deure d’entendre les dues llengües, o que les elits espanyoles haurien de poder manejar-se mínimament en les quatre llengües de l’estat, inclòs, clar està, el cap d’estat.

D’altres vegades, l’autor diu coses que ja sabem, però que, de vegades no volem o no es volen escoltar, per exemple, que Catalunya (a nivell social, econòmic i cultural) té molt més a veure amb l’Aragó, Múrcia i Andalusia que amb la majoria de les regions de França o Itàlia o que Catalunya, pot ser serà independent, però que mai serà monolingüe catalana, pot ser fins i tot serà lingüísticament castellana. Aquí també hi afegiria una afirmació interessant en relació a una possible independència de Catalunya. Sortint d’Espanya, Catalunya perdrà molta influència a Espanya i, per tant, perdrà allò que li dóna força. En el segle XX, Catalunya ha liderat Espanya en molts àmbits i, si vol continuar essent gran, ha de continuar volent liderar Espanya en el futur. Excloent-se, no ho podrà fer. Crec que aquest és un punt de vista molt raonable i atractiu, que hauria de fer pensar a molta gent que ara puja al carro de la independècia. De fet, és important que la gent deixi de veure els països com cromos en un mapa polític i els vegi com a xarxes. Fent-ho així, es veu ràpidament que la xarxa que té com a cor Barcelona va molt més enllà de la Franja i del Delta de l’Ebre.

També, l’autor diu coses que mai jo no havia pensat o que van directament en contra del que sempre he cregut i que m’han fet pensar molt i em fan dubtar i, fins i tot, canviar d’opinió (cosa que és extremadament positiva). Per exemple, és interessant la reflexió sobre el rol que juga el català com a cohesionador (o no) als Països Catalans. De fet, Molins explica una teoria molt interessant de perquè els Països Catalans han fracassat com a projecte comú de Catalans, Valencians i Balears.

En tot cas, el llibre ajuda a entendre que les llengües són molt importants, però no tant com sovint volem creure o ens volen fer creure els nacionalismes. El llibre, clarament, és una crida a deixar de pensar en termes decimonònics, per començar a mirar les coses amb lents adequades al context del segle XXI. Així doncs, és una lectura fàcil i ben recomanable, per a produir antídots contra el nacionalisme irracional (espanyol i català) que tant preocupat em té darrerament.

Els comentaris estan tancats.