Bitsenbloc

Com a telèfon, el Nokia N900 és una mica frustrant. En el meu cas concret, per exemple, una cosa que em molestava força era no poder sincronitzar la llibreta d’adreces amb el Gmail o amb el Thunderbird. Així doncs, quan vaig tenir la oportunitat, vaig adquirir un iPhone4. No obstant, amb el temps, he començat a veure el Nokia N900 amb uns altres ulls.

Gràcies al Sygic aquest està essent un gran GPS pel cotxe. Encara que no tingui la targeta SIM i connexió a internet, el GPS funciona bé. Ara bé, si abans trobava els satèl·lits de manera instantània, ara necessita un minut o dos. En general, aquest no és un problema. El GPS també va molt bé per a les excursions. Per exemple, fa uns dies vaig anar d’excursió i vaig tenir el GPS activat tot el temps, per a traçar la ruta feta. Vam caminar durant dues hores i, al final, la bateria encara estava al 90%. Això sí, no vaig encendre la pantalla, que consumeix molt. Tenir un GPS a part del telèfon és molt pràctic, ja que ajuda a conservar la bateria del mòbil. Els mòbils d’avui en dia fan de tot, però no ho poden fer durant gaire estona!

També estic emprant el Nokia per a jugar. Especialment, a un joc de puzzles força entretinguts, que es poden trobar a qualsevol distribució de Linux, inclosa Maemo. . Recordo que l’utilitzo sense targeta SIM, així doncs, puc jugar durant molta estona, sense consumir gaire bateria.

El N900 també és una gran llibreta de notes, gràcies al Conboy, un programa de wikis compatible amb el Tomboy, puc utilitzar el Nokia per prendre notes, que després em puc enviar per correu electrònic. Això és ideal per a congressos i reunions. Al proper congrés, enlloc d’anar-hi amb l’iPhone i el netbook, i aniré amb l’iPhone i el Nokia. Amb un em comunicaré i amb l’altre prendré notes.

Ja per acabar, el millor de tot és que el Nokia N900 és un gran dispositiu multimèdia. Maemo té suport per al protocol UPnP. Això vol dir que des del Nokia, puc veure i escoltar les pel·lícules i la música que tinc al MacBook, el meu ordinador personal. Així doncs, ara puc veure a la tele (el N900 té sortida per a televisió, cosa que és genial), les les sèries i pel·lícules que tinc a l’ordinador. Si connecto el Nokia a la cadena de música, puc escoltar la meva música sense haver d’anar passejant l’ordinador. Això és molt còmode. Recordeu que si tinc l’ordinador connectat a la cadena, ja no el puc utilitzar per treballar.

Finalment, cal recordar que el Nokia fa fotos molt bones, comparables a les de l’iPhone4, així doncs, sempre el puc emprar per fer fotos si el tinc a mà i l’iPhone s’està quedant sense bateria.

Com podeu veure, quan he deixat d’emprar el Nokia com un telèfon, l’he començat a apreciar molt més.

p.s. Avui, divendres 5 de novembre, he reescrit completament aquest article, que inicialment vaig escriure des del mòbil i, per tant, em va quedar molt curtet i simple.

Acabo d’activar visual-line-mode globalment i també he activat org-indent-mode (clean view) per a tots els fitxers .org. Així els documents resultants són més nets i, sobretot, són més fàcils de compartir amb gent que no empra l’Emacs. Això és important per a editar documents en grup.

El problema és que he perdut una hora amb el canvi, ja que necessitava una versió d’Emacs més recent que la que hi ha als backports per a Debian Lenny (estable), així doncs, he hagut de compilar l’Emacs (molt fàcil) i compilar el bbdb (contactes del Gnus). Aquest segon m’ha donat problemes perquè, dins del paquet del codi font, ja hi havia els fitxers .elc compilats. Així doncs, el make no els compilava perquè ja no calia. Però clar, l’Emacs es queixava perquè els fitxers s’havien compilat en una altra plataforma. Jo no m’ho esperava i he estat donant voltes com un boig. A més, tinc configurat el dired (navegador de fitxers de l’Emacs) per tal que no em mostri els fitxers innecessaris, així, aquest no em mostrava els fitxers .elc, cosa que no m’ha ajudat a adonar-me de que ja hi eren.

Qui distribueix codi font conjuntament amb els fitxers compilats, sense avisar!?

p.s. Com m’agradaria que el Firefox fos tan bon de compilar com l’Emacs.

De vegades hi ha coses que quan les veus semblen tan evidents que un no pot entendre com és que la cosa no s’ha imposat ja. Hi ha un nou diari digital francès que es diu Mediapart. Aquest ha fet bastant d’enrenou darrerament. Mediapart és un diari digital de pagament, que està sent capaç de fer periodisme de recerca de certa qualitat. Sí, encara existeix el periodisme de qualitat, entre la mediocritat del periodisme de paper convertit al bit.

Per entendre l’èxit de Mediapart, crec que convé mirar com és la pàgina d’un diari de paper que té versió digital. Anem, per exemple, a la web de La Vanguardia.

Què hi trobem? Hi trobem molts titulars, la majoria dels quals són bastant irrellevants. Si fem clic als titulars, molt sovint hi trobarem notícies d’agència editades per un becari que no en té ni idea del què escriu i, per tant, sovint comet errades.

Per a què vaig a La Vanguardia jo? Per llegir la darrera notícia de violència de gènere de fa vint minuts? No. Hi vaig per a llegir a Juliana o per veure si hi ha algun reportatge interessant o alguna notícia realment nova, és a dir, hi vaig pel valor afegit. Però enlloc d’oferir-me valor afegit, m’ofereixen EFE.

Retornem a Mediapart. Què m’ofereix la seva web? M’ofereix poques notícies, però totes de certa qualitat, ben redactes i sovint amb recerca original al darrere.

Així doncs, quin és el futur? Decididament, el futur no és un diari que es dedica a republicar EFE i a amagar la substància. No, el futur no és dels diaris generalistes que han de parlar de tot. Per a mi, el futur és clar, el futur és per als diaris digitals especialitzats en un tema, que tenen un equip de redactors petit, però capaç de produir informació nova i de qualitat. Si vull EFE, aniré a efe.com.

Per tant, el que LV ha de fer, és publicar articles que m’expliquin què causa la violència de gènere, què fan les autoritats per a frenar-la, com es comparen les nostres estadístiques amb les d’altres països, per què hi ha diferències, què podem aprendre d’aquestes, etc. D’això, se’n diu periodisme d’investigació i això és el que espero d’un bon diari. També vull opinió de la bona. No em poseu a la portada que Messi està lesionat, poseu-me l’article de’n Juliana amb lletra ben gran!

A la feina, vaig escriure un programa en python, que analitza unes dades, i vull fer-lo córrer al meu ordinador de casa. A la feina, utilitzo Debian, però a casa hi tinc un MacBook amb Mac OS X.

El meu programa, utilitza una biblioteca que no he aconseguit posar Mac OS. En teoria és als macports, però el gestor de paquets es penja en fer la instal·lació, com sol ser habitual. Per sort, avui en dia tenim les màquines virtuals, que ens permeten fer córrer quasi qualsevol sistema operatiu a qualsevol ordinador. Així doncs, he arrencat la màquina virtual que tinc a l’ordinador de casa amb Debian.

Des de la màquina virtual, vull accedir a unes carpetes del Mac OS on hi tinc el codi i les dades. VirtualBox, per sort, permet configurar carpetes compartides entre els dos ordinadors, però quan el guest és Linux, la configuració no és immediata, així que m’ho apunto aquí per a no oblidar-ho.

Primer cal instal·lar les guest editions al guest. Llavors, a la configuració de la màquina virtual, cal configurar-hi la carpeta compartida (només es pot fer si la màquina virtual està parada). Finalment, al guest cal muntar la carpeta compartida. Per tal que es munti sempre i de manera automàtica, cal afegir una línia al fitxer /etc/fstab.

pqs             /mnt/host       vboxsf  defaults,uid=pqs        0       0

On pqs és el nom que hem donat a la carpeta compartida a la configuració del VirtualBox, /mnt/host és el punt de muntatge i uid=pqs és l’usuari que serà propietari del punt de muntatge.

Així ja està. Ara, sempre que sóc a la màquina virtual, des de /mnt/guest puc accedir a la carpeta del Mac OS que he compartit. Un èxit.