Els antics diaris de paper encara no han entès el món digital
octubre 15th, 2010 § 6 comentaris
De vegades hi ha coses que quan les veus semblen tan evidents que un no pot entendre com és que la cosa no s’ha imposat ja. Hi ha un nou diari digital francès que es diu Mediapart. Aquest ha fet bastant d’enrenou darrerament. Mediapart és un diari digital de pagament, que està sent capaç de fer periodisme de recerca de certa qualitat. Sí, encara existeix el periodisme de qualitat, entre la mediocritat del periodisme de paper convertit al bit.
Per entendre l’èxit de Mediapart, crec que convé mirar com és la pàgina d’un diari de paper que té versió digital. Anem, per exemple, a la web de La Vanguardia.
Què hi trobem? Hi trobem molts titulars, la majoria dels quals són bastant irrellevants. Si fem clic als titulars, molt sovint hi trobarem notícies d’agència editades per un becari que no en té ni idea del què escriu i, per tant, sovint comet errades.
Per a què vaig a La Vanguardia jo? Per llegir la darrera notícia de violència de gènere de fa vint minuts? No. Hi vaig per a llegir a Juliana o per veure si hi ha algun reportatge interessant o alguna notícia realment nova, és a dir, hi vaig pel valor afegit. Però enlloc d’oferir-me valor afegit, m’ofereixen EFE.
Retornem a Mediapart. Què m’ofereix la seva web? M’ofereix poques notícies, però totes de certa qualitat, ben redactes i sovint amb recerca original al darrere.
Així doncs, quin és el futur? Decididament, el futur no és un diari que es dedica a republicar EFE i a amagar la substància. No, el futur no és dels diaris generalistes que han de parlar de tot. Per a mi, el futur és clar, el futur és per als diaris digitals especialitzats en un tema, que tenen un equip de redactors petit, però capaç de produir informació nova i de qualitat. Si vull EFE, aniré a efe.com.
Per tant, el que LV ha de fer, és publicar articles que m’expliquin què causa la violència de gènere, què fan les autoritats per a frenar-la, com es comparen les nostres estadístiques amb les d’altres països, per què hi ha diferències, què podem aprendre d’aquestes, etc. D’això, se’n diu periodisme d’investigació i això és el que espero d’un bon diari. També vull opinió de la bona. No em poseu a la portada que Messi està lesionat, poseu-me l’article de’n Juliana amb lletra ben gran!
Pere,
M’ha agradat la teva entrada i merci per la referència a Mediapart, T’has subscrit?
Jo crec que el que fa LV i la majoria de les versions digitals de diaris és simplement una estratègia de posicionament a Internet.
Internet no dóna diners als diaris, però saben que hi han de ser. El que intenten és assegurar-se una determinada posició perquè quan “se sàpiga com monetitzar-ho” estiguin en una bona posició: tinguin una marca establerta, tots els processos apunt, la tecnologia rodada, etc…
A la vegada, però, intenten que la versió digital del diari faci com menys mal millor al diari de paper. El paper s’està convertint en sinònim de lectura reflexiva, per tant el Juliana al paper.
No sé si coneixes aquest “pirata” que fa una selecció d’articles realment útil. Segur que t’agrada.
http://elcomentario.tv/reggio/
No sé qui ho fa però està clar que està subscrit a totes les edicions en digital, per fer copy/paste. D’algun organisme públic deu ser.
L’altre dia em va sobtar que el Miquel Iceta va publicar un enllaç de Reggio’s. No sé què tindran a dir els editors a això.
Una abraçada!
Josep
De moment, estic amb la prova de 15 dies a 1 euro. Ja veurem. És possible que sí que ho continuï. Fa un temps, vaig estar subscrit a Le Monde i el que més m’interessava era la newsletter, que era una mena de mediapart, el bo i millor del dia.
LV i companyia tenen un problema, fa massa temps que fan posicionament. Jo fos ells, crearia experiments paral·lels, com si fossin suplements. Per exemple, jo faria un LVOpinion, amb articles d’opinió de bona qualitat diferents, o no, del diari, i cobrats a un preu molt econòmic. Per exemple, 4 euros al mes. Només és una idea. Però d’experiment no n’he vist cap. Mira la BBC o el The Guardian, aquests sí que experimenten. Has llegit mai el Comment is Free de The Guardian?
Gràcies per l’enllaç al reggio, no el coneixia.
No és per defensar el que fan, però de vegades en innovació no cal ser pioner. De fet ser un “me too” aporta avantatges: cost de desenvolupament més baix, risc més baix, esperar a que l’altre s’equivoqui… De fet s’emporten habitualment un percentatge molt més gran de benefici però no entren a l’èpica, és clar.
Si tens recursos limitats i sobre estàs en un mercat diferent dels que innoven (per tant protegit), no és mala estratègia dedicar-te a potenciar les característiques que et fan fort (en aquest cas les arrels barcelonines i catalanes) i esperar a importar les innovacions quan són provades. De fet des d’aquí s’ha fet històricament sempre una cosa semblant (perquè tenim empreses i mercats petits).
Si et fixes, LV sí que ha innovat posant en línia la seva hemeroteca posant en moviment el seu gran valor: la història. Jo crec que això ho han fet molt bé.
La veritat és que, si no els cal fer determinades apostes amb risc, segurament racionalment seria un error fer-ho.
Això fa mal de dir, és clar, quan un és un amant de la tecnologia.
De vegades, però, argumentem amb una espècie de determinisme tecnològic que és absolutament irreal. Hi ha molts escenaris possibles pel futur de la informació i, el que propugnem dient coses com “no han entès res” i coses semblants, només n’és un. Està clar que hi ha una força brutal que és el cost quasi 0 de distribució i reproducció de la informació, però estan apareixent resistències molt grans, algunes fonamentades (dret a la intimitat, per exemple).
En sembla que hauria de fer un post de tot això
Entenc l’estratègia del seguidisme. Però, mira, ves per on, quan era estudiant, comprava sovint LV de paper. Ara no la compro mai i visito la seva web un cop cada setmana o quinze dies. I la freqüencia va baixant.
Pere, està molt bé el que dius, però crec que en jmones encerta bastant en el seva resposta. Voldria afegir algunes precisions:
.- No encertes amb l’exemple de’n Juliana, aquesta setmana mateixa, a rel dels canvis de govern, en Juliana ha escrit anàlisis d’urgència a la web LV que desprès no s’han publicat en paper. Ja ho havia fet altres vegades, crec que ho utilitza per a afinar la seva opinió. És veritat què és dels pocs que ho fa.
.- Efe no és alternativa. Es ben ver que les notícies del dia a LV són d’agència, però ho fa a tret de flash triant unes poques que realment poden ser urgents. El seu periodisme és més reposat i així ens agrada a molts lectors que podem esperar tranquil•lament a llegir les noticies més elaborades i analitzades el dia següent, en paper o a la web.
.- Aquí es tracta d’encertar el model de negoci, desgraciadament les empreses periodístiques no neden en l’abundància com per fer molts experiments. Quan algú descobreixi la manera de guanyar doblers cadascú ho aplicarà al seu mercat, ja sigui aquest local (com LV) o sectorial (com el que cites).
Però ja està bé que els internàutics esperoneu als paperers i ens obriu els ulls.
Una abraçada
Pere,
enhorabona per l’article. Certament toques un tema que poca gent s’atreveix a tocar, i és la qualitat de les edicions digitals.
Un diari digital ja és una mica de per sí, i per definició, un mitjà de comunicació amb immediatesa. Almanco els diaris de capçalera no volen perdre ser aquest referent. I aquí és on rau el problema: que per ser “el primer en contar-ho” els teus propis mitjans no poden arribar on sí poden arribar les agències.
Jo no trob malament que els digitals es nodreixin d’agències, però açò sí, que ho facin amb cura i idoneïtat en funció de les notícies. He vist diaris que tenen una secció només dedicada a reproduir automàticament el que les agències produeixen.
L’altra qüestió, abandonada en els digitals, és l’anàlisi. Enmig de la crisi del paper ara s’abunda en el tòpic que els diaris de paper han de fer anàlisi i els digitals informació immediata, per les característiques pròpies de cadascun d’aquests mitjans. Falàcia: es pot fer anàlisi a qualsevol lloc. Com deia en Miquel, el mateix dia del canvi del Govern hi havia articles de més profunditat.
Però aquest no és un fet que abunda perquè encara ningú ha aconseguit viure únicament d’una edició digital. I per aquest fet poca gent arrisca.
Hi ha experiments, com els de les hemeroteques obertes (el primer va ser El País, després del fiasco que va suposar una edició de pagament) o a La Vanguardia mateix, amb hagoclic, que dóina enllaços pertinents en funció de l’actualitat. O a El Mundo, amb Orbyt, amb més articles en profunditat (tal vegada és el que estas cercant, Pere?).
Són açò, experiments, perquè encara Internet per alguns és més vist com una amenaça que una oportunitat. I no fa falta anar gaire enfor,a a Menorca mateix en tenim exemples.