Bitsenbloc

Avui he decidit que tancaré el meu compte de Facebook també. Tancar el compte de G+ m’ha animat. La veritat és que és una decisió que fa temps que em roda pel cap i, per tant, tampoc no li vull donar moltes més voltes escrivint una entrada llarga. De totes maneres, faré un resum del que m’ha portat a prendre aquesta decisió.

És evident que Facebook és útil. El seu punt òptim és la relació amb aquella gent que no és amiga o família molt personal, ja que amb aquests ja m’hi comunico per correu-e o telèfon, ni és del tot desconeguda. Gent amb qui t’has creuat en algun moment, però que ara no forma part del teu dia a dia. Així, jo he conegut a gent molt interessant i, sobretot, m’he mantingut molt més proper a Menorca. Per tant, la idea de tenir un lloc on xerrar, comentar coses i compartir alguns elements ja m’agrada. Per això tinc un blog i per això he participat a moltes llistes de correu i grups de notícies.

Ara bé, nosaltres no som els clients de Facebook. Nosaltres som la matèria primera que aquesta empresa ven als anunciants. Facebook ens perfila i ven el nostre perfil a qui ens vulgui vendre publicitat (o al govern de torn que ho demani). Aquest és un tema delicat. Per una banda, està bé que et recomanin bones coses. Un anunci bo, pot ser molt positiu. Ara bé, amb el botó “Like” i les galetes del navegador, Facebook està aconseguint traçar-te mentre et mous per internet. Sí, cada pàgina que té el botonet “M’agrada”, envia a Facebook informació sobre qui ets i quan has mirat aquella pàgina. Així, Facebook va fabricant un historial de navegació força complet, el somini de la STASI, com vaig dir en el passat.

Per exemple, com que molts diaris han posat el botonet, Facebook sap quins diaris llegim, a quines hores, i quins continguts mirem més! Francament, aquesta és informació que no vull compartir. No em dóna la gana que algú tingui un registre d’aquestes activitats meves. El més fort, és que algú ha descobert que no cal ni estar loguejat al Facebook per tal que et puguin traçar, les senyores galetes del navegador s’encarreguen d’anar xafardejant sempre. Contra això hi ha una solució, entrar a FB només amb el navegador en mode privat. Però, francament, no és forçar les coses?

També, Facebook ha tret una nova manera de mostrar més informació teva: el nou Timeline. La veritat és que és una pàgina molt ben dissenyada. Però aquest és el problema, està pensada per a que els teus contactes puguin veure molta més informació de tu. D’ara i del passat. Jo, francament, crec fortament en el dret a l’oblit. No cal que algú sàpiga que fa sis mesos estava com una mona amb els indignats. Si vol saber què en penso dels indignats que m’ho demani personalment, no necessito intermediaris per això. No vull ser esclau de la meva vida passada.

Un altre invent recent de Zuckerberg és  quelcom anomenat “seamless sharing“, és a dir, la compartició automàtica. Això no és obligatori d’emprar, però mostra cap a on vol anar Facebook. Volen que ens acostumem a registrar-ho tot.

Jo sóc un tecnòfil. M’agrada molt la tecnologia. Passo moltes hores amb l’ordinador i espero fer-ho per a millorar la meva vida. L’org-mode m’agrada molt perquè em permet gestionar molta informació privada meva, al meu ordinador. El Dropbox m’agrada, perquè em permet sincronitzar dades entre màquines. Dades que puc xifrar amb encfs i així Dropbox no les veu. El correu és genial, perquè em permet tenir relacions epistolars amb molta gent. Aquestes són sempre les millors converses escrites a internet. Pur text sense limitacions. També m’agrada compartir informació, però ho faig al blog, segons els meus termes i sabent exactament quina informació de mi obtenen els lectors. En resum, adoro la tecnologia, però vull ser jo qui programa com l’utilizo i no a l’inrevés. L’objectiu de Facebook, en canvi, és fer-nos passar molt més temps del que és òptim a internet, per tal de perfilar-nos millor. Facebook ens vol programar.

En resum, Facebook és útil, però té tota una sèrie de punts negatius que fan que en agregat em faci més mal que bé. A més, sé que amb el blog i el correu electrònic podré mantenir un nivell de relació molt semblant al que mantinc ara amb Facebook. Fins i tot, filtraré molt de soroll. Ara ja fa uns anys que coneixem aquesta eina i ja ha perdut l’efecte novetat. Ja l’hem provat, l’hem paït i hem pogut, fredament, valorar les conseqüències del seu ús.

Ja us ho he dit. Aquest no és un adéu xarxes socials. Mantindré el meu compte de Twitter i d’Ipernity. Que utilitzo poc, però em són útils de vegades. Simplement, és un adéu a l’abús. No vull ser matèria primera, vull ser un client. Si això vol dir que he de pagar, pagaré. Així doncs, si sou emprenedors, creeu una xarxa social de pagament que no empri galetes ni fomenti el rastreig ni vengui informació privada als anunciants. Això sí que seria útil.

Fa uns mesos ja que he començat un projecte de millora del meu ús de la xarxa. L’objectiu és utilitzar-la menys i millor. De fet, tinc la sensació que cada cop més tecnòfils comencen a païr les noves tecnologies i prenen decisions per utilitzar-les millor. En aquest sentit, avui he llegit un text que m’ha cridat molt l’atenció i que m’anima a reflexionar. Es tracta de la portada de la pàgina personal d’un programador. Segur que a vosaltres també us farà pensar.

I am too busy living my life to maintain a public identity, so email me if you want to discuss something (warning: I have a bad habit of reading without replying). I don’t use social network sites or anything of that sort, so don’t bother looking for me there; any accounts I might have are merely for temporary experimentation.

Life is pretty awesome when you live it outside. Get off Facebook, get rid of your TV, and go be interesting. Don’t try to capture your interesting moments in a zillion contrived photos; don’t try to hold on to the people you meet through some ridiculous virtual stamp collection; don’t broadcast a message to your friends to brag about what just happened. Live your life as though it is the world’s best-kept secret, as though you are living in an amazing TV show with an audience of one. Don’t run a virtual background check on new people; appreciate them as mysterious new characters that add new twists to the story of your life. Take a chance on reality.

At some point I will get old and document all of the wonderful things that I did with the time I saved by jettisoning myself from the virtual world; for the time being, however, you’ll just have to take my word for it.

You could be doing something amazing right now; instead you are reading this. Get out there!

I la traducció:

Estic massa ocupada vivint la meva vida, per mantenir una identitat pública, per tant, envia’m un correu electrònic si vols parlar d’alguna cosa (advertència: tinc el mal hàbit de llegir sense contestar). Jo no empro cap xarxa social de cap mena, així que no et molestis a buscar-me-hi; qualsevol compte que hi pugui tenir  és només un experiment temporal.

La vida és bastant impressionant quan es viu fora. Deixa el Facebook, desfés-te del teu televisor, i sigues interessant. No tractis de capturar els teus moments més interessants en un trilió de fotos artificials, no tractis d’aferrar-te a la gent amb qui et creues a través d’alguna col·lecció de segells virtuals ridícula; no difongui’s un missatge als teus amics per presumir del que t’acaba de passar. Viu la teva vida com si fos el més ben guardat dels secrets del món, com si estiguessis vivint en un programa de televisió increïble, però per a una audiència d’una sola persona. No facis una cerca virtuals dels antecedents de la gent amb qui et vas creuant, aprecia’ls com misteriosos personatges nous que afegeixen nous girs en la història de la teva vida. Dóna una oportunitat a la realitat.

En algun moment em faré vell i documentaré totes les coses meravelloses que vaig fer amb el temps que vaig aconseguir  abandonant el món virtual; de moment, però, hauràs de prendre la meva paraula sobre això.

Ara mateix podries estar fent alguna cosa increïble, enlloc d’estar llegint això. Surt fora!

L’altre dia en Mas va parlar de “transició nacional catalana”. No sé què vol dir això. Jo entenc que vol dir que Catalunya agafarà el seu camí i dirà “Adéu Espanya”.

Que quedi ben clar, que a mi també m’agradaria dir “Adéu Espanya”. No crec que l’Espanya actual sigui bona per ningú.

Ara bé, la correlació de forces és la que és. A Catalunya hi ha molts ciutadans que viuen en castellà (quasi tots els alumnes de la meva dona), que no miren TV3 i que es senten plenament espanyols. Penseu que amb tants canals de televisió com hi ha ara en castellà, molts catalans ja no estan mai exposats als mitjans de comunicació en la nostra llengua, ni a la visió dels fets que aquests transmeten. Aquesta població ha augmentat molt i ha anat perdent por, gràcies a l’acció de partits com C’s, que va obrir el camí, i el PP, que està penetrant amb força. De fet, jo crec que aquesta part de la població és molt més gran del que reflecteixen les institucions catalanes i el temps posarà les coses a lloc, és a dir, el catalanisme perdrà força a Catalunya. Crec que és inevitable. És una catàstrofe per a la llengua i cultura catalanes, però és un fet molt real i tangible. De fet, això és el que té la democràcia,  fa que tot el poble estigui representat a les institucions, encara que aquest no participi de l’imaginari dels que van refundar aquestes institucions.

Així doncs, amb aquest context, que tan bé està explotant n’Alícia Sánchez Camacho, em sembla que només hi ha una transició possible, la transició de Catalunya cap a ser, definitivament, una regió d’Espanya amb una llengua pròpia cada vegada més minoritària. És una catàstrofe que em fa por. Però em sembla molt problable. L’alternativa és la no transició. És la moderació i la manya per no perdre més coses i mantenir l’status quo.

Pot ser us semblarà un programa molt de mínims, però amb l’actual correlació de forces, un programa de màxims em sembla suïcida. Avui a Catalunya Ràdio es deia “encara n’hi ha que volem un país de primera”. Però intentant fer un país de primera quan el projecte alternatiu (Espanya) és més fort que tu, és perillós, perquè provoques l’adversari a posar-te a lloc. I posar-te a lloc, vol dir posar-te més a prop seu del que ja estaves tu d’entrada. Exemple: el nou estatut va ser una pifiada, ja que ha provocat tota aquesta sèrie de noves sentències que estan destruint la immersió lingüística. No s’hagués tocat l’estatut, pot ser ara ningú parlaria d’immersió.

Avui a Catalunya Ràdio, n’Antoni Puigverd estava intentant explicar precisament això als altres contertulians, els quals reclamen una acció valenta, treure pit! Ell els deia que així prendrem mal, però els altres no ho volien veure. El nou catalanisme valent no vol veure la realitat! Jo estic convençut que aquest catalanisme no s’adona que som un petit animaló  enfront d’una bèstia. Una bèstia que té el temps a favor, degut a l’evolució de la societat catalana. La bèstia pot seure tranquil·la i divertir-se veient com juguem a ser un estat, mentre tants catalans viuen dia rere dia la seva vida en castellà, o pot sentir-se ofesa i pegar-nos un bon cop d’urpes. La meva crítica a l’11 de setembre anava per aquí. Les celebracions oficials fan riure, perquè transmeten això, jugar a ser el que no som, un estat. El pitjor, és que no se n’adonen.

Al meu parer, el catalanisme està provocant l’ós espanyol. Per això penso, com n’Antoni Puigverd, que hem d’anar amb molta cautela. Ara a les Illes Balears ja vivim la transició que ens portarà cap al punt de no retorn en que el castellà esdevindrà llengua social i llengua de prestigi. El País Valencià ja fa temps que va passar el punt de no retorn. Ara, la llengua i cultura catalanes ja només disposen del poder de la Generalitat. Un poder que s’està emprant, inconscientment, per avançar cap al punt de no retorn més ràpidament del que voldríem. És el que té treure pit davant d’un ós.

Un dia vaig escriure al Facebook (causant escàndol entre alguna gent propera meva), que Espanya és un càncer. Sí, la idea d’una gran Espanya castellana és un càncer, per a totes les llengües i cultures espanyoles no castellanes, i per tots els parlants d’aquestes, és clar, que som els que tenim els drets i els deures. I com tot càncer, aquesta Espanya castellanitzant s’hauria d’exterminar. Ho crec fermament. Però, francament, no crec que tinguem les eines per realitzar-ho, perquè aquesta idea ha penetrat a tota la societat espanyola i, també, a una part no negligible de la societat catalana, la part que els catalanistes valents no volen veure. Per tant, crec que ara només podem aspirar a fer que la malaltia sigui crònica.

Digueu-me derrotista. Però, hauríeu d’entendre que, amb els 30 anys que tinc, m’agradaria molt més “treure pit per un país de primera”, perquè sóc jove i hauria de ser optimista, però crec que veure la realitat de cara és encara un acte més valent.

Taleb em va impressionar molt, la seva visió escèptica de les coses és molt atractiva. Bàsicament, un dels punts clau de Taleb és que no ens hem de fiar de les teories, ja que, en dirigir la nostra mirada, no ens deixen veure la realitat, els fets, i ens fan veure el que la teoria vol que vegem. Així, la nostra ideologia, les nostres idees preconcebudes, les nostres teories ens allunyen de la realitat i ens poden fer tenir accidents. Per exemple, l’homòfob no entendrà mai que dos homes que conviuen junts poden ser feliços i mantenir una vida sana, malgrat ho vegi cada dia amb els seus propis ulls!

No obstant ara estic llegint José Antonio Marina, concretament Teoría de la inteligencia creadora, i Marina em recorda una cosa que jo ja sabia i no havia volgut recordar: no podem mirar sense teoria! Si jo miro un arbre sense teoria no veuré cap arbre, veuré una massa de colors incoherents. Quan jo, mariner, miro un vaixell no veig el mateix que veu la meva dona, de terra ferma. I quan el meu pare va pel camp, veu moltes més coses que jo, que no sé diferenciar un cereal de l’altre. Així doncs, cada mirada està condicionada per un prejudici.

Suposo que la solució consisteix en fer bones preguntes i saber emprar les respostes obtingudes. El que s’ha de fer és pensar una teoria, fer una pregunta al món i, segons la resposta, rebutjar la teoria o seguir cercant. És a dir, el que hem de fer és seguir el camí que ens va traçar Popper. Per avançar cal fer preguntes que siguin refutables amb els fets. Hem de crear constantment nous prejudicis que hem de desmuntar amb la mirada. Crec que és aquest punt de vista el que reconcilia Taleb amb Marina (i Popper i tants d’altres).

He estat rellegint les dues darreres notes meves a Bitsenbloc. Una és una crítica al nacionalisme català, l’altra al nacionalisme espanyol. Com podeu veure, aquest és un tema que em neguiteja molt. Em posa nerviós. Em fa patir. I crec que ja sé el que em fa patir. És l’odi i la ràbia. Al carrer s’hi respira tensió, ganes de fotre al veí. Els catalanistes es desfoguen odiant Espanya, els nacionalistes espanyols odiant tot allò que faci olor a català, els indignats, tot allò que faci olor a finances o a empresa, els catòlics més rígids tot allò que faci olor a relativisme cultural, els del Barça tot allò que hagi tocat Mou. L’objectiu és trobar un enemic i simplificar el món. Convertir-ho tot en un debat entre bons i dolents. Vivim en temps de maniqueisme, de por, de ràbia i d’odi i aquests són ingredients perfectes per a fer una bomba inflamable, una bomba com la que vam patir durant els anys trenta i quaranta. Ens cal un carregament enorme d’empatia, de calma, de saviesa. Ens calen paraules pausades i reflexionades. Ens cal esforç per comprendre els motius de l’altre i energia per mossegar-nos la llengua i cedir quan calgui. Estem tots la mateix vaixell, ens agradi o no, més val que ho anem assumint.

Ahir, a La Vanguardia, Juliana explicava com l’accent de l’actor català de catorze anys premiat als Goya va ser un dels detonants de la sentència del TS que tant pot afectar l’equilibri lingüístic de les escoles catalanes. El més sorprenent és que, segons Juliana, l’adolescent, intimidat per l’escenari, només va cometre un sol error gramatical! El seu crim va ser tenir un fort accent català. Sí, aquest és el nostre crim, que no parlem tal com es suposa que hem de parlar.

Ja és hora que aquells que ens volen imposar una “lengua común” vagin entenent que imposar llengües als altres implica que els nous usuaris la faran seva a la seva manera. Sí, nosaltres parlem bé el castellà, com les notes de selectivitat mostren i com mostren els estudis fets pel Ministeri als estudiants de 14 anys d’arreu d’Espanya (veure LV de diumenge). Simplement utilitzem aquesta llengua amb les nostres as i eles, com no podia ser d’altra manera. Ja s’hi poden anar acostumant. Això és el que té l’exportació de les llengües. Si volen llibertat lingüística, han d’acceptar la nostra llibertat de parlar el castellà així com ens surti, com nosaltres acceptem el català dels nouvinguts, sense essa sonora ni ela geminada. I nosaltres ja és hora que perdem la vergonya. No pot ser que tanta gent catalana digui “ufff, jo parlo el castellà fatal”, quan no és veritat. Tenir accent català no pot ser motiu de mofa, ni de vergonya. De fet, si us hi fixeu bé, molts castellans tampoc parlen el castellà tal com voldria la Reial Acadèmia, fixeu-vos en la quantitat de laismes que se senten a les televisions i ràdios en castellà, entre molts altres errors, que nosaltres no cometem, ja que hem après el castellà rígid i tècnic dels llibres.

El que els membres dels diferents tribunals espanyols han de fer és mirar els nombres. I els nombres són clars, els catalans sabem tant de castellà com els castellans. Si no basem la nostra política en els fets, acabarem prenent mal. No pot ser que els jutges actuïn amb el cor, no pot ser que els polítics actuïn amb el ventre i no pot ser que els ciutadans ens excitem tant amb aquestes coses. Seny i dades és el que necessitem si no ens volem enfonsar entre tots.

S’està apropant l’11 de setembre i, tot i que em sento catalanista, no puc evitar pensar que tot això de la diada nacional de Catalunya és una mica ridícul. Quan escolto Catalunya Ràdio no puc evitar un somriure una mica trist. Sembla que la oficialitat catalana estigui entestada en viure en una Catalunya fictícia, decimonònica, allunyada de la realitat social i sociòlogica del país.

Això em preocupa perquè el dia en que la realitat s’imposi, el cop serà dur. Ja estem patint molt a les Illes Balears amb aquest tema i no veig com un procés similar es podrà evitar a Catalunya. Serà una debacle cultural. No sé quan arribarà això, però crec poder afirmar que no ens n’escaparem.

Els espanyolistes juguen molt amb això de la “Catalunya real”. Diuen que ells representen aquesta Catalunya real i els partits d’àmbit estrictament català no. Evidentment exageren, però la veritat és que en part tenen raó i, a més, els partits catalanistes els ho posen a tir. Com es poden fer ofrenes florals a un home com Casanova, que no només no va morir a la batalla, si no que va ser perdonat pel rei Borbó? Sembla mentida. I què me’n dieu de la mania de no dir el mot “província” als mitjans públics catalans, a favor del mot “demarcació”. Canviant el nom a les coses canviarem la seva realitat?

A més, si els espanyolistes no tenen raó encara, els temps els la donarà. L’evolució social del país és la que és i, precisament no va en el sentit que esperem els catalanistes. Per tant, l’únic que han de fer els nacionalistes espanyols és seure i esperar. És inevitable. En el món digital, TV3 ja no juga el rol que jugava fa vint anys i l’escola acabarà cedint. Si no és per les empentes del l’oficial nacionalisme espanyol, mitjançant el sistema de justícia, serà per la pròpia inèrcia. De fet, l’escola en català ja cedeix aquí on es parla majoritàriament en castellà. Cosa que sembla lògica i inevitable.

El català ja no és la primera llengua de Catalunya en nombre de parlants i això fa que la posició dels catalanistes sigui dèbil. A més, com bé diu sovint n’Antoni Puigverd, les batalles només s’han de provocar si s’han de guanyar i el catalanisme sense complexes, el que ens va portar a fer el nou estatut, és especialista provocar batalles perdudes, ocasions que el nacionalisme espanyol sempre aprofita. Com trobo a faltar els temps del peix al cove i del realisme eficaç!