Adéu Facebook

2011/09/26 § 1 comentari

Avui he decidit que tancaré el meu compte de Facebook també. Tancar el compte de G+ m’ha animat. La veritat és que és una decisió que fa temps que em roda pel cap i, per tant, tampoc no li vull donar moltes més voltes escrivint una entrada llarga. De totes maneres, faré un resum del que m’ha portat a prendre aquesta decisió.

És evident que Facebook és útil. El seu punt òptim és la relació amb aquella gent que no és amiga o família molt personal, ja que amb aquests ja m’hi comunico per correu-e o telèfon, ni és del tot desconeguda. Gent amb qui t’has creuat en algun moment, però que ara no forma part del teu dia a dia. Així, jo he conegut a gent molt interessant i, sobretot, m’he mantingut molt més proper a Menorca. Per tant, la idea de tenir un lloc on xerrar, comentar coses i compartir alguns elements ja m’agrada. Per això tinc un blog i per això he participat a moltes llistes de correu i grups de notícies.

Ara bé, nosaltres no som els clients de Facebook. Nosaltres som la matèria primera que aquesta empresa ven als anunciants. Facebook ens perfila i ven el nostre perfil a qui ens vulgui vendre publicitat (o al govern de torn que ho demani). Aquest és un tema delicat. Per una banda, està bé que et recomanin bones coses. Un anunci bo, pot ser molt positiu. Ara bé, amb el botó “Like” i les galetes del navegador, Facebook està aconseguint traçar-te mentre et mous per internet. Sí, cada pàgina que té el botonet “M’agrada”, envia a Facebook informació sobre qui ets i quan has mirat aquella pàgina. Així, Facebook va fabricant un historial de navegació força complet, el somini de la STASI, com vaig dir en el passat.

Per exemple, com que molts diaris han posat el botonet, Facebook sap quins diaris llegim, a quines hores, i quins continguts mirem més! Francament, aquesta és informació que no vull compartir. No em dóna la gana que algú tingui un registre d’aquestes activitats meves. El més fort, és que algú ha descobert que no cal ni estar loguejat al Facebook per tal que et puguin traçar, les senyores galetes del navegador s’encarreguen d’anar xafardejant sempre. Contra això hi ha una solució, entrar a FB només amb el navegador en mode privat. Però, francament, no és forçar les coses?

També, Facebook ha tret una nova manera de mostrar més informació teva: el nou Timeline. La veritat és que és una pàgina molt ben dissenyada. Però aquest és el problema, està pensada per a que els teus contactes puguin veure molta més informació de tu. D’ara i del passat. Jo, francament, crec fortament en el dret a l’oblit. No cal que algú sàpiga que fa sis mesos estava com una mona amb els indignats. Si vol saber què en penso dels indignats que m’ho demani personalment, no necessito intermediaris per això. No vull ser esclau de la meva vida passada.

Un altre invent recent de Zuckerberg és  quelcom anomenat “seamless sharing“, és a dir, la compartició automàtica. Això no és obligatori d’emprar, però mostra cap a on vol anar Facebook. Volen que ens acostumem a registrar-ho tot.

Jo sóc un tecnòfil. M’agrada molt la tecnologia. Passo moltes hores amb l’ordinador i espero fer-ho per a millorar la meva vida. L’org-mode m’agrada molt perquè em permet gestionar molta informació privada meva, al meu ordinador. El Dropbox m’agrada, perquè em permet sincronitzar dades entre màquines. Dades que puc xifrar amb encfs i així Dropbox no les veu. El correu és genial, perquè em permet tenir relacions epistolars amb molta gent. Aquestes són sempre les millors converses escrites a internet. Pur text sense limitacions. També m’agrada compartir informació, però ho faig al blog, segons els meus termes i sabent exactament quina informació de mi obtenen els lectors. En resum, adoro la tecnologia, però vull ser jo qui programa com l’utilizo i no a l’inrevés. L’objectiu de Facebook, en canvi, és fer-nos passar molt més temps del que és òptim a internet, per tal de perfilar-nos millor. Facebook ens vol programar.

En resum, Facebook és útil, però té tota una sèrie de punts negatius que fan que en agregat em faci més mal que bé. A més, sé que amb el blog i el correu electrònic podré mantenir un nivell de relació molt semblant al que mantinc ara amb Facebook. Fins i tot, filtraré molt de soroll. Ara ja fa uns anys que coneixem aquesta eina i ja ha perdut l’efecte novetat. Ja l’hem provat, l’hem paït i hem pogut, fredament, valorar les conseqüències del seu ús.

Ja us ho he dit. Aquest no és un adéu xarxes socials. Mantindré el meu compte de Twitter i d’Ipernity. Que utilitzo poc, però em són útils de vegades. Simplement, és un adéu a l’abús. No vull ser matèria primera, vull ser un client. Si això vol dir que he de pagar, pagaré. Així doncs, si sou emprenedors, creeu una xarxa social de pagament que no empri galetes ni fomenti el rastreig ni vengui informació privada als anunciants. Això sí que seria útil.

Sortiu fora!

2011/09/25 Desactiva els comentaris

Fa uns mesos ja que he començat un projecte de millora del meu ús de la xarxa. L’objectiu és utilitzar-la menys i millor. De fet, tinc la sensació que cada cop més tecnòfils comencen a païr les noves tecnologies i prenen decisions per utilitzar-les millor. En aquest sentit, avui he llegit un text que m’ha cridat molt l’atenció i que m’anima a reflexionar. Es tracta de la portada de la pàgina personal d’un programador. Segur que a vosaltres també us farà pensar.

I am too busy living my life to maintain a public identity, so email me if you want to discuss something (warning: I have a bad habit of reading without replying). I don’t use social network sites or anything of that sort, so don’t bother looking for me there; any accounts I might have are merely for temporary experimentation.

Life is pretty awesome when you live it outside. Get off Facebook, get rid of your TV, and go be interesting. Don’t try to capture your interesting moments in a zillion contrived photos; don’t try to hold on to the people you meet through some ridiculous virtual stamp collection; don’t broadcast a message to your friends to brag about what just happened. Live your life as though it is the world’s best-kept secret, as though you are living in an amazing TV show with an audience of one. Don’t run a virtual background check on new people; appreciate them as mysterious new characters that add new twists to the story of your life. Take a chance on reality.

At some point I will get old and document all of the wonderful things that I did with the time I saved by jettisoning myself from the virtual world; for the time being, however, you’ll just have to take my word for it.

You could be doing something amazing right now; instead you are reading this. Get out there!

I la traducció:

Estic massa ocupada vivint la meva vida, per mantenir una identitat pública, per tant, envia’m un correu electrònic si vols parlar d’alguna cosa (advertència: tinc el mal hàbit de llegir sense contestar). Jo no empro cap xarxa social de cap mena, així que no et molestis a buscar-me-hi; qualsevol compte que hi pugui tenir  és només un experiment temporal.

La vida és bastant impressionant quan es viu fora. Deixa el Facebook, desfés-te del teu televisor, i sigues interessant. No tractis de capturar els teus moments més interessants en un trilió de fotos artificials, no tractis d’aferrar-te a la gent amb qui et creues a través d’alguna col·lecció de segells virtuals ridícula; no difongui’s un missatge als teus amics per presumir del que t’acaba de passar. Viu la teva vida com si fos el més ben guardat dels secrets del món, com si estiguessis vivint en un programa de televisió increïble, però per a una audiència d’una sola persona. No facis una cerca virtuals dels antecedents de la gent amb qui et vas creuant, aprecia’ls com misteriosos personatges nous que afegeixen nous girs en la història de la teva vida. Dóna una oportunitat a la realitat.

En algun moment em faré vell i documentaré totes les coses meravelloses que vaig fer amb el temps que vaig aconseguir  abandonant el món virtual; de moment, però, hauràs de prendre la meva paraula sobre això.

Ara mateix podries estar fent alguna cosa increïble, enlloc d’estar llegint això. Surt fora!

Cada mirada està subjecta a un prejudici

2011/09/12 Desactiva els comentaris

Taleb em va impressionar molt, la seva visió escèptica de les coses és molt atractiva. Bàsicament, un dels punts clau de Taleb és que no ens hem de fiar de les teories, ja que, en dirigir la nostra mirada, no ens deixen veure la realitat, els fets, i ens fan veure el que la teoria vol que vegem. Així, la nostra ideologia, les nostres idees preconcebudes, les nostres teories ens allunyen de la realitat i ens poden fer tenir accidents. Per exemple, l’homòfob no entendrà mai que dos homes que conviuen junts poden ser feliços i mantenir una vida sana, malgrat ho vegi cada dia amb els seus propis ulls!

No obstant ara estic llegint José Antonio Marina, concretament Teoría de la inteligencia creadora, i Marina em recorda una cosa que jo ja sabia i no havia volgut recordar: no podem mirar sense teoria! Si jo miro un arbre sense teoria no veuré cap arbre, veuré una massa de colors incoherents. Quan jo, mariner, miro un vaixell no veig el mateix que veu la meva dona, de terra ferma. I quan el meu pare va pel camp, veu moltes més coses que jo, que no sé diferenciar un cereal de l’altre. Així doncs, cada mirada està condicionada per un prejudici.

Suposo que la solució consisteix en fer bones preguntes i saber emprar les respostes obtingudes. El que s’ha de fer és pensar una teoria, fer una pregunta al món i, segons la resposta, rebutjar la teoria o seguir cercant. És a dir, el que hem de fer és seguir el camí que ens va traçar Popper. Per avançar cal fer preguntes que siguin refutables amb els fets. Hem de crear constantment nous prejudicis que hem de desmuntar amb la mirada. Crec que és aquest punt de vista el que reconcilia Taleb amb Marina (i Popper i tants d’altres).

On sóc?

You are currently viewing the archives for setembre, 2011 at Bitsenbloc.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.