Bitsenbloc

Avui he llegit a El País un article de la defensora del lector, que comentava les queixes dels lectors del diari sobre el sensacionalisme en que aquest ha caigut en el tractament d’algunes notícies recents. Concretament, molts lectors del diari es queixen de que aquest publiqués en portada, tant de l’edició de paper com de l’edició digital, la foto del dictador libi linxat, amb la cara deformada i el cos cobert de sang. Malauradament, aquesta mena de reclam fotogràfic no és cosa només d’un diari, fa quinze dies vaig veure en un quiosc una portada del diari ABC, que consistia en una sola fotografia que mostrava com un bou enganxava per la cara a un torero. M’hauria agradat poder-me estalviar la visió d’aquesta imatge.

Jo quasi no miro la televisió. Deu fer mesos que vaig veure el meu darrer noticiari televisiu. Això ho faig així perquè, encara que sembli una paradoxa, estic convençut que les imatges són la millor manera de manipular la realitat, és a dir, la pitjor manera de descriure-la objectivament. Això és així perquè la imatge és molt propera a la realitat, però només en mostra un instant, fent-nos pensar que aquesta visió parcial és tota la realitat. Per exemple, en un funeral, un bon fotògraf podria fer una foto on semblés que alguns dels assistents estan de festa. Només cal captar el moment en que algú somriu. Aquesta capacitat manipuladora de la imatge s’uneix a una tendència que tenen els mitjans televisius cap al sensacionalisme, omplint els seus noticiaris de successos que no aporten cap informació útil.

El dia de la mort de Gaddafi, vaig escoltar a la ràdio una descripció del vídeo sobre el seu linxament. La descripció em va semblar esgarrifosa. Hauria preferit que el periodista s’hagués limitat a dir que el dictador havia estat linxat. De totes maneres, la ràdio havia preservat el meu dret a no veure aquelles imatges. Però, al cap d’unes hores, volent cercar una informació no relacionada amb el tema, vaig anar a la web de El País i hi vaig trobar la desagradable fotografia que jo havia triat no veure. Francament, s’ho podrien haver estalviat.

L’article de la defensora del lector que he comentat més endavant, deia que el redactor en cap de fotografia del diari havia dit que no va dubtar ni un sol moment del valor informatiu de la fotografia. Més endavant la pròpia defensora es demanava quin sentit té no publicar una fotografia que ha estat publicada per la majoria d’altres mitjans, incloses les televisions.

Aquests dos comentaris em preocupen molt perquè mostren un greu problema de valors. Hi ha ciutadans que hem elegit no veure imatges de mal gust. Crec que els diaris han de preservar aquest dret nostre sense impedir que qui ho vulgui veure ho pugui veure. Que la majoria de mitjans faci el contrari, no és una excusa, al cap i a la fi els mitjans de comunicació estan actualment lluitant una guerra per l’audiència i la publicitat que està essent molt dura i això els motiva a traspassar línies roges ben sovint.

Precisament, amagar la foto i permetre als que la vulguin veure que la puguin veure és la solució que apunta la defensora del lector de El País, però molt em temo que li costarà molt que els periodistes que creuen que una imatge d’un home torturat té valor informatiu l’escoltin. El que té valor no és la pròpia imatge, és la informació que un dictador ha estat linxat i assassinat i això es pot comunicar perfectament amb fredes i precises paraules. Anar més enllà és deixar-se dominar per la curiositat morbosa o, el que és pitjor, utilitzar aquesta curiositat per atraure lectors i anunciants. Però, com he dit, la defensora del lector té la batalla perduda: avui, en el mateix diari s’hi publica un article que es recrea en la desgràcia d’Olga Onassis, una senyora que malgrat tenir aquest cognom, viu en la misèria degut a disputes i misèries familiars.

Mark Pilgrim és un programador famós, degut als llibres que ha publicat i també pels projectes de programari lliure en els que ha treballat. Mark és una persona molt activa que combina la seva feina a Google amb molta activitat a la xarxa. Bé, mentida, combinava. Des de fa uns dies, Mark ha desaparegut d’internet. Ha estirat el cable i s’ha desconnectat. Han desaparegut els seus comptes de Twitter, Google+, Reddit, etc., el seu servidor de correu rebota els missatges que se li envien i, el que és pitjor, ha desaparegut la seva pàgina personal, amb tot el contingut que hi havia, inclosos els seus llibres i tots els articles del seu blog!

Ningú sap perquè Mark ha estirat del fil i s’ha desconnectat. Stress, problemes personals o, … , o simplement ganes de respirar aire pur i viure el seu temps de lleure en el món dels àtoms. Sigui com sigui segur que tenia una bona raó.

Però la qüestió important no és el cas concret de Mark, la qüestió és que sovint ens hem cregut que la xarxa era un món en el qual hi podíem viure la vida completament. No ha estat així. La xarxa i el flux d’informació que comporta, són extremadament estimulants i interessants, però també poden ser perillosos quan un es passa de la ratlla. La informació és com una droga, com un medicament. Estimulant i útil si és ben emprada, però crea dependència i és perillosa quan aquesta comença a decidir per tu. És el de sempre. Quan he de llegir i escriure correu electrònic? Quan l’indicador del programa de correu m’ho ordena? Evidentment no, però de fet, en la majoria dels casos la resposta a aquesta pregunta és afirmativa!! Aquest raonament també és aplicable a les xarxes socials. He d’estar jo ara llegint les banalitats del Facebook? En la majoria dels casos, no cal.

Hem d’aprendre d’aquests casos extrems. Cal que controlem la nostra vida i decidim les coses en base a raons sòlides. Als anys noranta es deia que les empreses havien de ser a la xarxa, encara que molts no sabien molt bé per a què. Ara es diu que s’ha d’estar al Facebook o Linked-In, però, francament, cal? En molts casos sí que és útil i necessari, però en molts d’altres no. La qüestió aquí és defugir el “s’ha de fer el que tothom fa”, perquè, d’entrada, no tothom ho fa, i també perquè no tot el que és nou és bo per tothom.

Els humans tenim por a no fer quelcom que sigui bo per nosaltres i això sovint ens porta a una frenètica cursa a imitar aquells que nosaltres creiem que ho fan millor que nosaltres. És una mica com a la borsa, on per por els inversors s’estimen més equivocar-se amb el grup que equivocar-se sols. Però aquesta és una recepta per al fracàs. Perquè tots som diferents, tots vivim en contextos diferents i tots tenim necessitats diferents. Cal que deixem de fer el que tothom fa i aprenguem a viure la nostra vida segons les nostres necessitats. La moda, no ens porta a ser millor ni a tenir més èxit.

El cas de Mark Pilgrim també posa de relleu un altre problema. Quan Mark va desconnectat el seu servidor, va eliminar també els seus llibres! Llibres que molta gent estava emprant en els seus projectes o per a preparar un examen. Quan un autor d’un llibre de paper decideix desaparèixer del món sota una nova identitat, no podrà anar a totes les biblioteques del món a cremar les còpies del seu llibre. Però això és el que ha fet Mark. Bé, no del tot. Per sort, els seus llibres tenien llicències lliures o semi-lliures i per tant, hi havia gent que n’havia fet còpies i, per tant, part del que hi havia a la seva pàgina podrà ser recuperat. Però, té dret Mark a fer això? Sí, clar, és el seu servidor. Però, de fet, de qui és un llibre publicat? De l’autor? De la societat? Jo tendeixo a pensar que és de la societat, però per tal que això sigui efectiu, cal que ningú no pugui prémer un botó i destruir aquella informació. Això em fa pensar en Freenet, on és impossible esborrar-hi informació que té lectors.

La desaparició den Mark fa pensar molt. Aquestes paraules d’aquí són simplement una reflexió ràpida, feta en calent, però caldrà que reflexioni una bona estona i apliqui el que hagi après de la reflexió a qüestions com les següents: Cal que posi tots els meus pensaments al blog? Cal que mantingui en línia tots els meus articles des de 2003, molts dels quals es van escriure ràpidament i sense massa reflexió? Els que em coneixeu ja sabeu fa temps que li dono voltes al tema i crec que, darrerament, estic progressant molt en aquest sentit. Estic en un procés d’alliberació personal, en un procés de reconquesta de la meva capacitat de decidir sobre la meva vida i, per poder fer això, cal que em desfaci de tot allò que pugui ser un llast. El llast inclou objectes, informació i fluxos d’informació.

Aquesta crisi ens està donant una lliçó molt interessant. Des de Catalunya, sovint mirem amb superioritat a la resta d’Espanya. Suposadament, el català és el més “protestant” dels pobles ibèrics. El tòpic diu que és un poble assenyat, treballador, emprenedor, comerciant, obert a Europa, amb bon gust, etc. Aquest és un tòpic molt compartit per tots els catalans. Ara bé, la crisi ens ha ensenyat que aquí també hi ha corruptes, que tirem els diners en infraestructures, que no hem sabut dimensionar el nostre sistema de salut, que tenim massa universitats i massa títols universitaris, que no sabem gestionar bé les caixes, que ens fem auto-gols quan negociem amb Espanya, i un llarg etc.

En relació a aquest tema, avui en Salvador Cardús ha escrit un article a La Vanguardia que m’ha fet recordar diverses coses. Per una banda m’ha recordat els valors que em van ser transmesos de petit, semblants als que descriu en Cardús. Però aquests valors van passar de moda ràpidament quan vaig ser adolescent. Durant la meva adolescència (posem dels 15 als 27 anys que tenia l’any 2008) estalviar i ser auster no era gens glamurós.

L’altra cosa que m’ha recordat l’article és una sopar al qual vaig assistir. Era un d’aquests sopars on es convida a una personalitat política, per conversar amb ella. És com una mena de conferència entaulada. Aquell dia el convidat era en Miquel Iceta que va parlar molt i va escoltar poc. Un dels eixos del seu discurs va ser la lectura de tot el llistat d’inversions fetes, les noves escoles, els nous centres d’atenció primària (els que no podem pagar ara), etc. Quan em va tocar el torn de preguntes li vaig dir que això que havia dit estava molt bé, però que també m’interessava saber tot allò que el Govern havia fet, que no ens hagués costat un ral als contribuents. Per exemple, deixar d’invertir en quelcom inútil per invertir en quelcom útil, o millorar els processos de decisió en el sistema de salut. Hi ha mil coses gratuïtes que es poden fer per millorar el funcionament d’una institució. De fet, això és el que fan els gerents de les empreses constantment. La meva sorpresa va ser gran quan Iceta va tirar pilotes fora i va insinuar que jo era una mena de neocon. No ho sóc, evidentment.  Jo simplement li vaig donar una oportunitat per demostrar que el govern tripartit era un bon gestor, però no la va voler agafar. Pot ser no em va entendre, pot ser no em va voler entendre. Mai no ho sabré. Però cerc que el problema de base és que el senyor Iceta era en un govern que no tenia com a propis els valors de l’austeritat i la bona gestió. En aquells temps només es pensava en fer més coses, a base de talonari i crèdit. Aquests eren els valors a l’alça en aquells temps, un valors transversals compartits per la major part de la societat.

Diu Cardús que la crisi ens imposarà el seny i la bona gestió. Aquests valors que em van ensenyar de petit. Per una banda m’alegra que tornem a voler viure segons les nostres possibilitats, però per l’altra trobo que és el símbol d’un fracàs. I molt em temo que, si un dia l’economia torna a florir, tornem a oblidar aquests valors tan fonamentals. Espero equivocar-me.