Bitsenbloc

Avui he llegit a El País un article de la defensora del lector, que comentava les queixes dels lectors del diari sobre el sensacionalisme en que aquest ha caigut en el tractament d’algunes notícies recents. Concretament, molts lectors del diari es queixen de que aquest publiqués en portada, tant de l’edició de paper com de l’edició digital, la foto del dictador libi linxat, amb la cara deformada i el cos cobert de sang. Malauradament, aquesta mena de reclam fotogràfic no és cosa només d’un diari, fa quinze dies vaig veure en un quiosc una portada del diari ABC, que consistia en una sola fotografia que mostrava com un bou enganxava per la cara a un torero. M’hauria agradat poder-me estalviar la visió d’aquesta imatge.

Jo quasi no miro la televisió. Deu fer mesos que vaig veure el meu darrer noticiari televisiu. Això ho faig així perquè, encara que sembli una paradoxa, estic convençut que les imatges són la millor manera de manipular la realitat, és a dir, la pitjor manera de descriure-la objectivament. Això és així perquè la imatge és molt propera a la realitat, però només en mostra un instant, fent-nos pensar que aquesta visió parcial és tota la realitat. Per exemple, en un funeral, un bon fotògraf podria fer una foto on semblés que alguns dels assistents estan de festa. Només cal captar el moment en que algú somriu. Aquesta capacitat manipuladora de la imatge s’uneix a una tendència que tenen els mitjans televisius cap al sensacionalisme, omplint els seus noticiaris de successos que no aporten cap informació útil.

El dia de la mort de Gaddafi, vaig escoltar a la ràdio una descripció del vídeo sobre el seu linxament. La descripció em va semblar esgarrifosa. Hauria preferit que el periodista s’hagués limitat a dir que el dictador havia estat linxat. De totes maneres, la ràdio havia preservat el meu dret a no veure aquelles imatges. Però, al cap d’unes hores, volent cercar una informació no relacionada amb el tema, vaig anar a la web de El País i hi vaig trobar la desagradable fotografia que jo havia triat no veure. Francament, s’ho podrien haver estalviat.

L’article de la defensora del lector que he comentat més endavant, deia que el redactor en cap de fotografia del diari havia dit que no va dubtar ni un sol moment del valor informatiu de la fotografia. Més endavant la pròpia defensora es demanava quin sentit té no publicar una fotografia que ha estat publicada per la majoria d’altres mitjans, incloses les televisions.

Aquests dos comentaris em preocupen molt perquè mostren un greu problema de valors. Hi ha ciutadans que hem elegit no veure imatges de mal gust. Crec que els diaris han de preservar aquest dret nostre sense impedir que qui ho vulgui veure ho pugui veure. Que la majoria de mitjans faci el contrari, no és una excusa, al cap i a la fi els mitjans de comunicació estan actualment lluitant una guerra per l’audiència i la publicitat que està essent molt dura i això els motiva a traspassar línies roges ben sovint.

Precisament, amagar la foto i permetre als que la vulguin veure que la puguin veure és la solució que apunta la defensora del lector de El País, però molt em temo que li costarà molt que els periodistes que creuen que una imatge d’un home torturat té valor informatiu l’escoltin. El que té valor no és la pròpia imatge, és la informació que un dictador ha estat linxat i assassinat i això es pot comunicar perfectament amb fredes i precises paraules. Anar més enllà és deixar-se dominar per la curiositat morbosa o, el que és pitjor, utilitzar aquesta curiositat per atraure lectors i anunciants. Però, com he dit, la defensora del lector té la batalla perduda: avui, en el mateix diari s’hi publica un article que es recrea en la desgràcia d’Olga Onassis, una senyora que malgrat tenir aquest cognom, viu en la misèria degut a disputes i misèries familiars.

Els comentaris estan tancats.