Bitsenbloc

Des de fa un temps estic buidant, poc a poc, el meu Dropbox, per passar a un compte gratuït i aprofitar un compte SFTP que ve inclòs amb el paquet que tinc contractat amb el meu hosting. El que més m’ha sorprès és el caos que hi tenia. M’he adonat que hi tenia moltes carpetes duplicades.

Al principi em pensava que era jo el desordenat, però ara començo a pensar que, pot ser, el Dropbox també hi ha contribuït. Començo a sospitar que de vegades he mogut carpetes, o les he esborrades, i el Dropbox les ha tornat a regenerar, baixant les dades de nou del servidor. Serien petits bugs de sincronització que passen desapercebuts. Si no, no ho entenc. Ara bé, tampoc no ho puc provar. També, m’he adonat que en alguns casos ha trepitjat les dates dels documents (això sí que ho puc provar), cosa que a mi em fa anar malament, ja que confio molt en les dates dels fitxers, i finalment, també, de vegades, s’ha fet un embull amb noms de fitxer amb caràcters unicode (això també ho puc provar).

El meu nou sistema que ha de substituir el Dropbox separa els conceptes de backup i sincronització (que Dropbox havia unit). Els backups reposen sobre rsync, que és sòlid com una roca, i la sincronització reposa sobre sistemes de control de versions (bazaar i fossil).

Ara mateix sincronitzo les dades més importants (agenda, contrasenyes, fitxers de configuració [dotfiles], etc.) amb un sistema de control de versions (fossil) que sincronitza un repositori local amb un repositori que es troba en una memòria USB xifrada que porto al clauer (per garantir que no me l’oblidi mai).

Els projectes en els quals treballo actualment i que necessito poder accedir-hi des de casa (articles, codi, etc.), els sincronitzo amb Bazaar (o fossil) contra un servidor de SFTP.  Si tingués una memòria USB tan petita com un clauer i de 100 GB, enlloc de 4GB, pot ser abandonaria la SFTP en favor del clauer, que no necessita connexió a internet i és molt més ràpid. Tot arribarà, perquè ara les memòries USB de 32 i 64GB comencen a ser econòmiques.

La resta de documents importants es troben a la carpeta ~/Documents/ dels quals en faig un backup automàtic amb rsync i cron contra el mateix compte SFTP que he mencionat abans. Així, en cas de necessitat, hi puc accedir des de casa. Aquesta és una necessitat que no tinc quasi mai, perquè sincronitzo els projectes actius amb un sistema de control de versions, però mai se sap.

També faig un backup de tot el home de l’ordinador de la feina en un disc dur extern (xifrat), que m’emporto cada dia. Així, de fet, és com un offsite backup. Fent aquest backup, pot ser no caldria fer el que he mencionat anteriorment contra el servidor SFTP, però com que la feina del backup via SFTP la fa un cron, és com si no existís.

Les carpetes amb coses estrictament de feina (dades, codi, etc.) també les sincronitzo amb el servidor de backup de la feina, que es troba a més de 50 km i que no és accessible des d’internet.

A casa faig backups del disc dur del portàtil personal en un altre disc dur extern, però no són offsite, ja que el disc és a la vora de l’ordinador. Si es crema la casa, ho perdo tot, excepte les fotos que les sincronitzo amb Picasa. No obstant, aviat abaondaré Picasa en favor d’una instal·lació de Piwigo al meu servidor, degut a la nova política de privadesa de Google. M’ho he de mirar encara, però crec que tenir les fotos al servidor, em permetrà fer la sincronització amb rsync. Encara em donarà menys feina que el Picasa i podré tenir àlbums públics i privats a la web al mateix temps que em serveix de backup.

Els fitxers de música, que no tenen gaire valor (perquè en cas de perdre’ls els puc recuperar baixant-los de nou), els sincronitzo entre casa i la feina amb AeroFS (que connecta les dues màquines directament, sense intermediari i sense ocupar espai). AeroFS és com un Dropbox sense quota que només funciona quan els dos ordinadors estan en marxa. Aquesta limitació no és problema per a la música, ja que no cal que estiguin sempre sincronitzats. Si una cançó nova m’arriba a la feina al cap d’uns dies no passa res.

El nivell de redundància del sistema és prou alt, el nivell d’automatització també ho és (gràcies a cron) i de moment, encara que no ho sembli a l’explicació que he fet, és pràctic i senzill. Tenir les dades importants al clauer és una garantia de que no les oblidaré mai i també és una gran garantia de seguretat, gràcies al xifrat de la memòria.

Ara veurem si les petites inconveniències es fan insuportables al cap d’uns mesos. Esperem que no.

Al cap dels anys he arribat al convenciment de que, per garantir que un sistema humà a gran escala funcioni bé, un ha de centrar els esforços en l’estructura subjacent i no en la bona voluntat dels actors individuals.

Per exemple, abans he escrit sobre el sistema monetari Terra, que se suposa que, automàticament, tendiria a estabilitzar el sistema econòmic, independentment de les decisions individuals dels participants en el sistema.

De la mateixa manera, els pares de la pàtria americans van dissenyar un sistema de “checks and balances” que havia d’evitar que algun individu o grup pogués aclaparar tot el poder. El sistema ha funcionat prou bé durant molt de temps, però avui en dia l’oligarquització del sistema és evident. Vol dir això que els americans són més dolents ara que abans?  No, Els americans són tan bons o dolents com ho éren el dia que van redactar la Constitució, el que ha passat és que el sistema s’ha quedat desfasat i ja no pot fer la feina que se li ha assignat.

Pel que fa a la informàtica en el núvol, la majoria de serveis web ens demanen que dipositem tota la nostra confiança en la seva paraula de que no miraran les nostres dades ni les transferiran a tercers. Francament, em sembla molt naïf pensar que no hi haurà violacions de les polítiques d’intimitat (privacy policy) d’aquests serveis, ja que sempre hi pot haver un empleat descontrolat que faci feina pel seu compte.

En aquest article, el pare del sistema de backups Tarsnap explica que els seus clients no han de confiar en ell (l’individu), han de confiar en el codi i el sistema de xifrat (l’estructura), que són públics i verificables.

“Humans are, well, human. The best way to avoid privacy breaches is not to formulate a detailed privacy policy; it’s to reduce your capabilities so that you’re unable to violate anyone’s privacy.”

Trobo que aquest punt de vista, combinat amb una bona dosi d’escepticisme, que eviti desviacions tecnoutòpiques, és el millor camí per transformar el món de manera efectiva.

Evidentment, aquesta reflexió només és aplicable als grans sistemes humans, on els individus que en formen part no es coneixen els uns als altres. És a dir, això aplica als estats, les grans empreses, la relació empresa-client, etc. Això no aplica als petits entorns, les xarxes reals on tothom es coneix. A la família, entre els amics, a l’entorn de treball proper, la confiança és essencial i tot esforç per reforçar-la no és en va.

També, algú pot pensar que hagi tirat la tovallola pel que fa a l’ètica i la moral. No, no l’he tirada. Al contrari, a nivell individual faig esforços importants per ser millor persona i ser coherent amb el sistema moral que m’he donat. Una cosa no treu l’altra. Però, a gran escala, és difícil que les coses funcionin si aquestes depenen en l’esforç individual per fer les coses bé, ja que, d’entrada, no hi ha un sistema de valors compartit i, en no haver-hi vincles de confiança, és fàcil caure en la temptació de la traïció (molts banquers venen a clients que no coneixen productes que no vendrien a un amic).

p.s. Fa set anys vaig escriure en aquest mateix blog una entrada sobre la confiança. En ella hi posava dos exemples, un de molt dolent i un de molt encertat. El primer exemple era la Wikipèdia, deia que ” jo confio que la gent escriurà i corregirà bé els textos”. Això no és cert. En el que confio és en que el sistema està dissenyat de tal manera que els sabotatges seran ràpidament detectats i reparats. No confio en individus que no conec, confio en el disseny del sistema, en l’estructura subjacent. El segon exemple sí que és vàlid, ja que parlava de la confiança que tenia cap menbres d’una xarxa real molt propera.

Fa quinze dies em va arribar a les mans un Kindle. Des de llavors l’he emprat cada dia i crec que ja tinc prou informació acumulada per fer-ne un primer comentari.

Concretament, tinc el Kindle de sis polzades sense pantalla tàctil, amb wi-fi i sense whispernet (3G gratuïta). És el model més senzill.

El gran punt fort d’aquesta mena d’aparells és la pantalla de tinta electrònica, que trobo impressionant. Per fi podem tenir l’experiència de lectura sobre paper amb els beneficis de treballar amb informació digital. És el millor de cada món unit en un mateix aparell.

La particularitat de les pantalles de tinta electrònica és que no emeten cap mena de llum, funcionen per reflexió. És a dir, com amb un paper, si és fosc ens cal una làmpada per poder llegir. De fet,  l’experiència és exactament com llegir sobre un paper al qual se li hagi posat un film de plàstic a sobre.

La pantalla del Kindle té un fons gris clar i la lletra és negra. És bastant negra i bastant ben definida, encara que els píxels es veuen. El seu ritme de refresc és molt baix, la qual cosa obliga la interfície a ser molt estàtica i impedeix que la pantalla es pugui emprar per veure vídeo. Com que la pantalla no consumeix energia per mostrar el text, només per dibuixar-lo (passar pàgina), la bateria dura setmanes. És un goig. La veritat és que disposar d’una pantalla així incentiva molt la lectura i, sobretot, aquesta es fa sense distraccions. M’agrada molt la idea de tenir un aparell dedicat exclusivament a la lectura.

El Kindle té un disseny que no crida gens l’atenció. És funcional i prou. Si us en voleu comprar un per fardar, oblideu-ho. La funda de pell, que es ven apart, està molt ben feta i, des de lluny, es podria confondre amb una Moleskine. El programari tampoc no crida gaire l’atenció. Sembla el sistema operatiu d’un Nokia de l’era pre-smartphone. De totes maneres, la interfície aconsegueix bé el seu propòsit: triar documents, passar pàgines i fer subratllats. En teoria també es poden prendre notes, però sense teclat això no és viable. És una llàstima que hagin eliminat els teclats tipus Blackberry que portaven els primers models.

Hi ha tres maneres principals d’introduir documents a l’aparell:

1. La primera és la de tota la vida. Es connecta l’aparell amb un cable USB estàndard a l’ordinador i queda muntat com una memòria USB qualsevol. Això està molt i molt bé. Un cop muntada la unitat, un només ha d’arrossegar els documents a la carpeta “documents” del Kindle i ja està. És exactament el que sempre he reclamat al meu iPhone i Apple mai no em permetrà fer, cosa que és una vergonya. Aquest mètode també permet accedir a un document de text pla que conté tots els subratllats. M’agrada molt que el format sigui de text pla, però aquest es podria haver pensat millor, per facilitat l’automatització de l’extracció de la informació de manera automàtica.

2. La segona consisteix en enviar documents per correu electrònic a l’adreça de l’aparell. Cada Kindle té una adreça de correu electrònic pròpia, a la qual s’hi poden enviar documents adjunts. Quan l’aparell trobi una xarxa wi-fi, sincronitzarà els documents. Per aquesta via el Kindle pot rebre més formats que per la via anterior, ja que Amazon té un servei automàtic de conversió de formats. Però aquest servei no inclou el format epub. En parlaré després. Aquest mètode d’enviar documents al Kindle és molt pràctic. Suposeu que algú us envia un document que heu de llegir per e-mail. Per tenir-lo al Kindle només l’heu de reenviar.

3. La tercera via consisteix en utilitzar la botiga d’Amazon, que és accessible des del propi Kindle. La botiga està molt ben feta, però malauradament no ven llibres, els lloga. M’explico. Els llibres que ven Amazon (com la música que ven Apple) porten DRM (“digital rights management” o, millor dit, “digital restrictions management”) que fa que els llibres comprats només es puguin llegir amb aparells d’Amazon. Amazon no te’ls ven per a que en facis el que vulguis, te’ls lloga per tal que els empris com ells vulgui.n També, Amazon pot esborrar documents remotament, al més pur estil 1984 (i ja ho ha fet!). Com que el DRM és un insult als clients, no penso utilitzar-lo, de la mateixa manera que no compro música a Apple.

Addicionalment, estic emprant molt una quarta via d’enviar material al Kindle. Es tracta d’Instapaper, que és un servei web que permet desar articles de la web per llegir-los després, a l’ordinador o en un smartphone. La gràcia del servei és que només desa el text de l’article i no tots els menús, fotos i publicitat que fan malbé tantes webs. Instapaper té un servei per a Kindle, que consisteix en envia al Kindle, cada matí o amb la regularitat que vulguis, els darrers articles que has marcat. Ho fa en un format propi del Kindle, que es mostra com un diari (un sol document que conte tots els articles en un format fàcilment navegable). És a dir, cada matí tinc el meu diari personalitzat al meu Kindle. És fantàstic! Ara només utilitzo l’ordinador i l’iPhone per marcar articles, no per llegir-los. Després els llegeixo al Kindle, de manera molt més agradable. M’agrada molt això de separar el temps d’exploració i de lectura. Instapaper també té un bookmarklet que permet enviar documents directament al Kindle (individualment), sense desar-los a la llista de lectura d’Instapaper. Això va molt bé per a documents llargs. Només he d’afegir que la versió de pagament d’Instapaper es una mica millor que la gratuïta. La de pagament val 1$/mes, és a dir, pràcticament res.

El Kindle llegeix documents en format txt, html, pdf, doc, mobi i algun més que no recordo. Els PDF es veuen bé, si estan pensats per a pantalles petites. Això vol dir que no és gaire còmode llegir la majoria dels PDF, perquè estan pensats per a papers (o pantalles) en DIN-A4. De totes maneres, sempre podem intentar convertir-los a text pla amb pdftotext (si teniu un sistema UNIX, en Windows no se com es pot fer). De fet, el text pla és el millor format de tots, com sempre ho ha estat. Des d’aquí animo a tots els autors a distribuir les seves obres de en simples fitxers de text (kudos Guttenberg Project que heu triat aquest format per preservar els llibres digitals). El format de llibre electrònic més estès és l’ePub. Alguns epub porten DRM, aquests els ignorarem per les raons que ja he mencionat abans. Malauradament, el Kindle no sap llegir aquest format tan estès, però hi ha un programa lliure que es diu Calibre que permet fer les conversions necessàries. El Calibre té una interfície monstruosa i desagradable. Per sort, els seus programes de conversió es poden emprar des de la línia de comandes, que sempre és més ràpid. Així, no he trobat cap limitació greu pel que fa els formats. L’únic límit són els PDF complexos, un format a extingir, però molt emprat en ambients acadèmics (PDF a dues columnes amb taules i figures).

En relació als continguts, la situació és agredolça. A la botiga del Kindle hi ha força material, però amb DRM, així doncs, és com si no existís. Les botigues que venen llibres electrònics sense DRM els solen vendre massa cars. El preu sol ser el mateix que el del llibre de paper, cosa que em sembla un insult a la intel·ligència. Tinc la sensació que, com van fer primer les majors de música, els editors s’han entestat a posar-nos barreres que faran que no llegim els seus llibres. Bé, mentida. Llegir-los els llegirem, però no els pagarem. Amb les seves cegues estratègies, basades en el DRM i els preus inflats, els editors ens empenyen cap a les xarxes P2P, que estan carregades de contingut, sobretot en anglès. En català hi ha molt poca cosa. Si els editors tinguessin botigues amb tarifes planes o amb preus individuals baixos (2€ per llibre), jo compraria tots els llibres, però no penso pagar preus abusius per llibres que només es poden llegir amb aparells d’una única marca. Però bé, tinc esperances de que aquesta situació no duri gaire, perquè els fitxers de text ocupen tan poc, que la seva compartició en xarxes P2P és ordres de magnitud més fàcil que amb la música. No és estrany trobar torrents amb milers de llibres! De totes maneres, com que els autors i els editors vius no volen que els llegim, llegirem autors morts fa molt de temps. La xarxa és plena de llibres lliures de drets d’autor. Crec que ara és hora de posar-me el dia en tota la literatura i filosofia d’abans del segle XX que hauria d’haver llegit i no he llegit.

Ja per acabar, comentaré que em sembla absurd comparar els lectors de llibres electrònics de pantalla de tinta electrònica amb les tauletes digitals (com l’iPad). Les tauletes són ordinador multiusos amb una pantalla que emet llum. Van tan bé o tan malament per llegir com una pantalla d’ordinador. En canvi, els lectors de llibres electrònics són aparells dedicats a una sola tasca i tenen una pantalla molt adequada per a la lectura, però per a res més. Així doncs, comparar un tablet amb un lector em sembla com comparar un turisme amb un tractor.

(Us demano disculpes per haver escrit aquest text molt ràpidament i sense enllaços)

El temps hivernal és especialment adequat per a veure cinema a casa, sobretot quan a l’exterior bufa un vent que sembla que s’ho ha d’emportar tot per endavant. Ahir vam estar repassant uns quants DVD que tenim en un calaix i entre ells hi havia “El Mercader de Venècia”, l’adaptació cinematogràfica de l’obra homònima de Shakespeare, que va dirigir Michael Radford l’any 2004. La caràtula del DVD ens va crear moltes expectatives, ja que el film tenia tots els ingredients necessaris: Shakespeare, Venècia, grans actors i una fotografia magnífica. El gran fall va ser que nosaltres, pobres ignorants, no estàvem al corrent del contingut d’aquella peça shakespeariana.

Estic segur, que en el seu temps, aquesta obra de teatre va tenir un èxit rodó. És divertida, dóna moltes voltes, reserva grans sorpreses i, sobretot, es recrea insultant els jueus, un recurs que sempre funciona. En aquells temps, a Europa tothom era antisemita, al cap i a la fi, els jueus eren usurers, vivien a la seva i, sobretot, havien mort el Crist. Llàstima que ningú fos conscient de que aquells jueus eren usurers perquè no els deixaven treballar en cap altre àmbit, de que vivien junts al gueto per obligació i de que el propi Jesús era jueu. Per sort, avui en dia la gent amb un mínim de seny ho sap això. Però, és clar, el seny és poc abundant. I és per aquesta raó que un director de cinema pot fer una gran producció basada en aquesta obra i quedar-se ben tranquil.

És cert que al principi del film es dóna una mica de context històric, tot avisant de que, fins i tot a l’avançada Venècia, l’antisemitisme era rampant. També és cert que els primers que es presenten malament són uns monjos cristians que, amb una gran creu, animen a un grup de persones a tirar jueus per un pont de Venècia. I també és cert que Al Pacino broda el discurs antiracista de Shylock, un dels pocs moments de llum de la peça. Però, aquí s’acaba tot intent de reparar l’obra de Shakespeare per fer-la més presentable. De fet, entenc que el director no anés més enllà, perquè arreglar l’obra requeriria una extirpació tan gran que deixaria de ser la mateixa obra. El problema no és en l’execució, és en l’elecció del text.

L’argument de l’obra és senzill. Un parell de cristians, Antonio i Bassanio, demanen un crèdit a Shylock, un jueu que avantposa els diners a tot, fins i tot, a la seva filla. Shylock els ofereix un tracte ben especial: no demanarà cap interès, però si no tornen els diners a temps, Antonio pagarà el seu deute donant el seu cor i una lliura de carn del seu propi cos a Shylock. A partir d’aquí, tot dóna voltes, fins que al final, l’obsessió de Shylock per seguir el contracte al peu de la lletra es gira en contra seva, tan fortament que acaba arruïnat i convertit al cristianisme per així poder salvar la seva vida.

Algun criptoantisemita ens dirà que d’obres de teatre amb dolents cristians n’hi ha a carretades i que, quan se’n fan films, ningú es queixa de que siguin anticristians, com ho fem ara amb aquest. Ens acusarà d’hipòcrites, ens dirà que veiem antisemitisme aquí on no n’hi ha i ens enviarà a filar. Ara bé, el que aquesta persona no tindrà en compte és que els dolents cristians, en la gran majoria dels casos, són dolents perquè són malvats, no perquè siguin cristians. En canvi, Shylock és dolent perquè és jueu. Els seus trets negatius, sense cap excepció, corresponen a tots i cadascun dels prejudicis antijueus que corren per aquest món. I, al final, Shakespeare no troba millor manera de salvar-lo que convertir-lo al cristianisme per la força: heus aquí la prova definitiva, el jueu només pot ser bo si es converteix. Que això ho fes Shakespeare, tot i que és inexcusable, ho puc entendre en certa manera, però que ho faci un director actual, amb el suport de grans productores i grans actors, no ho puc entendre.

És una llàstima que, després del que ha passat a Europa, encara avui es doni cobertura a aquells que jutgen les persones, no en base als seus actes, sinó en base a la seva ètnia o religió. Sembla mentida que, en segons quins àmbits, siguem encara tan aprop dels moments més foscos de la nostra història. Un home, sigui del sexe, ètnia o religió que sigui, és sobretot un home. I com que això és molt fàcil d’oblidar, tal com ens mostra reiteradament la història (a tots ens ha passat), hem d’estar sempre en guàrdia. I aquest film a trobat massa guàrdies baixades. Una llàstima.

Fitxa del film: http://www.imdb.com/title/tt0379889/

Pàgina de la wikipedia sobre l’obra de Shakespeare:
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Merchant_of_Venice

Article aparegut a The Guardian que m’ha inspirat:
http://www.guardian.co.uk/film/2004/dec/09/religion.film