Bitsenbloc

El temps hivernal és especialment adequat per a veure cinema a casa, sobretot quan a l’exterior bufa un vent que sembla que s’ho ha d’emportar tot per endavant. Ahir vam estar repassant uns quants DVD que tenim en un calaix i entre ells hi havia “El Mercader de Venècia”, l’adaptació cinematogràfica de l’obra homònima de Shakespeare, que va dirigir Michael Radford l’any 2004. La caràtula del DVD ens va crear moltes expectatives, ja que el film tenia tots els ingredients necessaris: Shakespeare, Venècia, grans actors i una fotografia magnífica. El gran fall va ser que nosaltres, pobres ignorants, no estàvem al corrent del contingut d’aquella peça shakespeariana.

Estic segur, que en el seu temps, aquesta obra de teatre va tenir un èxit rodó. És divertida, dóna moltes voltes, reserva grans sorpreses i, sobretot, es recrea insultant els jueus, un recurs que sempre funciona. En aquells temps, a Europa tothom era antisemita, al cap i a la fi, els jueus eren usurers, vivien a la seva i, sobretot, havien mort el Crist. Llàstima que ningú fos conscient de que aquells jueus eren usurers perquè no els deixaven treballar en cap altre àmbit, de que vivien junts al gueto per obligació i de que el propi Jesús era jueu. Per sort, avui en dia la gent amb un mínim de seny ho sap això. Però, és clar, el seny és poc abundant. I és per aquesta raó que un director de cinema pot fer una gran producció basada en aquesta obra i quedar-se ben tranquil.

És cert que al principi del film es dóna una mica de context històric, tot avisant de que, fins i tot a l’avançada Venècia, l’antisemitisme era rampant. També és cert que els primers que es presenten malament són uns monjos cristians que, amb una gran creu, animen a un grup de persones a tirar jueus per un pont de Venècia. I també és cert que Al Pacino broda el discurs antiracista de Shylock, un dels pocs moments de llum de la peça. Però, aquí s’acaba tot intent de reparar l’obra de Shakespeare per fer-la més presentable. De fet, entenc que el director no anés més enllà, perquè arreglar l’obra requeriria una extirpació tan gran que deixaria de ser la mateixa obra. El problema no és en l’execució, és en l’elecció del text.

L’argument de l’obra és senzill. Un parell de cristians, Antonio i Bassanio, demanen un crèdit a Shylock, un jueu que avantposa els diners a tot, fins i tot, a la seva filla. Shylock els ofereix un tracte ben especial: no demanarà cap interès, però si no tornen els diners a temps, Antonio pagarà el seu deute donant el seu cor i una lliura de carn del seu propi cos a Shylock. A partir d’aquí, tot dóna voltes, fins que al final, l’obsessió de Shylock per seguir el contracte al peu de la lletra es gira en contra seva, tan fortament que acaba arruïnat i convertit al cristianisme per així poder salvar la seva vida.

Algun criptoantisemita ens dirà que d’obres de teatre amb dolents cristians n’hi ha a carretades i que, quan se’n fan films, ningú es queixa de que siguin anticristians, com ho fem ara amb aquest. Ens acusarà d’hipòcrites, ens dirà que veiem antisemitisme aquí on no n’hi ha i ens enviarà a filar. Ara bé, el que aquesta persona no tindrà en compte és que els dolents cristians, en la gran majoria dels casos, són dolents perquè són malvats, no perquè siguin cristians. En canvi, Shylock és dolent perquè és jueu. Els seus trets negatius, sense cap excepció, corresponen a tots i cadascun dels prejudicis antijueus que corren per aquest món. I, al final, Shakespeare no troba millor manera de salvar-lo que convertir-lo al cristianisme per la força: heus aquí la prova definitiva, el jueu només pot ser bo si es converteix. Que això ho fes Shakespeare, tot i que és inexcusable, ho puc entendre en certa manera, però que ho faci un director actual, amb el suport de grans productores i grans actors, no ho puc entendre.

És una llàstima que, després del que ha passat a Europa, encara avui es doni cobertura a aquells que jutgen les persones, no en base als seus actes, sinó en base a la seva ètnia o religió. Sembla mentida que, en segons quins àmbits, siguem encara tan aprop dels moments més foscos de la nostra història. Un home, sigui del sexe, ètnia o religió que sigui, és sobretot un home. I com que això és molt fàcil d’oblidar, tal com ens mostra reiteradament la història (a tots ens ha passat), hem d’estar sempre en guàrdia. I aquest film a trobat massa guàrdies baixades. Una llàstima.

Fitxa del film: http://www.imdb.com/title/tt0379889/

Pàgina de la wikipedia sobre l’obra de Shakespeare:
http://en.wikipedia.org/wiki/The_Merchant_of_Venice

Article aparegut a The Guardian que m’ha inspirat:
http://www.guardian.co.uk/film/2004/dec/09/religion.film

Els comentaris estan tancats.