Bitsenbloc

Fa quinze dies em va arribar a les mans un Kindle. Des de llavors l’he emprat cada dia i crec que ja tinc prou informació acumulada per fer-ne un primer comentari.

Concretament, tinc el Kindle de sis polzades sense pantalla tàctil, amb wi-fi i sense whispernet (3G gratuïta). És el model més senzill.

El gran punt fort d’aquesta mena d’aparells és la pantalla de tinta electrònica, que trobo impressionant. Per fi podem tenir l’experiència de lectura sobre paper amb els beneficis de treballar amb informació digital. És el millor de cada món unit en un mateix aparell.

La particularitat de les pantalles de tinta electrònica és que no emeten cap mena de llum, funcionen per reflexió. És a dir, com amb un paper, si és fosc ens cal una làmpada per poder llegir. De fet,  l’experiència és exactament com llegir sobre un paper al qual se li hagi posat un film de plàstic a sobre.

La pantalla del Kindle té un fons gris clar i la lletra és negra. És bastant negra i bastant ben definida, encara que els píxels es veuen. El seu ritme de refresc és molt baix, la qual cosa obliga la interfície a ser molt estàtica i impedeix que la pantalla es pugui emprar per veure vídeo. Com que la pantalla no consumeix energia per mostrar el text, només per dibuixar-lo (passar pàgina), la bateria dura setmanes. És un goig. La veritat és que disposar d’una pantalla així incentiva molt la lectura i, sobretot, aquesta es fa sense distraccions. M’agrada molt la idea de tenir un aparell dedicat exclusivament a la lectura.

El Kindle té un disseny que no crida gens l’atenció. És funcional i prou. Si us en voleu comprar un per fardar, oblideu-ho. La funda de pell, que es ven apart, està molt ben feta i, des de lluny, es podria confondre amb una Moleskine. El programari tampoc no crida gaire l’atenció. Sembla el sistema operatiu d’un Nokia de l’era pre-smartphone. De totes maneres, la interfície aconsegueix bé el seu propòsit: triar documents, passar pàgines i fer subratllats. En teoria també es poden prendre notes, però sense teclat això no és viable. És una llàstima que hagin eliminat els teclats tipus Blackberry que portaven els primers models.

Hi ha tres maneres principals d’introduir documents a l’aparell:

1. La primera és la de tota la vida. Es connecta l’aparell amb un cable USB estàndard a l’ordinador i queda muntat com una memòria USB qualsevol. Això està molt i molt bé. Un cop muntada la unitat, un només ha d’arrossegar els documents a la carpeta “documents” del Kindle i ja està. És exactament el que sempre he reclamat al meu iPhone i Apple mai no em permetrà fer, cosa que és una vergonya. Aquest mètode també permet accedir a un document de text pla que conté tots els subratllats. M’agrada molt que el format sigui de text pla, però aquest es podria haver pensat millor, per facilitat l’automatització de l’extracció de la informació de manera automàtica.

2. La segona consisteix en enviar documents per correu electrònic a l’adreça de l’aparell. Cada Kindle té una adreça de correu electrònic pròpia, a la qual s’hi poden enviar documents adjunts. Quan l’aparell trobi una xarxa wi-fi, sincronitzarà els documents. Per aquesta via el Kindle pot rebre més formats que per la via anterior, ja que Amazon té un servei automàtic de conversió de formats. Però aquest servei no inclou el format epub. En parlaré després. Aquest mètode d’enviar documents al Kindle és molt pràctic. Suposeu que algú us envia un document que heu de llegir per e-mail. Per tenir-lo al Kindle només l’heu de reenviar.

3. La tercera via consisteix en utilitzar la botiga d’Amazon, que és accessible des del propi Kindle. La botiga està molt ben feta, però malauradament no ven llibres, els lloga. M’explico. Els llibres que ven Amazon (com la música que ven Apple) porten DRM (“digital rights management” o, millor dit, “digital restrictions management”) que fa que els llibres comprats només es puguin llegir amb aparells d’Amazon. Amazon no te’ls ven per a que en facis el que vulguis, te’ls lloga per tal que els empris com ells vulgui.n També, Amazon pot esborrar documents remotament, al més pur estil 1984 (i ja ho ha fet!). Com que el DRM és un insult als clients, no penso utilitzar-lo, de la mateixa manera que no compro música a Apple.

Addicionalment, estic emprant molt una quarta via d’enviar material al Kindle. Es tracta d’Instapaper, que és un servei web que permet desar articles de la web per llegir-los després, a l’ordinador o en un smartphone. La gràcia del servei és que només desa el text de l’article i no tots els menús, fotos i publicitat que fan malbé tantes webs. Instapaper té un servei per a Kindle, que consisteix en envia al Kindle, cada matí o amb la regularitat que vulguis, els darrers articles que has marcat. Ho fa en un format propi del Kindle, que es mostra com un diari (un sol document que conte tots els articles en un format fàcilment navegable). És a dir, cada matí tinc el meu diari personalitzat al meu Kindle. És fantàstic! Ara només utilitzo l’ordinador i l’iPhone per marcar articles, no per llegir-los. Després els llegeixo al Kindle, de manera molt més agradable. M’agrada molt això de separar el temps d’exploració i de lectura. Instapaper també té un bookmarklet que permet enviar documents directament al Kindle (individualment), sense desar-los a la llista de lectura d’Instapaper. Això va molt bé per a documents llargs. Només he d’afegir que la versió de pagament d’Instapaper es una mica millor que la gratuïta. La de pagament val 1$/mes, és a dir, pràcticament res.

El Kindle llegeix documents en format txt, html, pdf, doc, mobi i algun més que no recordo. Els PDF es veuen bé, si estan pensats per a pantalles petites. Això vol dir que no és gaire còmode llegir la majoria dels PDF, perquè estan pensats per a papers (o pantalles) en DIN-A4. De totes maneres, sempre podem intentar convertir-los a text pla amb pdftotext (si teniu un sistema UNIX, en Windows no se com es pot fer). De fet, el text pla és el millor format de tots, com sempre ho ha estat. Des d’aquí animo a tots els autors a distribuir les seves obres de en simples fitxers de text (kudos Guttenberg Project que heu triat aquest format per preservar els llibres digitals). El format de llibre electrònic més estès és l’ePub. Alguns epub porten DRM, aquests els ignorarem per les raons que ja he mencionat abans. Malauradament, el Kindle no sap llegir aquest format tan estès, però hi ha un programa lliure que es diu Calibre que permet fer les conversions necessàries. El Calibre té una interfície monstruosa i desagradable. Per sort, els seus programes de conversió es poden emprar des de la línia de comandes, que sempre és més ràpid. Així, no he trobat cap limitació greu pel que fa els formats. L’únic límit són els PDF complexos, un format a extingir, però molt emprat en ambients acadèmics (PDF a dues columnes amb taules i figures).

En relació als continguts, la situació és agredolça. A la botiga del Kindle hi ha força material, però amb DRM, així doncs, és com si no existís. Les botigues que venen llibres electrònics sense DRM els solen vendre massa cars. El preu sol ser el mateix que el del llibre de paper, cosa que em sembla un insult a la intel·ligència. Tinc la sensació que, com van fer primer les majors de música, els editors s’han entestat a posar-nos barreres que faran que no llegim els seus llibres. Bé, mentida. Llegir-los els llegirem, però no els pagarem. Amb les seves cegues estratègies, basades en el DRM i els preus inflats, els editors ens empenyen cap a les xarxes P2P, que estan carregades de contingut, sobretot en anglès. En català hi ha molt poca cosa. Si els editors tinguessin botigues amb tarifes planes o amb preus individuals baixos (2€ per llibre), jo compraria tots els llibres, però no penso pagar preus abusius per llibres que només es poden llegir amb aparells d’una única marca. Però bé, tinc esperances de que aquesta situació no duri gaire, perquè els fitxers de text ocupen tan poc, que la seva compartició en xarxes P2P és ordres de magnitud més fàcil que amb la música. No és estrany trobar torrents amb milers de llibres! De totes maneres, com que els autors i els editors vius no volen que els llegim, llegirem autors morts fa molt de temps. La xarxa és plena de llibres lliures de drets d’autor. Crec que ara és hora de posar-me el dia en tota la literatura i filosofia d’abans del segle XX que hauria d’haver llegit i no he llegit.

Ja per acabar, comentaré que em sembla absurd comparar els lectors de llibres electrònics de pantalla de tinta electrònica amb les tauletes digitals (com l’iPad). Les tauletes són ordinador multiusos amb una pantalla que emet llum. Van tan bé o tan malament per llegir com una pantalla d’ordinador. En canvi, els lectors de llibres electrònics són aparells dedicats a una sola tasca i tenen una pantalla molt adequada per a la lectura, però per a res més. Així doncs, comparar un tablet amb un lector em sembla com comparar un turisme amb un tractor.

(Us demano disculpes per haver escrit aquest text molt ràpidament i sense enllaços)

Els comentaris estan tancats.