No podem exigir viure en un món lliure de tragèdia
2012/07/23 Desactiva els comentaris
A les notícies de Catalunya Ràdio de les 16h, s’ha comentat que els alcaldes de la zona de l’incendi de l’Empordà s’estan queixant de la reacció del govern català. Estan dient que es senten molt sols. Al mateix noticiari, també han obert el micro a una noia que comentava que, al seu poble, ningú els havia anat a avisar a temps i que trobaven que els serveis de seguretat no estaven fent bé la seva feina. Fins aquí, tot molt normal i comprensible.
El que no puc entendre és que aquestes comprensibles queixes siguin notícia a Catalunya Ràdio. Des de quan és notícia que una persona que està patint una tragèdia es senti sola? Totes les persones se senten soles durant la tragèdia. Es senten soles i abandonades. Tots els alcaldes de tots els pobles cremats, ara i sempre, es senten ignorats per les administracions, les quals sempre estaran mancades de forces davant d’una gran desgràcia. També és normal que la persona, que acaba de veure com la seva vida partia en flames, estigui enrabiada. És la reacció humana més esperable. El contrari, que la víctima estigués calmada, seria efectivament una notícia, però el que he sentit avui a la ràdio, certament, no mereix el favor de les ones.
Donar el micro als que, en calent, clamen contra l’administració durant un incendi és donar el micro a la demagògia. És pur groguerisme. Em dol que no saltin les alarmes dels redactors de la nostra ràdio en aquestes situacions. Mai salten, sempre cauen en la complaença de creure que, donant pas als sentiments de les víctimes, estan fent un favor a la democràcia. Però, faríem un millor favor a la democràcia si expliquéssim que ningú no pot evitar els grans incendis, com ningú no pot evitar les riuades o els terratrèmols.
La nostra, és certament una societat que ja no contempla la possibilitat de la fatalitat. Tot ens creiem amb el dret d’exigir l’impossible, perquè ens hem cregut que estem per sobre de tot. Som petits déus d’un fals Olimp, que ens creiem mereixedors de la seguretat més absoluta. D’aquesta manera, estem generant un món d’infeliços, de persones que es senten perseguides, perquè no entenen que, de vegades, la sempre incomprensible tragèdia es pot abatre sobre nosaltres.
En darrer terme, el món és i sempre serà incomprensible. Sempre estarà envoltat de misteri i sempre tindrem ocasió per demanar-nos per què aquesta o aquella desgràcia ens ha caigut a sobre. Si no aprenem que això és normal, que aquesta és la nostra realitat, no tindrem mai cap possibilitat d’albirar ni el més petit bri de felicitat.
