A la xarxa, no tothom treu el millor de si mateix
2012/08/23 § 3 comentaris
L’altre dia, va aparèixer al meu flux de Twitter un enllaç cap a una reflexió sobre el propi Twitter que em va frapar bastant. L’article en qüestió és llarg, però conté una frase molt eloqüent: “t’he deixat de seguir al Twitter perquè t’estimo i em dol veure’t d’aquesta manera” (http://t.co/YQWIBLzw).
Aquest frase descriu bé perquè vaig deixar Facebook. En aquell moment, l’argument que vaig donar va ser que estava fart de discutir sobre temes sobre els quals no volia discutir amb gent amb qui no volia discutir. Però llegint aquesta reflexió veig que el meu argument no era complet. És cert que sovint em trobava discutint amb persones que m’estimo però amb qui no vull discutir de segons quins temes, perquè sé que la conversa no acabarà bé. Sovint, no és bona idea discutir de política amb el teu company del club de tennis. Però hi havia quelcom més.
Les xarxes socials són entorns en els quals no tothom s’hi mou de la mateixa manera. No és fàcil escriure bé, i encara menys fàcil és dir quelcom ben dit en molt poques paraules, com requereixen la majoria de xarxes socials. Així, la capacitat que té la gent de treure profit de les xarxes socials és molt variable, perquè no tots tenim les habilitats necessàries per expressar-nos bé sota aquestes restriccions.
El resultat és que hi ha gent que omple el seu perfil de missatges bastant dolents que malmeten la seva pròpia imatge. Això no és exclusiu de les xarxes socials. També passa amb el correu-e, quan aquest s’empra de manera massiva, em refereixo al re-enviament de missatges nuls i demagògics sobre política o simples i grollers “hoax”. Així doncs, al Facebook em resultava estrany veure amics meus expressant-se d’una manera que, enlloc d’apropar-me a l’amic o conegut, m’allunyava d’ell.
De la mateixa manera que això em passava al Facebook, també em sol passar al Twitter, no són tan diferents en aquest sentit. És per això que vaig deixar de publicar els titulars dels meus articles del blog al Twitter, perquè enlloc d’arrencar discussions interessants com les que es generen de blog a blog, es generaven caricatures de discussió amb frases breus mancades de context, sovint escrites amb poc encert, de manera que la meva relació amb els meus pocs lectors, enlloc d’enriquir-se, es degradava. M’estimo més no conversar, que conversar malament.
Evidentment, també, em demano quanta gent s’ha trobat incòmoda llegint el que jo escric en aquest blog o a d’altres indrets de la xarxa. És probable que hi hagi gent que, havent-me conegut en entorns allunyats dels temes que comento aquí, s’hagi sorprès negativament en veure les meves idees en xarxa i que, per això, s’hagi allunyat de mi també en aquell entorn on em va conèixer. Mai podré saber si això passa realment, però la meva percepció dels altres a través de la xarxa em fa sospitar que sí que és possible.
En el món “real”, tenim una gran capacitat d’adaptar el nostre discurs al context, de manera que seleccionarem molt els temes de conversa segons on siguem. No parlarem del mateix amb els companys del gimnàs que amb els de la feina. Aquesta possibilitat és magnífica, perquè ens permet reforçar les relacions amb els altres, maximitzant els punts d’unió que tenim amb persones diverses. Això ajuda molt a la convivència.
Per exemple, a Maó hi ha certa tensió política sobre el nom de la ciutat, però aquesta tensió no es respira gaire al carrer, perquè allí la gent sap ignorar aquest tema, en favor d’altres temes que afavoreixen més les relacions humanes. Jo tinc amics que no pensen com jo sobre aquest tema, però és evident que no val la pena fer malbé la nostra relació per un tema com aquest, quan estem junts, simplement, parlem d’altres temes més alegres. En canvi, si faig un cop d’ull al que escriuen els maonesos que són al Twitter, hi veig un discurs molt escorat cap als temes que divideixen, sovint sense cap mena de compromís. Clarament, les xarxes socials polaritzen la societat i trenquen aquests punts d’equilibri.
Google va inventar els cercles de Google+ per intentar fer una xarxa social que ens permeti funcionar de la mateixa manera que funcionem al món “real”, no obstant, allò que és tan fàcil fer fora de la xarxa, esdevé una feinada a Google+. No us fa mandra organitzar els vostres contactes en cercles? Ja tenim prou feina, com per estar classificant els nostres contactes. És per això que, entre d’altres raons, vaig també abandonar Google+ fa força temps.
Així doncs, com ho hem de fer? A mi, l’únic que se m’acut ara mateix és fer el que he estat fent durant els darrers mesos, limitar el meu ús de Twitter, escriure poc al blog i intentar millorar la qualitat dels textos, triant temes que no siguin polaritzants i emprar més el correu electrònic que les xarxes socials per comunicar-me amb els amics, ja que aquest és molt més privat i molt selectiu, que no pas les xarxes socials habituals. Per estar al dia, prefereixo seguir els fils de subscripció RSS que el “timeline” de Twitter.
[...] aquest article d’en Pere sobre l’ús de les xarxes socials i no puc més que estar-hi d’acord… i [...]
[...] del temps real hagi caigut tan fàcilment en la manipulació emocional de les xarxes socials exposant-m’hi més del que cal? Certament, vam ser molt naïf en pensar que internet seria la panacea de la igualtat i la [...]
[...] La razón por la que estoy de acuerdo con que no haya programas así en la radio pública es que creo que cada vez aportaba menos al debate y más a sacar lo peor de la gente. Y si no mirad los comentarios de algunos de sus seguidores. Mi teoría es que lo que Gallego ve como una virtud: “ser el espacio más seguido en Facebook de todo Radio Nacional” puede tener que ver con su viraje hacia el amarillo chillón. Y para seguir este argumento recomiendo leer el artículo de Pere Quintana sobre las “redes sociales” y cómo su diseño promueve la …. [...]