Aquest vespre he enviat aquest article a PuntBarra

Via Slashdot he trobat un artícle del periodista especialitzat en tecnologies de la informació del New Zealand Herald, Chris Barton.

L’article explica com ell mateix, seguidor de l’Església redmoniana, va decidir, un dia, provar GNU/Linux. L’home va demanar a uns amics seus, feligresos de l’Església d’Emacs, que li instal·lessin aquest sistema operatiu del qual tant se’n parla ara.

A l’article Barton toca els temes més típics sobre instal·lacions de GNU/Linux: Instal·la Mandrake. Tot va molt bé, és molt intuitiu. Configura la impressora sense cap problema. El mòdem es resisteix, una hora de configuració, i… Ostres! Això sembla Windows!

Després es sorprèn de la gran quantitat de programes que hi ha! Acostumats a pagar una pasta per un S.O. que només té un navegador i un solitari, això sorprèn. L’home diu: “És molt alliberador poder provar cinc navegadors diferents: Galeon, Konqueror, Mozilla, Quanta Plus o Screem”

Quanta Plus o Screem!? Però si això són editors no navegadors!

Permeteu-me que sigui dolent: Ai que aquest home escriu els articles amb la tècnica del New York Times! Una captura de pantalla dels menús de la Mandrake i a escriure un article.

Espero que no sigui així, però temo que aquest home tornarà a la seva religió de sempre. Espero equivocar-me.

Comenta-ho

En David Poblador, geni i figura de PuntBarra ha estat entrevistat pen Vincenç Partal al seu programa de Catalunya Ràdio, L’internauta. Suposo que d’aquí uns dies en tindrem la gravació.

Una hora sencera de blogs i programari lliure a l’emissora líder a Catalunya.

La revolució avança. Algú encara pensa que el programari lliure és només cosa de freaks il·luminats?

Hi ha molta, massa, gent que encara no ha après que la discussió permanent de les idees és l’única manera que la societat avanci. Això és el que en penso.

Aquí i aquí obtindreu una mica de context.

Des de l’11 de setembre es pot sentir la paraula incertesa en quasi tots els informatius. Resulta que des que en Bin Laden va tirar baix el símbol del poder nord-americà el nostre futur és extremament incert. En qualsevol moment podem rebre l’amenaça terrorista! Això és el que ens expliquen.

Doncs bé, permeteu-me que em posi a riure. És l’únic que puc fer quan sento aquestes paraules. Sobretot quan es tracta de temes borsaris. Si el món d’ara és incert, com era el món d’entre guerres? Allò devia ser terrible!

Incertesa és el que sentia un jueu de Varsòvia durant la 2a Guerra Mundial, o el que sent ara mateix el palestí que no pot sortir de casa a comprar el pa. Pot ser que quan torni es trobi que un bull-dozer l’ha deixat sense. O el que sent un africà que es juga la vida travessant l’Estret. O el que sent un argentí quan veu que el seu país s’enfonsa. O el que sent un iraquià quan veu que el seu estat s’ha ensorrat, de manera que l’única manera de sobreviure és fusell en mà.

Si som nosaltres els que provoquem la incertesa de tota aquesta gent! Si tenim la paella pel mànec!

La incertesa que patim nosaltres ridícula! L’únic objectiu de ficar-nos aquesta paraula al cap és provocar-nos por. La gran enemiga de la democràcia i la llibertat. La por només beneficia a polítics de la talla Bush-Blair-Berlusconi-Aznar. En Michael Moore us ho explicarà molt bé.

Ja he acabat la remodelació del look del meu lloc web.

El format que tenia fins ara era molt pràctic i usable, però era lleig. Francament el color verd era espantós, almenys això és el que jo crec. Ara el nou disseny és molt més minimalista i dóna un nou aire a tot el lloc.

Però els canvis no només han estat estètics, ha estat casualitat que ahir em vaig trobar amb el nou blogger. Ara blogger, entre altres coses, permet posar títol als posts (ja era hora) així que ho he aprofitat i ara posaré títol a tots els posts.

Un altre canvi important és que ara la secció d’informació personal la faig amb blogger, tal com ja feia amb els documents, així em serà molt més fàcil actualitzar-la.

Bé espero que us hagin agradat els canvis. Si us ve de gust no dubteu a enviar-me un correu-e per a comentar-me les vostres impressions!

Tal com podreu comprovar estic canviant el look i l’estructura de tot això. Que es noti que he acabat exàmens!

Encara hi queden detalls a pulir. Per favor us agrairia molt que em comentessiu què us sembla.

Gràcies!

Avui m’ha sortit una altra parrafada. Que també he enviat a PuntBarra.

He tingut la sort de poder llegir un article (només disponible pagant) al setmanari francès “Courrier international” (setmanari que recull articles de la premsa internacional) sobre l’estat actual del frau científic. El títol de l’article és “El frau científic, un mal cada cop més extès”.

Per començar, unes dades. És en el camp de la medicina i la biologia on hi ha més casos de frau científic. Certs experts creuen que la meitat dels articles publicats en aquest camp tenen dades dubtoses. Però aquest camp no és l’únic víctima del frau. Per exemple, el món de la física no és immune (al contrari del que molts encara creuen), el cas de Jan Hendrik Schön dels Bell Labs, és prou conegut. Fins i tot Newton, va fer algun ajust “innocent”!

Però jo em pensava que les revistes revisaven molt atentament tots els articles publicats! Sí, és clar, totes elles tenen un sistema on els articles són enviats a experts en la matèria per tal que els revisin. Però en un món on s’ha creat tant de coneixement, en tots els camps, és impossible dominar uns quants temes. En realitat, resulta que la majoria dels experts en saben molt, però molt, de no res. És a dir, no saben res. Només cal mirar els títols de les tesis doctorals: “Caracterización de las Transiciones de Fase de las Cerámicas Ferroeléctricas del tipo Li-sub2(MM’)(SO-sub4)super2 en donde M = Na+, K+, NH-sub4+”. Per tant un expert que domini molt de ceràmiques tipus A pot ser es queda una mica fora de joc estudiant ceràmiques del tipus B (No us prengueu aquest exemple seriosament, però em sembla que és prou il·lustratiu). A l’expert que ha de revisar l’article li pot semblar tot correcte però, pot ser, hi ha algun punt una mica dubtós, però com que li fa pal revisar tota la literatura sobre ceràmiques tipus B, ho deixa passar i apa. A més, no és gens fàcil detectar dades que han estat “lleugerament” canviades o detalls similars.

Però el problema no és que sigui difícil detectar els fraus. El problema és més de fons, el problema és que es produeixen fraus! Que hi ha un clima favorable al frau. Quan un comença els estudis d’una ciència experimental, al principi, és molt ingenu, està convençut que el científic es mou per simple curiositat, per set de coneixement! Que aplica estrictament el mètode científic, l’objectivitat, la transparència, la reproductibilitat dels resultats … D’aquests encara en queden, però no són els més influents, és clar.

L’article del Courrier comenta que la pràctica del frau comença ben aviat, durant la llicenciatura. Això encaixa perfectament amb la meva experiència personal. Situació típica: un és al laboratori, intenta mesurar el que se li ha demanat però no surt ni a tirs. Un demana ajuda al professor i aquest contesta que no entén què falla ja que a tothom li surt. En haver acabat, un va a casa es mira les dades, mira cap amunt, pensa: “La imaginació al poder!” i comença a canviar un numeret per aquí un altre per allà, fins que el coeficient de correlació de la regressió li surt 0.998, tal com tocava. Llavors el professor corregeix la pràctica i continua convençut que aquell aparell funciona a la perfecció. Un clàssic. Llavors un s’acostuma a canviar nombres i …

Però aquest frau durant els estudis hi ha estat sempre, no crec que sigui nou. El que si que comença a ser més nou és que els científics cada vegada es mouen més per criteris empresarials, l’esperit Enron al poder! Això sí que fa por. Des del moment que el fabricant de medicaments es beneficia de l’existència de malalties comencem a anar malament. També succeeix que el pressupost d’un determinat investigador depèn de l’impacte dels seus articles, més val fer-los espectaculars si es vol continuar amb el plat ple cada dia. I no vull parlar de patents perquè sinó em posaria malalt (fan tant de mal a la ciència com al programari)! Massa contractes i diners es mouen en certs laboratoris! I massa poc esperit científic.

Sí, massa poc esperit científic. Sóc incapaç de comprendre que la majoria de professors universitaris que, en teoria, tant es beneficien de l’esperit de transparència, de col·laboració, … de la ciència prefereixin utilitzar programari fet a Redmond, que utilitzar l’alternativa, la qual és producte de l’esperit que mou la ciència. Pot ser és que ni ells mateixos creuen en el seu mètode.

Com podríem solucionar això? Certament no ho sé. Probablement tenir una recerca pública de qualitat ajudaria a treure poder a la ciència privada, però això, almenys a l’Estat espanyol, fa riure. Aquí si es pogués deixar tota la investigació en mans dels amics de Bush, els nostres dirigents, estarien encantats.

Una altra manera seria arreglar una mica la docència de les ciències experimentals. Des del moment en que a les facultats l’únic diàleg entre professor i alumne és a través d’un examen, un comença la seva carrera científica una mica coix. Enlloc de fomentar l’esperit crític es fomenten els actes de fe. Per aprovar examens no cal entendre el que es contesta, només cal aparentar-ho, i a vegades, ni això (treure bones notes ja és una altra història). Un acte de fe, tant poc científic, et pot fer pujar el nombre de crèdits superats.

Un pensador de la ciència com Jorge Wagensberg diu:

[420]
Conversar es el mejor entrenamiento que puede tener un ser humano para navegar por la incertidumbre.

[433]
No recuerdo haber conversado mucho durante los veinte años que he pasado como alumno en las aulas de la escuela y la universidad.

Doncs la cosa continua igual senyor Wagensberg.

Aquest text és producte d’una estranya mescla: Artícle original + Època d’exàmens + Calor + Nit de Sant Joan tancat i frustrat.

Ja se que hi ha molts, però molts, científics de bona fe. Amb això no vull ferir a ningú, al contrari!

Comenta-ho!

Ahir vaig tenir el plaer de sentir un grup de valencians cantant:

Ton pare no té nas,
ton pare no té nas
ta mare és xata
i el teu germà petit
i el teu germà petit
té nas de rata.

(Pot ser he canviat algun mot)

Cançó que també es canta a Menorca, a Mallorca, al Principat…

Sembla una gran xorrada, però no deixa de ser una demostració més que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó tots formam una nació!

L’altre dia vaig escriure en aquest blog com fer un ping a bitacoles.net. El mateix text també el vaig enviar a puntbarra.com. Allà molta gent hi ha fet comentaris, molt bons, que han millorat molt la qualitat de la informació. Després he trobat que en Roger ha recollit tota la informació de puntbarra, l’ha processada i l’ha publicat al seu blog. D’un script mal escrit hem arribat a un text amb cap i peus. Tot gràcies a la cració col·lectiva!

Un llibre que fa temps que tinc entre mans i que vaig llegint a poc a poc, a petits glopets, és “Si la natura és la resposta, ¿quina era la pregunta?” de Jorge Wagensberg. Aquest és un llibre fet d’idees en conserva, tal com diu ell. És a dir, aforismes. Tots ells són molt sucosos i se’n podria parlar hores i hores de cadascún. Cosa que no faré.

Ahir, a l’avió que em portava cap a l’illa que em va veure néixer, en vaig trobar uns quants que es podien interpretar tant a favor com en contra de les idees que construeixen el concepte de programari lliure, que és el tema principal d’aquest blog (de moment). Aquests aforismes eren a favor o en contra tot depenet de la malícia de l’interpretador. El que em frustra és que, ara mateix, no he estat capaç de retrobar aquestes delícies. Diria que s’han amagat. És una llàstima perquè crec que eren molt bones per a posar a prova el programari lliure. És important fer autocrítica per a tenir un projecte sòlid.

De totes maneres us poso aquest que, tot i que no fa autocrítica, és agradable de sentir:

[380]
No se puede “pinchar” el pensamiento ajeno como si fuera un teléfono, luego es inútil oponerse: el mundo de lass ideas es libre, libérrimo.

Ara us demanareu, perquè ho posa en castellà aquest? Doncs perquè vaig anar a la fnac, vaig demanar el llibre, parlant en català, i me’l van donar en castellà. En adonar-me, al cap d’un temps, que també era publicat en català em vaig indignar. Vaig tornar a la fnac, vaig investigar i vaig adonar-me que les còpies en castellà eren molt a la vista, les còpies en català ben amagades. No culpo al treballador, que me’l va donar, és normal que no conegui tots els llibres que ven, però sí al seu cap que ordena que els llibres en català estiguin amagats.

Els llibres en català no es compren o no els volen vendre?
A Barcelona, per llegir en la nostra llengua, s’ha de ser tot un heroi.