Fins dia 24 d’agost estaré molt lluny dels teclats.

Bones vacances a tots!

Segons el cens de blogs de de NITLE a dia d’avui hi ha 3026 blogs en la nostra llengua. Dia 25 de juny n’hi havia al voltant de 1600 segons Vilaweb. És a dir, en aquest poc temps el nombre de blogs en català quasi s’hauria duplicat segons aquest cens.

Tot i això el català continua sent la dotzena llengua en nombre de blogs, per devant del rus, el danès o el norueg.

Això s’anima!

En dos dels darrers posts que he publicat aquí he parlat de David de Ugarte (pot ser no en dic el nom però hi és implícit), un dels culpables del llibre “Como una enredadera y no como un árbol“. De fet ell ha publicat un comentari en el post de dia 22. Per cert, la resposta al comentari és: m’animo! (espero tenir prou temps)

Normalment quan trobo algú que, pel motiu que sigui, m’interessa escric el seu nom al totpoderós google, el qual, fent la feina d’un investigador privat, em dóna la informació que necessito. El cas de David de Ugarte, però, és una mica especial. Saltant de pàgina en pàgina, de blog en blog, he trobat que molta gent parla d’Ugarte com si fos tota una llegenda urbana. Llegiu la llegenda, és fascinant.

Però és clar, per definició, les llegendes són massa fascinants per a ser certes. Aquesta no és una excepció. Aquí hi trobareu la resposta al misteri.

Amb llegenda o sense, és un personatge ben interessant en David de Ugarte. Pot ser algún dia en parlaré més.

Són les festes del meu poble. Es Castell. Me’n vaig cap al “jaleo”, que hi falta gent!

Prendré unes pomadetes (gin amb llimonada) pensant en tots vosaltres!

Bones festes!

Si seguiu aquest enllaç podreu llegir una entrevista a Richard Stallman feta per un parell de ciberpunks. Aquí podreu llegir la notícia que he escrit a PuntBarra.

Tots estem d’acord que si volem evitar-nos molts problemes en un futur no tant llunyà, hem de canviar el model energètic actual. Un dels pilars d’aquest canvi és deixar d’utilitzar vehicles basats en combustibles fòssils. L’alternativa que sembla més seriosa és utilitzar l’energia de l’hidrogen.

Aquests cotxes funcionarien amb piles de combustible. El combustible utilitzat seria l’hidrogen, així, l’únic residu que sortiria pel tub d’escapament seria aigua. Tot això sona molt bé, però no deixa de tenir els seus inconvenients.

Darrerament la gran majoria d’articles que he llegit sobre aquesta tecnologia són molt positius. Per sort, avui n’he trobat un de bastant crític. Dic per sort, ja que no pot ser que ens venguin l’hidrogen com la gran solució. Probablement és una molt bona solució, però res és gratuït, i tot té els seus problemes.

L’article en qüestió l’he trobat al Science Blog, un weblog de ciència, i prové de la Universitat de Califòrnia a Berkeley. L’article sosté que pot ser hi ha altres solucions més eficients que l’hidrogen tant a curt com a llarg termini.

No s’ha d’oblidar que a la Terra no hi ha jaciments d’hidrogen, aquest s’ha d’obtenir de la hidròlisi de l’aigua. La sola manera de fer la hidròlisi seria mitjançant centrals nuclears o mitjançant combustibles fòssils. Això té els seus inconvenients.

Un altre problema pot ser el transport. Fer una nova xarxa de distribució d’hidrogen és car i dificultós. A més l’hidrogen és altament inflamable i explosiu. Tampoc s’han d’oblidar les pèrdues, això no ho comenta l’article, ho vaig llegir fa bastant de temps en un lloc que no recordo, l’hidrogen filtrat de vehicles i/o canalitzacions, aniria cap a l’alta atmosfera. Allí podria reaccionar amb algunes molècules canviant l’estructura química d’alguna part de l’atmosfera. Això ens podria portar algun problema.

En resum, res és gratuït, i convé, abans d’invertir temps i diners, saber exactament quines seran les conseqüències de la nova tecnologia. Això sí, hem de tenir molt present que el model actual és insostenible i l’hidrogen és una gran esperança per a deixar un món habitable als nostres descendents.

p.d. A Wired News també en parlen.

En Ponç Pons, el poeta menorquí amb més projecció, ha publicat avui, al diari Menorca, un article titulat Llengües Mortes.

És la discussió de sempre. És el català una llengua en perill? En Pons creu que el català ja fa molt de temps que és a la UVI. M’ha sabut molt de greu veure que els meus pensaments, sempre pessimistes en aquest camp, coincideixen amb els seus. El català se’ns mor.

Molts m’han demanat per què escrivia aquest blog en català. Quin sentit té això a Internet? M’apropiaré d’unes paraules del poeta:

deixant de banda les misèries del nostre món cultural i a pesar dels mals auguris i vaticinis de lenta, segura desaparició, escric en aquesta llengua per dignitat, per fidelitat, per amor, i afront amb ànim resistent La Síndrome del Mohicà.

Si no hi queda altre remei que la nostra llengua es vagi apagant fins a la mort, que sigui així, però que sigui dignament, amb el cap ben dret.

Llegiu l’article, per favor, els poetes tenen la gran virtud de no dependre del temps i en temes com aquest, que tant sulfuren a la gent, és d’agraïr llegir-los

Continuo amb l’article del filòsof David Casacuberta, El derecho a cifrar, del qual en parlava dia 13 d’aquest mes.

Simplement vull recomanar-vos que el llegiu. Val la pena. Sobretot ara que alguns polítics al poder ens volen vendre mesures inacceptables a canvi d’una falsa seguretat.

Casacuberta argumenta, d’una manera molt clara, que el dret a xifrar no és un dret nou. Simplement és una materialització del dret a la intimitat. Similar al dret que tenim tots a tenir cortines i persianes a casa. De fet l’analogia no és bona, la cortina és feta d’àtoms, els programes per xifrar, de bits. Els algoritmes són idees, són matemàtiques. Això canvia una mica les coses. Però Casacuberta explica molt bé la diferència. També és molt interessant la comparació que fa entre el xifratge i les armes, per tal que no ens confonguin! Els arguments són clars i contundents.

Les virtuds del text són moltes, però no vull dir res més, estic de vacances, i el que escriu bé és el filòsof i no el que escriu aquest “blog” de notes. Permeteu-me però, tal com fa Casacuberta, que us animi a xifrar els vostres missatges. Si no ens agrada que llegeixen les nostres cartes de paper, per què ens ha d’agradar que llegeixen les nostres cartes electròniques?

En David Casacuberta, en un article publicat a Kriptópolis titulat “El Derecho a cifrar” fa una defensa del mot “intimitat” en front del neologisme “privadesa”. Argumenta que el mot “privadesa” no té cap sentit ja que significa exactament el mateix que “intimitat”. No menys interessant és la defensa del verb “xifrar” en front de “encriptar”.

Estic molt content de sentir algú que posa seny en aquest sentit. Sembla que un és més savi com més neologismes usa. En general l’excusa és que les noves tecnologies han canviat molt la nostra manera de viure i, per tant, s’han d’introduir noves paraules per a expressar els nous fenòmens digitals.

Si bé la tecnologia està canviant la manera en què ens comuniquem, no l’hem de magnificar en excés. La xarxa com qualsevol altre espai de relació social és un reflex de la nostra societat, i per tant els problemes que s’hi pateixen són molt similars als de qualsevol altre àmbit. Tot i que es materialitzen d’una altra manera, els problemes d’intimitat són els mateixos aquí i allà.

Aquí teniu la meva darrera aportació a PuntBarra:

La gent de la Sociedad de la Indias Electrónicas, a través de ciberpunk.com, estan creant el llibre copyleft (es distribueix sota llicència GNU Free Documentation License) titulat “Como una enredadera y no como un árbol”.

Ells el defineixen com “una història de la Societat de la Informació i de com el canvi tecnològic impulsa transformacions econòmiques que organitzaran la producció, la societat i la forma d’entendre qui som diferents de les del capitalisme”.

Jo sóc un amant del fenòmen copyleft. De com un conjunt de persones amb interessos comuns, poden utilitzar les tecnologies per a trobar-se i desenvolupar un projecte de manera comunitària beneficiant-se tant ells mateixos com la resta de la societat. En aquest cas es tracta de crear coneixement sobre la Societat de la Informació. Aquest llibre és un exemple perfecte, només cal veure el darrer missatge de la seva llista de correu, el qual us poso al final.

Pot ser a algú li pot semblar que això és el món a l’inrevés, però, personalment, crec que aquesta és una manera molt més positiva d’afrontar la creació de coneixement.

Aquí teniu el missatge (en castellà) al qual he fet referència, crec que és molt il·lustratiu de com funciona (o com pot funcionar, ja que el copyleft és un fenòmen plural) aquest fenòmen.

[per tal que no sigui massa llarg no us he posat el missatge. El trovareu aquí, a la versió que he enviat a PuntBarra. Perdoneu les molèsties]