El món digital és una mica especial, tots hi vivim intensament però molts no som prou conscients de les regles que el regeixen. Una mostra d’aquest fet és el poc esperit crític que tenim la majoria de ciutadans a l’hora de triar productes relacionats amb les tecnologies de la informació i de la comunicació (TIC).

Un exemple que il·lustra molt bé la situació és un comentari que em va fer una persona que he conegut aquestes vacances. Ell, un estudiant universitari amb moltes inquietuds, em deia que temia molt a Microsoft, a la dictadura de la informació, però que, a la vegada, agraïa que aquesta companyia hagués fet les coses molt més fàcils. Em deia, “puc enviar un document de Word a qualsevol amic, que el podrà llegir, modificar, … Tot sense cap problema”. Aquesta persona havia tocat un tema clau: Els estàndards.

Jo vaig intentar fer-li veure que la cosa no era exactament així. Si bé és cert que Microsoft ha aconseguit que, entre molts d’altres, el seu format per als documents de text hagi esdevingut, a la pràctica, un estàndard, això ha significat una renúncia brutal a la nostra llibertat.

Un exemple molt clar de com han de ser les coses és el format HTML. Un dia algú, un físic del CERN, va crear aquest llenguatge i el va crear obertament. És un format obert! Això vol dir que tots els habitants de la Xarxa podem llegir les planes web, a primera vista, amb la mateixa facilitat amb què obrim els documents de Word dels nostres amics. La diferència radical és que la World Wide Web es pot llegir des de qualsevol sistema operatiu i amb qualsevol navegador. És a dir, no només la comunicació és molt fàcil, sinó que els usuaris, els ciutadans, podem triar quina eina volem utilitzar! És a dir, per a llegir planes web, en teoria (Microsoft amb la complicitat de molts webmestres inconscients vol deformar els estàndards oberts), podem emprar el programa que més ens vingui de gust, passant per la caixa de Microsoft només si ho creiem convenient. Només si, lliurement, creiem que el seu producte és millor i val la pena pagar per ell. S’imaginen què hauria passat si la World Wide Web hagués estat inventada als laboratoris d’aquesta gran empresa?

Poso un altre exemple per a il·lustrar millor la situació. El correu electrònic també és un bon estàndard. Tothom té molt clar que els seus amics rebran els correus electrònics independentment del programa que usin. De fet ni s’ho plantegen; és clar que el llegirà! Però, en canvi, quan volem enviar un missatge instantani (el famós Messenger) només ho podem fer als amics que empren el mateix programa que nosaltres. Sigui el de MSN, el de Yahoo!, etc. En general, s’arriba a l’absurd d’haver de tenir quatre programes diferents en marxa per a realitzar una sola tasca. Però, lamentablement, la gent, en general, no es sol plantejar que això no té ni cap ni peus. Una bona alternativa és un estàndard obert anomenat Jabber. Segurament no n’haureu sentit a parlar mai. Una llàstima.

Hem de ser molt conscients que no pot ser que tot el moviment de la informació, la qual és la base d’una societat avançada i de la seva llibertat, estigui controlat per una oligarquia dels bits. Nosaltres com a ciutadans lliures, si estimem aquesta condició, hauríem de treballar per tal que els estàndards oberts siguin els únics estàndards possibles. És una lluita essencial. Si perdem aquesta, perdrem totes les altres.

[Nota: Aquest article és lluny de ser una versió definitiva]

Arxivat a maxiposts |
Comentaris en altres blocs: Google Blog Search, Technorati