Mirant els arxius del meu bloc personal dedueixo que deu fer més o menys un any que em moc pel món dels blocs. En aquest temps n’he vist de tots colors i hi he llegit de tot. Des de paranoies literàries a guies tècniques tot passant per opinions polítiques, disquisicions estètiques, recomanacions musicals, crítiques ferotges, grans alabances… És a dir, hi he vist de tot. Això és lògic ja que el que defineix un bloc no és el seu contingut, és la seva estructura. Els blocs són diaris, diaris d’idees, pinzellades de pensaments acompanyades de comentaris dels lectors, i, com a tals, no són altra cosa que una nova lent per a veure el món, deformant-lo d’una manera original i inesperada fa poc temps.

A part de l’estructura hi ha un parell de trets més que permeten definir els blocs com a fenomen. Els blocs són diaris, però diaris escrits per a ser vistos, per a ser comentats. Segurament, de motius per a escriure blocs n’hi ha tants com a persones, però a quasi tots ells s’hi respira un cert aire d’egocentrisme, com si fossin petits altars erigits a un mateix. D’això les estadístiques en tenen certa culpa. Un, tot jugant, publica el primer escrit, un parell de persones el llegeixen i s’emociona en veure que algú altre s’ha interessat en un comentari passatger. Llavors n’escriu un altre, les visites augmenten, lleugerament, però augmenten. Un s’emociona i continua escrivint amb certa assiduïtat, llavors arriba el primer comentari, el qual provoca una emoció només superada quan un és enllaçat per primer cop. Això fa, permeteu-me que ho digui així, que un se senti “important”. És una sensació curiosa, però agradable, i fa que un se senti millor. Els blocs són una mena de prozac digital. La cosa continua fins que un s’ha creat una microaudiència assídua i la cosa s’estabilitza. Per a uns l’estabilitat són 10 lectors diaris, per altres 100, 1000,… cadascú al seu nivell, com a la vida física.

Un altre tret comú de quasi tots els blocs és el caos. Caos temàtic, de qualitat, d’estil, … En un mateix bloc hi pots trobar comentaris de cinema, política, tecnologia, art o qualsevol altra cosa que interessi l’autor, de vegades les barreges són sorprenents, com quan un s’enfronta a un plat desconegut per primera vegada.

Un altre factor de caos és la qualitat. Com que, en general, els escrits són producte de l’espontaneïtat, el nivell és molt variable. De tant en quant un té la sort de trobar un escrit genial en un bloc determinat fent que, més endavant, un torni per veure si pesca més perles. Però, no poques vegades, la frustració és major. Hi ha dies que els escrits són pèssims. Desastrosos.

El caos també sol ser d’opinió. L’espontaneïtat mesclada amb la humanitat de tots nosaltres fa que les contradiccions siguin grans. És divertit remenar entre els arxius de blocs, un hi pot veure les contradiccions més xocants, i és que som persones, i l’opinió no només depèn de la ideologia, sinó que també depèn del temps i de l’humor. És divertit, tot i que em fa vergonya veure certes opinions penjades al meu bloc. En què pensava quan els vaig escriure?

Si ajuntem tot aquest caos amb la productivitat de molts escriptors de blocs, el resultat és que és molt difícil trobar les joies. Aquells grans escrits que tenen vigència indefinida i que estan enterrats entre muntanyes de comentaris que han perdut el sentit degut al pas del temps o que, simplement, són indigeribles, són molt difícils de trobar. Tot aquest caos, que no és altra cosa que el producte de la llibertat i de la igualtat que permet la xarxa. Aquest caos no més és enriquidor sinó que és necessari, però, a vegades pot ser frustrant. En certs moments, m’he irritat en veure no he trobat res digne de ser llegit després d’un parell d’hores enganxat al teclat de l’ordinador. Iniciatives com el Blogómetro són lloables i fan un gran servei, però no deixen de ser un producte estadístic i, com que, en general, el més enllaçat o el més llegit, no sempre és el millor el seu servei és parcial. La “blocosfera” demana a crits filtradors d’informació, selectors humans d’escrits. Això pot ser un greu perill per a la llibertat d’expressió, però només si aconseguissin el monopoli. Mentre el lector no perdi l’esperit de recerca, de descobriment, aquests no seran un perill, al contrari, seran una gran ajuda per aquells moments en que un no ha trobat res, i necessita una caça segura. Quan tindrem una mena de Libro de notas en català? Algú s’anima?

Estic intrigat per veure què passa d’aquí a un parell d’anys. Tinc curiositat per veure com sorgeix l’ordre del caos, una estructura organitzativa ordenada producte del desordre. De la mateixa manera que es creen cel·les de convecció en el fluids en ser escalfats, crec que es crearan superestructures de blocs. No se com seran però crec que són inevitables. Estaré espectant.

Arxivat a articles
Etiquetes: