El vot electrònic està de moda. Ja són uns quants els països que estan emprant sistemes electrònics en eleccions de tot tipus. Molts polítics són fans d’aquests nous sistemes, encara que, en general, no se sap ben bé per què el volen introduir. Més bé sembla que és qüestió d’avançar - encara que no sapiguem cap a on - i fer-se la foto. Però no només són els polítics els fans d’aquests sistemes, també se senten moltes veus clamant que el vot electrònic permentrà la tan desitjada democràcia directa, en la qual els ciutadans podran votar regularment sobre els temes que afecten el país. Com tot en aquesta vida, aquí també hi ha una altra cara de la moneda, són molts els que clamen que el vot electrònic serà un nou pas endavant cap a un control centralitzat de l’estat, el qual ens portarà a una situació de pèrdua de llibertats.

Personalment, crec que és important que el debat no continuï per aquests camins. Ni el vot electrònic ens portarà la llibertat utòpica, ni convertirà el món en un distopia. I, cosa que molts polítics obliden, introduir sistemes electrònics no és condició necessària i suficient per avançar. Què li passa al sistema actual format per paperetes de paper i urnes de plàstic? Com és que molts el volen canviar?

El sistema tradicional de vot és molt pràctic i segur. És tan senzill que qualsevol persona en pot comprovar el funcionament, les irregularitats són evidents. A més, en cas d’irregularitats, és molt fàcil tornar a fer un recompte de les paperetes. I, sobretot, és molt fàcil mantenir el secret de vot i controlar que cada persona ha emès un sol vot. Quins problemes té? Doncs que és poc flexible. Tots els que hem hagut de votar per correu ho sabem. És molt incòmode per a les persones amb discapacitats i, finalment, és lent. El recompte s’ha de fer manualment i, per tant, es tarda un cert temps en enllestir-lo. Però, és evident que el temps que es tarda en comptar els vots és completament irrellevant a les escales de temps electorals. Què són 4 hores en relació als 4 anys (35040 hores) que dura la legislatura? Res.

Bàsicament hi ha dos tipus de sistemes de vot electrònic. Per un cantó hi ha els sistemes tipus urna electrònica. Aquests són els més extesos i simplement faciliten el recompte dels vots. Per tant, només solucionen un dels problemes menors del sistema actual. Continuem igual. Per altra banda hi ha els sistemes que permeten votar des de casa mitjançant Internet. Aquest sistemes sí que són un vertader pas endavant ja que, en primera aproximació, solucionen tots els problemes del sistema tradicional.

Vist això sembla que s’ha de córrer cap a un sistema de votació via Internet. Però la cosa no és tan evident. Com tota nova tecnologia, aquests sistemes introdueixen nous problemes que s’han d’avaluar bé. El problema fonamental és que introdueixen molta complexitat, de manera que el control del bon funcionament dels sistemesn de vot es fa molt més difícil. Amb un sistema electrònic un ciutadà de carrer no pot comprovar que el procés s’està duent amb cura i s’han de menester professionals amb una formació adequada per a auditar els processos electorals. A més, és presumible que els polítics, cegats pel pensament únic imperant en qüestions tecnològiques, confiin en empreses de programari propietari per muntar el sistema, tot empitjorant la transparència del procés.

Després d’aquesta simple anàlisi la conclusió que segueix és òbvia. S’ha d’avançar cap a sistemes de vot a través de la xarxa, però sense cap pressa, el sistema actual és molt fiable i no presenta problemes seriosos. Canviar l’urna tradicional per una mena caixer automàtic no té gaire sentit, introdueix més riscos que facilitats. I, finalment, els ciutadans no podem permetre que ens organitzin un sistema de vot electrònic que no sigui lliure (per exemple JFreeVote [llàstima que sigui Java]). Només el programari lliure, pot garantir una democràcia electrònica transparent. Si no em creieu llegiu això, això, això, això, això i això. La tecnologia ha d’estar al servei de la llibertat i no a l’inrevés.

Hem vist a la nota anterior que el món científic té certs problemes de credibilitat. Si ets espavilat ho pots aprofitat de varies maneres. Una d’elles consisteix en emprar aquest generador d’articles postmodernistes (una vegada carregada la pàgina, recarregueu-la per a obtenir nous articles) i intentar colar els resultats a revistes “respectables”, tal com va fer Sokal en la seva crítica al postmodernime. Qui sap, pot ser és una via ràpida per a aconseguir un doctorat!
;-)

Acabo de llegir a la revista Investigación y Ciéncia d’aquest mes un article de Juan MR Parrondo (el dels jocs de Parrondo [en Josep Maria ja deu riure, ell i jo ens entenem]) sobre com funcionen les referències als articles científics. Fa uns mesos en aquest bloc de notes parlava de l’augment del frau científic; de com els propis científics es poden carregar el prestigi que ha costat tants segles aconseguir. El funcionament de les referències reforça aquesta idea.

A l’article, Parrondo cita un treball (que no citaré perquè no l’he llegit) en el qual s’analitza la propagació de les cites estadísticament. Els autors van estudiar un article determinat que havia estat citat 4300 vegades i van poder comprovar com els errors en les cites es van propagant. És a dir, quan algú cita malament l’article original llavors, alguns dels que realitzen la mateixa cita posteriorment, també cometen el mateix error (sospitós). El millor és que se’n poden fer nombres del cas. De les 4300 cites se’n van trobar 196 d’errònies. D’aquestes 196 només 45 eren originals, és a dir, si suposem que les errades originals són degudes a la manca d’atenció i no al fet de copiar, arribem a la conclusió que 151 cites de les 196 són copiades. D’això se’n deriva que (45/196)*100=23%. En altres paraules, els científics només llegeixen una quarta part dels articles que citen! No us prengueu aquesta dada com a real, però, de totes maneres, permet intuir per on van els tirs.

L’article de Parrondo no acaba aquí. Més endavant ajusta un modelet molt senzill en que es suposa que les citacions es fan completament a cegues, és a dir, que els autors trien els articles a citar a l’atzar. Sorprenentment un model tan senzill ajusta prou bé les dades reals! A això no se li ha de donar més importància de la que té, perquè és evident que les cites no es fan a l’atzar, però sorprèn la simplicitat de l’estructura de cites.

I vist que en un col·lectiu tan prestigiós com el científic hi ha un cert frau en les cites, no podria ser que en el món dels blocs també s’enllacés de manera dubtosa? No oblidem que en aquest món els índexs de citacions també són molt importants i, basicament, són l’única remuneració dels autors. I no és el mateix ser citat pel teu veí que pel bloc de més renom del país! Es podria donar un trafic d’enllaços? Podria ser, per exemple, que gent enllacés articles en idiomes que no entén per fer veure que els domina?

De fet, l’importància d’enllaçar és variable en els blocs. Per exemple, a PuntBarra, lloc on es dóna informació, és clau que els enllaços siguin bons ja que són els que determinen el grau de vercitat de les notícies, en canvi, en un bloc poètic enllaçar bé no és gaire problemàtic.

De totes maneres, si algú té temps i diners, l’animo a que ho estudii, segur que es trobaran resultats interessants.

Doncs sembla que anava equivocat. Llegiu el comentari que David de Ugarte ha deixat a la nota anterior. No podia ser que la història del copyleft fos tan pobre.

Suposo que molts dels lectors d’aquest bloc de notes ja coneixen la llista de correu sobre copyleft hostatjada a sindominio. Si no és així us recomano que us hi apunteu ja que de tant en tant hi surten coses com aquesta que va enviar Ernesto:

This book may be freely reproduced by any tendency in the revolutionary left movement. Copyright prevents it being poached by capitalists. Where material is reprinted, we would appreciate if you coauld say itŽs taken from.

Es tracta de la nota de copyright d’un llibre publicat l’any 1988. En llegir-la, el que em va sorprendre més no va ser el criteri quasi còmic que utilitza per a permetre la còpia - critèri molt allunyat del que és el copyleft- sinó la data. Vaig pensar que si hi havia gent que feia copyrights com aquest pot ser també hi havia algú que, des de moviments aliens al sistema, hauria pensat en quelcom semblant al nostre copyleft.

Jo no he estudiat el tema però, en el moment en que vaig llegir el missatge d’Ernesto, vaig pensar que des que Richard Stallman va inventar el concepte copyleft fins ara hi havia un buit quasi complet. Vaig pensar que no podia ser. Tenia el desig que aquesta impressió fos producte de la meva ignorància. No podia ser que el concepte hagués tardat 20 anys en sortir del món del programari per a ser aplicat en altres camps com, per exemple, la literatura. Estava segur que algú hauria arribat al mateix concepte que Stallman a través d’una altra via i des d’un enfocament diferent, encara que fos de marginalment. Però, desgraciadament, la meva il·lusió va ser frustrada ahir quan en Miquel va enviar el següent missatge a la llista on entre altres coses hi deia:

[El copyleft] Es un ejercicio de ingenieria juridica que, que yo sepa, no se dio en otros ambitos distintos al software hasta muchos años espues (de hecho, la primera aplicacion del copyleft fuera del software es tambien de los informaticos: la documentacion libre).

Lo que por supuesto sí que hubo en ambitos politicos y artisticos radicales desde mucho antes es un rechazo de la idea de autor o de propiedad intelectual, que se remonta por lo menos a las vanguardias artisticas de principios del siglo XX, pero eso no es el copyleft (el copyleft es utilizar la legislacion de copyright para proteger la libertad de uso, copia, redistribucion y modificacion). O editoriales como Autonomedia que declaraban explicitamente que sus libros podian ser copiados. Pero casi siempre aquel era un discurso reactivo (si se hubiese conocido en los años 80 por los sectores politizados, la GPL habria sido tachada de “reformista” o “posibilista”) y adquiria la expresion del llamado “anticopyright”, es decir, el rechazo a directo al copyright, que no pasó de ser algo anecdotico y poco practico (como
sabeis, si no se dice nada, significa que las obras mantienen “todos sus derechos reservados”).

I més endavant afegeix:

No hay pues mucha mas historia que la que nosotros estamos construyendo: de hecho solo muy recientemente se empieza a extender la cultura y la practica del copyleft a ambitos no informaticos, aunque todavia de forma muy timida y anecdotica. Entre otras cosas, en esta lista pretendemos que esa tendencia cambie definitivamente. Tenemos la historia en nuestras manos

Doncs així són les coses. Sembla que el copyleft ha estat vint anys avançant linealment dins el món del programari sense ser capaç d’estendre’s cap a altres àrees del coneixement. De fet, essent realistes, fins i tot en el món del programari - exceptuant certes àrees - li ha costat molt fer-se un lloc. I és tot just ara quan, de la mà de gent molt diferent - dreta liberal i certes esquerres - està aconseguint fer-se sentir en ambients fins ara desconeixedors del concepte. Però la llàstima és que, per a molta gent, el conceptes que hi ha al darrere del mot copyleft no són les quatre llibertats de Richard Stallman sinó el concepte de gratuïtat. Tot un problema ja que, per destruir un moviment, no hi ha res com apropiar-se dels mots que en formen el paradigma i canviar-ne el sentit.

Sóc conscient que aquesta nota és plena d’imprecisions, però val la pena tenir en ment la història i veure que ha costat molt arribar aquí on som ara i que, per tant, val la pena fer les coses bé, amb calma i organitzadament, pensant en el futur i no només en el dia a dia al qual ens solen abocar els blocs.

Estic molt gratament sorprès. Avui en obrir la meva bústia de correu-e he trobat un missatge de David de Ugarte informant-me que la gent de Ciberpunk.org i de la Sociedad de las Indias Electrónicas m’han nominat pels premis Ratón de Acero Inoxidable (RAI) a la secció de blocs personals.

Els premis RAI son concedidos por los lectores de la Bitácora de las Indias a aquellas personas destacadas cada año por difundir el uso Internet y las tecnologías libres como intrumento de las libertades y la independencia personal en los distintos campos de la vida individual y colectiva. Llevan ese nombre en honor de la ciberdisidente china Liu-Di.

Avui estic molt cansat, així que em limitaré a donar-vos les gràcies a tots els que aneu passant regularment per aquesta casa per llegir els meus pensaments, sou l’estímul que em fa progressar i que ha permès aquesta nominació. També vull donar les gràcies a la gent de Ciberpunk.org i de les Indias per creure en aquest jove projecte.

Per acabar deixeu que faci meva una frase de José Luis Orihuela, autor de eCuaderno.com, que en una entrevista realitzada per mini-d, diu:

Mini-d:Defina el término “Soy Blogger”
JLO: “Vivo con la ansiedad del próximo post”

Doncs així és com visc des de fa uns mesos.

Moltes gràcies a tots.

Si voleu participar en la votació dels premis podeu fer-ho aquí.

A poc a poc, m’agradaria anar desenvolupant una mica més les idees que vaig exposar a l’escrit anterior ja que queden molts fils sense lligar. Per exemple, ahir en Joan, un bon amic meu, em va comentar que li feia gràcia que s’obligués a obrir els formats i els protocols dels programes exitosos. Jo vaig interpretar que em demanava per què no s’obliga a fer-ho a tothom, cosa que d’entrada pot semblar lògica.

Primerament ens hem de demanar què significaria que tothom hagués de publicar les especificacions dels seus formats i protocols. Bàsicament, significaria que l’estat hauria de controlar els esforços de milers de programadors, cosa que és impracticable, i, com que les lleis només s’han d’aprovar si es poden fer complir, més val no començar. A més, per a establir aquest control, l’estat hauria de posar en marxa unes eines que molt probablement violarien l’intimitat de més d’una persona i els que estimem Internet, entre d’altres coses, ho fem perquè ens permet evitar controls augmentant el marge de la nostra intimitat i la nostra llibertat. Però la cosa no acaba aquí, tot aquest aparell repressor ens portaria a situacions absurdes i injustes com, per exemple, que algú que es dediqués a programar per plaer i que no hagués publicat les especificacions dels seus formats o protocols per mandra, per exemple, acabés multat.

En resum, l’objectiu d’una llei com aquesta seria precisament evitar monopolis i controls, augmentant la llibertat d’elecció dels usuaris i la innovació fet que permetria que el mercat funcionés d’una manera òptima i, per tant, només s’hauria d’aplicar en el cas que es formés un monopoli. El que es vol és eliminar barreres i controls, siguin privats o públics, i no crear-ne de nous.