Suposo que molts dels lectors d’aquest bloc de notes ja coneixen la llista de correu sobre copyleft hostatjada a sindominio. Si no és així us recomano que us hi apunteu ja que de tant en tant hi surten coses com aquesta que va enviar Ernesto:

This book may be freely reproduced by any tendency in the revolutionary left movement. Copyright prevents it being poached by capitalists. Where material is reprinted, we would appreciate if you coauld say itŽs taken from.

Es tracta de la nota de copyright d’un llibre publicat l’any 1988. En llegir-la, el que em va sorprendre més no va ser el criteri quasi còmic que utilitza per a permetre la còpia - critèri molt allunyat del que és el copyleft- sinó la data. Vaig pensar que si hi havia gent que feia copyrights com aquest pot ser també hi havia algú que, des de moviments aliens al sistema, hauria pensat en quelcom semblant al nostre copyleft.

Jo no he estudiat el tema però, en el moment en que vaig llegir el missatge d’Ernesto, vaig pensar que des que Richard Stallman va inventar el concepte copyleft fins ara hi havia un buit quasi complet. Vaig pensar que no podia ser. Tenia el desig que aquesta impressió fos producte de la meva ignorància. No podia ser que el concepte hagués tardat 20 anys en sortir del món del programari per a ser aplicat en altres camps com, per exemple, la literatura. Estava segur que algú hauria arribat al mateix concepte que Stallman a través d’una altra via i des d’un enfocament diferent, encara que fos de marginalment. Però, desgraciadament, la meva il·lusió va ser frustrada ahir quan en Miquel va enviar el següent missatge a la llista on entre altres coses hi deia:

[El copyleft] Es un ejercicio de ingenieria juridica que, que yo sepa, no se dio en otros ambitos distintos al software hasta muchos años espues (de hecho, la primera aplicacion del copyleft fuera del software es tambien de los informaticos: la documentacion libre).

Lo que por supuesto sí que hubo en ambitos politicos y artisticos radicales desde mucho antes es un rechazo de la idea de autor o de propiedad intelectual, que se remonta por lo menos a las vanguardias artisticas de principios del siglo XX, pero eso no es el copyleft (el copyleft es utilizar la legislacion de copyright para proteger la libertad de uso, copia, redistribucion y modificacion). O editoriales como Autonomedia que declaraban explicitamente que sus libros podian ser copiados. Pero casi siempre aquel era un discurso reactivo (si se hubiese conocido en los años 80 por los sectores politizados, la GPL habria sido tachada de “reformista” o “posibilista”) y adquiria la expresion del llamado “anticopyright”, es decir, el rechazo a directo al copyright, que no pasó de ser algo anecdotico y poco practico (como
sabeis, si no se dice nada, significa que las obras mantienen “todos sus derechos reservados”).

I més endavant afegeix:

No hay pues mucha mas historia que la que nosotros estamos construyendo: de hecho solo muy recientemente se empieza a extender la cultura y la practica del copyleft a ambitos no informaticos, aunque todavia de forma muy timida y anecdotica. Entre otras cosas, en esta lista pretendemos que esa tendencia cambie definitivamente. Tenemos la historia en nuestras manos

Doncs així són les coses. Sembla que el copyleft ha estat vint anys avançant linealment dins el món del programari sense ser capaç d’estendre’s cap a altres àrees del coneixement. De fet, essent realistes, fins i tot en el món del programari - exceptuant certes àrees - li ha costat molt fer-se un lloc. I és tot just ara quan, de la mà de gent molt diferent - dreta liberal i certes esquerres - està aconseguint fer-se sentir en ambients fins ara desconeixedors del concepte. Però la llàstima és que, per a molta gent, el conceptes que hi ha al darrere del mot copyleft no són les quatre llibertats de Richard Stallman sinó el concepte de gratuïtat. Tot un problema ja que, per destruir un moviment, no hi ha res com apropiar-se dels mots que en formen el paradigma i canviar-ne el sentit.

Sóc conscient que aquesta nota és plena d’imprecisions, però val la pena tenir en ment la història i veure que ha costat molt arribar aquí on som ara i que, per tant, val la pena fer les coses bé, amb calma i organitzadament, pensant en el futur i no només en el dia a dia al qual ens solen abocar els blocs.

Arxivat a maxiposts |
Comentaris en altres blocs: Google Blog Search, Technorati