Un momento con sensación de caos

LA VANGUARDIA - 31/01/2004
La sensación de caos en el Govern tuvo su momento álgido ayer cuando se constató que a nadie se le había pasado por la cabeza que Josep Lluís Carod no había tomado posesión, es decir, no había prometido el cargo de conseller sin cartera, ritual en el que se compromete la fidelidad al president de la Generalitat. El portavoz de CiU preguntó si se había realizado el trámite, lo que provocó un cierto sonrojo de los miembros del Govern y de la mesa. Nadie había reparado en ello y hubo que interrumpir la sesión para recabar argumentos jurídicos. La legislación permite una interpretación flexible, así que Gobierno y oposición optaron por correr un tupido velo.

Ja comença a ser hora de comportar-se com si fossin al govern i no a l’oposició.

Si parlant s’entén la gent, com és que en Carod no va parlar amb el President Maragall? No s’hauríen entès?

Quina credibilitat té aquesta frase dita des d’ERC?

Com has pogut ser tan ingenu Carod?

1. IBM diu que recolza el programari lliure.
2. IBM és l’empresa que més patents de programari té (ho dic de memòria).

(1)+(2) => IBM patenta un sistema de pagament a desenvolupadors de pogramari de codi obert.

Ai, ai, ai…

Però, de qui és culpa que es facin patents tan absurdes com aquesta? D’IBM o dels legisladors?

Des del meu punt de vista, gran part de la culpa la té el legislador que permet fer absurditats com aquesta. IBM fa honor a la seva B.

S’ha de pressionar als governs per tal que no quedin enlluernats per les històries que els expliquen els gran monopolis digitals.

Les wikis són unes eines d’un potencial difícil d’imaginar. La seva manera de funcionar és simple: qualsevol persona pot crear textos nous i modificar els ja existents tot amanit amb la potència dels hiperenllaços. El resultat és una teranyina de pàgines que evolucionen tot recolzant-se les unes a les altres. És més, el concepte d’autor perd tot el sentit, si hi ha una mena d’autor és el que crea la primera pàgina, però a partir d’aquí perd tot el control, simplement defineix les condicions inicials d’un sistema no determista, és a dir, dóna vida, però després només pot conformar-se en donar petites empentes a la seva evolució, però conscient que no seran les úniques.

A PuntBarra s’ha creat una wiki que s’utilitzarà per preparar continguts, en altres paraules, una mena de cuina. He inciat un article, qui vulgui continuar-lo pot fer-ho aquí.

Si aquesta imatge t’ha agradat empra-la! Fes-la córrer! I deixa un comentari informant-ne.

Sóc conscient que alguns de vosaltres no veieu aquesta pàgina com toca. Quan els exàmens em deixin un foradet m’hi dedicaré. Perdoneu.

Com que al dossier del Courrier International, al qual us feia referència a l’escrit anterior, hi ha publicat un article sobre Wu Ming, he anat a investigar una mica quina llicència empra aquesta gent que tant parla de copyleft. La troballa no ha estat positiva.

Wu Ming tenen un article on hi expliquen la seva posició envers el copyright. Aquest es titul·la El copyleft explicado a los niños. Malauradament en aquest article enlloc de posar les idees clares mesclen ous amb cargols.

La llicència que empren als seus llibres és simple i curta: “Está permitida la reproducción total o parcial de esta obra y su difusión telemática siempre y cuando sea para uso personal de los lectores y no con fines comerciales” [em fa mandra traduir]. Una llicència que a mi em pot semblar bé o malament, d’això no en parlo ara, però que no té res a veure amb el copyleft.

Què és doncs el copyleft? Un ha de saber que quan Richard Stallman va inventar el mot copyleft era per anomenar un tipus de llicències que donen quatre llibertats als usuaris; a saber, les llibertats d’usar, redistribuir, modificar i redistribuir les millores de l’obra. Bastant més del que dóna la gent de Wu Ming. El més trist però és que ells saben què és vertaderament el copyleft, perquè, al seu article, parlen de Richard Stallman i del programari lliure, i ho fan com si fossin els seus referents. És evident que el col·lectiu Wu Ming s’està posant la bandera del copyleft per a vendre idees que no acaben d’encaixar amb aquest moviment i, així, estan augmentant la desinformació imperant en temes de propietat intel·lectual.

Per què ho fan això? Jo crec que els agrada molt el nom y per tant no en volen cercar un altre que s’adapti milor a les seves idees. Que es digui copyleft els encanta. Queda molt bé i atrau molt als mitjans ara que comença a estar de moda. En definitiva, és una molt bona marca. Però els de Wu Ming saben que no s’inventen res de nou, el freeware (que és com anomeno el que fan ells) és més antic i conegut que l’anar a peu. Al final, volguent, o no, desvirtuen els principies del copyleft.

Em sap greu que un col·lectiu com aquest que té arribada a tanta gent es dediqui a mesclar conceptes d’aquesta manera. Així no avançarem. La seva llicència em sembla genial, però si volen que es digui copyleft que donin a la gent les llibertats que hi falten.

La gràcia del copyleft és que permet l’esforç col·lectiu no que deixi copiar la informació.

A poc a poc el copyleft es va fent famós. Avui he vist que el Courrier International d’aquesta setmana porta un dossier especial [tinc por que l’enllaç només duri una setmana] de 7 pàgines i la portada dedicats al copyleft.

El dossier es titula:
Les artistes contre le copyright
CULTURE LIBRE
Internet, CD et DVD, Libres …

Encara no l’he llegit, ho faré i ja us ho comentaré. Però ja us puc dir que el que m’entristeix més és que el motor de tot això sigui el preu dels CDs. Ja ho diu Stallman, “és una qüestió de llibertat, no de preu”. Però és evident que per aquest camí no s’avança així que s’haurà de treure suc de les discogràfiques, els intermediaris, la SGAE… Això no arriba al cor de la gent però sí a la seva butxaca!

Ja us vaig dir que aquest nadal m’havien regalat una màquina digital. Ara estic en aquella fase que no puc de deixar de disparar a qualsevol objecte que se’m posi al davant. És així que, amb un cub ple d’un líquid de color rosa i aigua he aconseguit unes imatges sorprenents. En veure-les sembla que han estat trucadesamb mil filtres del GIMP, però no, no és així. Mireu, mireu, val la pena, n’hi ha més.

Els que passeu per aquí sabeu de sobres que m’agrada expressar-me mitjançant la paraula escrita. Els que m’han pogut conèixer en directe també saben que m’agrada parlar, pot ser massa - deu ser per això que escric aquest bloc, aquí hi puc “parlar” tota l’estona que vulgui i, el que és el millor, m’escolta qui vol! Però ara, amb la màquina de fotos digital, les coses canvien, i ja no només tinc dues maneres de comunicar-me, sinó tres. Ara només cal que aprengui el llenguatge de les imatges i això requereix molt de treball. Vosaltres sereu testimonis des procés, si voleu, és clar!