Ha arribat l’hora de deixar Barcelona. A partir de demà i fins el juliol viuré a la Confederació helvètica.

Demà començo el meu periple Erasmus a l’Ecole Polytechnique Féderale de Lausanne.

Per no tenir, de moment no tinc ni sostre, però una cosa és segura, estaré connectat, hi ha xarxa wi-fi al campus!

:-)

Sí, per fi ja podrem posar les llicències de les nostres pàgines en la nostra llengua! Via el weblog de Creative Commons he sabut que Ignasi Labastida i Juan que és el cap de la unitat de suport a la docència de la divisió III (ciències experimentals i matemàtiques) de la Universitat de Barcelona ha iniciat el projecte de traducció i adaptació de les llicències Creative Commons a la nostra llengua. Aquí hi teniu la pàgina del projecte. Hi ha una llista de correu per a tots aquells que vulguin participar.

Cal dir també que Ignasi Labastida també porta el mateix projecte en llengua castellana.

ACTUALITZACIÓ: M’acabo d’adonar que la notícia ja havia sortit a Vilaweb: enllaç. Com a professionals que són ho expliquen molt millor que jo.

Ara ja fa uns quants mesos que parlo a través d’aquesta tribuna digital. És evident que escriure i discutir al bloc m’omple, però moltes vegades he sentit com una mena de solitud, com si estés parlant a tot un grup de gent que té visions molt semblants a la meva. L’experiència és enriquidora, però manca contacte amb l’exterior. En aquest sentit és molt interessant el darrer article de David de Ugarte a las Indias, on hi diu:

No toca abandonar Internet: el objetivo es ampliar el territorio, no abandonarlo. Toca, en primer lugar, volver al off-line: dar charlas, hacer revistas y fanzines en papel, generar noticias… no para nosotros, el 20% escaso que estará conectado a fin de año, sino para que el 80% restante entienda que conectándose gana algo más que un complemento a la tele, y que unirse a la revolución tecnológica no supone aprender a usar programas y ganar conocimientos técnicos sino integrarse en la lógica de las ciberculturas. Y para eso hemos de proyectar esa lógica en el mundo off-line, en los keitai, en las consolas de videojuegos….

És més, avui a El País, s’hi ha publicat un article (via periodistadigital) de Francis Pisani on analitza les causes del creixement i la caiguda de Dean. Pisani diu:

Clay Shirky, uno de los analistas más respetados de la Red, atribuye a un espejismo que tanto él como muchos otros creyeran en la victoria del ex gobernador de Vermont: “Que la red permita reunir simpatizantes”, afirma, “nos confundió y nos llevó a pensar que estábamos presenciando un apoyo creciente para Dean, cuando se trataba de una reducción en la dificultad de organizar grupos”.

Shirky se pregunta, además, si el software social que fortalece el sentido de comunidad entre sus partidarios no contribuyó al fracaso. “La participación en comunidades en red da muchas veces un sentido de satisfacción que desalienta la voluntad de interactuar con el mundo real”.

Després de llegir això em venen dues preguntes al cap. En primer lloc, afectarà l’experiència Dean a iniciatives polítiques com la de Pimentel o com la candidatura ciberpunk a les eleccions europees? L’altra pregunta és, com ens organitzem? Com sortim de l’útil bombolla digital per abraçar també el món físic?

En una societat que clarament no és digital no podem aspirar a arribar a tothom només mitjançant la xarxa. Internet és el nostre santuari però no és el món sencer.

Tal com li ha passat al lehendakari Ibarretxe, he sentit nàusees en veure uns encaputxats amb una senyera al costat. Carod, això és el que passa quan un juga amb assassins, amb aquesta gent un sempre s’enganxa els dits. Això ho hauries de saber. Avui ETA ha fet molt de mal als Països Catalans. Per favor Carod, reconeix el teu error, tots ens podem equivocar, però és sa reconèixer l’error i retirar-se. La bona fe no és suficient per a governar ni per a dirigir un partit.

Si tens un grup de música i t’estàs plantejant com distribuir la teva creació, t’interessarà anar a la Jornada sobre música lliure i autoprodïda que ha organitzat LaMundial.net.

La jornada és realitzarà dia 28 de febrer al Centre Cultural de Collblanc (passeu per la pàgina de les jornades per a més detalls).

S’hi tractaran temes de propieatat intel·lectual, internet, promoció, mitjans de comunicació, formació, entre d’altres.

També hi haurà concerts dels grups Mandalas, Nudozurdo, Sin Papeles,
laMundial.net i Cheeky Monkey.

Apa, deixeu la pantalla i a ballar una estona!

Aquí hi parlo molt del programari lliure i del model de desenvolupament que hi ha al darrere però, probablement, per a la persona que fa poc que coneix aques món, aquest concepte no deu ser gaire clar. Avui he trobat un article que treurà a molta gent de dubtes.

Steven Garrity ha estat l’encarregat de dirigir la nova identitat visual (icones, logos,…) de Mozilla Firefox (antic Firebird). Garrity va ser cridat per la Mozilla Foundation ja que fa uns mesos va escriure un article on hi criticava com s’estaven portant els aspectes visuals i de marca del projecte Mozilla. En el món del programari lliure la resposta a qualsevol crítica sol ser: “Doncs soluciona-ho” i això és el que Garrity ha fet. Llegiu el seu darrer article perquè s’hi explica molt bé com funcionen les coses en aquest món.

Aquest exemple il·lustra molt bé com, en un món dominat pel programari lliure, qualsevol persona amb iniciativa pot trobar el seu racó i, els més capaços, si ho desitgen, tindràn èxit. Aquí hi ha lloc per tothom. Una mena de somni americà socialitzat.

En Benjamí Villoslada ha explicat a la llista admpub que Juantomás García ens ha dit a la llista d’Hispalinux (quin merder, però volia traçar l’orígen de la informació) que el PP està usant programari lliure en els seus mítings. Sembla que en ple discurs no se la volen jugar amb el mydoom i la inestabilitat dels sistemes de Microsoft. Pot ser no creuen en el programari lliure però ja usen OpenOffice i GNU/Linux!

En un interessant comentari augusto m’ha dirigit cap a un text de Wu Ming on expliquen com entenen el copyleft i la GFDL. És evident que no sóc el primer que els crítica l’ús que fan del mot “copyleft”.

Tot i que entenc la seva posició, crec que s’equivoquen del tot. Bàsicament crec que s’equivoquen en la interpretació que fan dels principis subjacents al copyleft. Per exemple, diuen que

[llicències com la GFDL o la GPL] They are very detailed licenses (maybe because they are a product of Anglo-Saxon culture, which is very captious as far as intellectual property is concerned) and may be deemed as two of the possible applications of copyleft. They must not be equated to copyleft itself, which is a more general notion. Copyleft is the principle, GFDL is one application of it. This application does not yet realize the whole potential of the principle.

Estic d’acord en que aquestes llicències no aprofiten tot el potencial del concepte, és evident ja que són aplicacions concretes. Però entenc que, implicitament, ells diuen que la seva aplicació del copyleft s’adona millor de l potencial del principi. Francament, si és això el que volen dir, s’equivoquen a les totes, només cal comparar - tot tenint en compte les diferències de context - el que et permeten fer ells o la GPL. Però d’això ja en vaig parlar i no em vull repetir més.

Ara m’agradaria comentar un altre punt del text.

Among the possible restrictions (i.e. the uses we do not deem as automatically fair) we count commercial use, use for profit. This definitions covers many cases, ranging from the mere sale of copies to cinema or television adaptation or the purchase of foreign rights for publication abroad.

Em sembla molt bé que vulguin donar aquestes restriccions a la seva obra. Són lliures de fer-ho i, de fet, té sentit en molts tipus d’obra. Ara bé, més tard afegeixen:

as far as cinema adaption etc. is concerned, any use entails the purchase of rights. This is outside the realms of fair use and copyleft. Our notice permits fair use but obliges those who want to use our work for the sake of gain to negotiate with us. This protection is absolutely necessary to prohibit any exploitation or parasitic use of our work.

La paraula clau d’aquí és exploitation. Ells creuen que és immoral modificar l’obra d’un altre sense demanar-li permís. Aquí crec que s’equivoquen. Estic d’acord en que ells vulguin limitar-ho però no puc estar d’acord en que, si algú permet que es pugui modificar la seva obra, estigui permetent que els altres l’explotin. Llegint el text sembla que creguin que els que publiquen les seves obres literàries sota la GFDL permeten que els altres els prenguin el pèl. Si aquest és el cas, s’equivoquen. Em nego a pensar que el que feien els trobadors, cobrar diners recitant i modificant les obres dels altres sense demanar permís a l’autor, sigui explotació o parasitisme.

Finalment faré un altre petit comentari. En un moment parlen de la visió propietària/capitalista. Crec que aquesta associació no és adequada. Estic segur que en estats socialistes (si és que en queden) l’estat (dictatorial) també fa molts programes amb el codi tancat per tal d’ajudar (controlar) els ciutadans i, per altra banda, és innegable que dins el món del programari lliure hi ha molts capitalistes. És immoral que els propietaris de Redhat o IB(usiness)M facin diners a partir de l’obra dels voluntaris que programen el sistema operatiu?

En Llorenç Valverde ha escrit un article sobre Orkut al Diari de Balears.

Entre d’altres coses hi diu

…ben mirat, no crec que [les xarxes socials virtuals] serveixin per gran cosa més enllà de la curiositat de cadascú i també, per què no dir-ho, per tal que Google pugui tenir les dades de milions de persones d’arreu del món…

I és que això té la trascendència que té i prou. S’ha de desconfiar dels que creguin que xarxes com Orkut poden canviar el món. Han canviat gaire cosa els weblogs? Certament han estat molt útils i, fins i tot, sembla que alguns polítics s’ho estan prenent seriosament. Però, sincerament, per tal que aconseguim desfer-nos de les estructures monolítiques dels partits tradicionals encara hi queda un llarg camí que, si l’esperable triomf del PP a les properes eleccions esdevé realitat, serà bastant dur (de fet l’alternativa al PP tampoc no és gaire esperançadora). No espereu que les xarxes socials virtuals provoquin canvis més grans que els blocs. Ara bé, ningú nega que sigui ben divertit navegar per les xarxes d’amistats.

Orkut, el bar de copes més gran que he vist mai, m’està deixant flipat i, al mateix temps, preocupat.

Estic flipat perquè això creix com una taca d’oli. Em sembla que abans d’ahir poques persones, de les que conec per aquests móns digitals, es passejaven pels nusos de la xarxa d’Orkut. Avui hi és tothom.

Dada: Aquest matí estava connectat a 19.000 persones. Ara, al vespre, estic connectat a 26000. És a dir, si vaig dels meus amics als amics dels meus amics i així successivament, puc arribar a tanta gent com viu a Maó.

Això és massa, he de confesar que em té una mica absorbit. M’ho estic passant bomba saltant de persona en persona veient les seves amistats i adonant-me que no estic massa lluny de les persones que més admiro i, el que és millor, m’encanta poder veure les seves cares. Disfruto mirant qui és amic de qui i, certament, m’estic trobant amb sorpreses ben interessants.

Però, al mateix temps, tot això em preocupa. Em preocupa des del punt de vista de l’intimitat. Cal que tota aquesta informació estigui centralitzada? Aquesta és una eina ben interessant, però més val que no ens hi tirem de cap, una mica de recel sempre va bé.

Un exemple: M’imagino que, a hores d’ara, el CNI ja hauria col·locat micròfons a les cases de totes les persones que fóssin a l’hipotètica xarxa social den Carod.

Per cert, fernand0 ha fet una bona recerca d’informació sobre aquest fenòmen.