Enrique Gómez, ha escrit al seu bloc “La tercera ola“, un article titulat “Esquerra defiende la unidad de España“. Per fer tal afirmació es basa en dos punts que, de fet, no demostren el que ell diu que demostren:

• Que en el seu programa hi ha polítiques per tot l’Estat
• Que ERC està disposada a entrar a al govern de l’Estat.

En el programa d’un partit independentista hi ha d’haver polítiques per tot Espanya. Només faltaria! ERC és un partit democràtic i, per tant, ha acceptat les regles del joc. I vist que el seu objectiu final és difícil d’aconseguir, més val anar modificant l’estat actual per tal d’aproximar-lo a l’estat ideal. El Sinn Fein ha acceptat actuar sota les regles que consagren Irlanda del Nord com a zona autònoma del Regne Unit. Ha deixat el Sinn Fein de lluitar per la unificació irlandesa? Crec que ningú gosaria afirmar-ho.

Entrant al govern d’Espanya, ERC obtindria unes eines que facilitarien molt el seu objectiu final. Quan un vol destruir un sistema centralitzat sempre ataca el centre de control.

Ara bé, no us penseu que això és una defensa del partit de Carod. No m’agraden els partits populistes, i crec que ERC s’està comportant com a tal. De fet, aquesta és una crítica cap a uns arguments desenfocats que, segons el meu parer, només pretenen atreure el lector. Ho dic, perquè a l’article en qüestió es diuen coses ben interessants, com per exemple:

En las últimas elecciones generales un 87,82 % de los votantes catalanes apoyó a opciones que buscan una reforma del modelo de Estado. En las autonómicas ese porcentaje fue de un 85,87%. ¿De verdad hay alguien que pueda creer que estos millones de personas están totalmente equivocadas?.

Al final diu;

Al final se acabarán yendo, y lo peor de todo es que será culpa nuestra, por no haberlos aceptado.

La primera reacció que vaig tenir en llegir això va ser d’alegria, ja que costa molt sentir frases com aquestes en el debat sobre Espanya. Però, francament, crec que aquestes paraules, que en un altre moment serien esperançadores, ja arriben massa tard. Em sap greu dir-ho perquè sé que, a l’Espanya actual, defensar un model diferent d’estat requereix anar contra corrent i això sempre és difícil.

Jo crec que el plantejament s’ha de canviar. Aquesta segona part de l’article d’Enrique Gómez es basa en que “quizá haya llegado la hora de afrontar la unidad de España no desde la confrontación entre nacionalismos centrípeto y centrífugo, sino desde una nueva óptica”. És a dir, segons ell, el punt clau és com reinventem Espanya, donant per fet que Espanya és un valor a mantenir. Jo crec que hem de baixar un nivell i, tots els espanyols junts, plantejar-nos d’una vegada si amb aquest estat hi guanyem o hi perdem. Probablement, la convivència i la democràcia gaudirien de molt millor salut en una Ibèria i en una Europa formades per petits estats de tamany similar, units en una Unió europea vertaderament democràtica. Però deixeu-me que us ho argumenti en un altre escrit.

Pels que hem acceptat usar Gmail - tot i que empra una aplicació web privativa - s’ha publicat una extensió pel Firefox que et notifica les noves converses sense haver d’entrar a la web de Gmail. Via google.dirson.com.

Enllaç a l’arxiu xpi.

Que bo! No sóc l’únic que mescla la pel·licula de Tarantino, Kill Bill i el programari lliure!

KBC Securities has released a stock research report yesterday onMandrakesoft entitled “Kill Bill”. In the report, KBC givesMandrakesoft an “Outperform” rating, indicating that the stock willoutperform the (stock) market.

De passada, cal felicitar la gent de Mandrake per la bona feina realitzada.

French deputies walked out in protest when Jean-Claude Trichet, head of the European Central Bank, starting addressing a meeting at the Council of Europe in the Queen’s English.

Fa uns dies vaig sentir aquesta noticia a EuroNews i em vaig sulfurar. Com pot ser que els eurodiputats de l’estat que mes fermament nega al catala la possibilitat de ser llengua oficial de la UE, es queixin de manca de respecte cap al frances?.

Trobo vomitiu que els diputats d’una republica que nega la seva llengua als seus fills, que ha confos igualtat amb homogeneitzacio cultural - deixant en coma el catala, l’occita, el basc, el breto el cors i les altres llengues de França diferents al frances, tot causant un vertader genocidi cultural - em neguin el dret de comunicar-me amb les meves institucions en la meva llengua i al mateix temps insultin a Jean Claude Trichet per emprar l’angles en un discurs al Consell d’Europa.

La mateixa reaccio em va provocar sentir a la Radio Suisse Romande el secretari general de la Francofonia, senyor Butros Butros Galli, afirmar que la defensa del frances equival a defensar la riquesa linguistica i, per tant, la llibertat.

Demanara perdo algun dia la Republica de França per negar als seus fills la llengua dels seus avis?

El mes ironic de tot plegat es que temen que la llengua de la Republica acabi essent un patois que, de fet, es el pitjor insult cap a una llengua i els seus parlants. Temen que Trichet estigui envait per l’autoodi que les escoles de la Republica van inculcar als catalans de França.

La decadencia transforma les velles glories en caricatures de si mateixes.

França, aprofita l’energia dels nous francesos per reinventar-te, no per guanyar mundials!

Perdoneu que no posi accents, he emprat un teclat suis.

L’altre dia us vaig dir que “llibertat i comunicació són el que diferencia la nostra espècie de qualsevol altra”. Avui he llegit que abans d’ahir en Llorenç Valverde va escriure una cita que deia: “Sintaxi i tecnologia: això és el que separa els humans dels animals”.

La pregunta clau és: què ens ens fa humans? Llibertat i comunicació o sintaxi i tecnologia? De fet aquests dos parells de conceptes no són ortogonals. Jo vaig parlar de comunicació, en Valverde parla de sintaxi. En aquest cas em quedo amb sintaxi ja que, és evident, els ocells piulen per comunicar-se però, al mateix temps, no són capaços de construir frases (bé, em sembla que els bonobos sí que poden, però, de totes maneres, la nostra complexitat lingüística és molts ordres de magnitud més gran que la de qualsevol animal, inclosos els bonobos). La seva és una comunicació molt rudimentaria. Així que R.A. Brooks, l’autor de la cita, és molt més precís del que ho vaig ser jo.

Per l’altre cantó tenim tecnologia i llibertat. Ens fa la tecnologia més lliures? Som més lliures ara en les nostres societats complexes i comunicades que quan vivíem a la sabana? Jo ho tinc ben clar, la tecnologia és una condició necessària per a la llibertat, ara bé, no és una condició suficient. El nostre èxit com a humans és que, tot i no deixar de viure a la natura, hem après a independitzar-nos d’ella mitjançant la tecnologia. Això no hauria estat possible sense tenir un cos (natural) no especialitzat. Però finalment ha estat la tecnologia la que ha reduït dràsticament la incertesa de les nostres vides i així ens hem pogut dedicar a altres tasques com, per exemple, pensar el món i, per tant, fer-nos lliures. El procés no ha acabat¹, fins i tot, pot ser un dia podrem deixar el hardware (el cos) enrere per viure en un món 100% no natural, un món sense limitacions. Qui ho sap, pot ser això és el que passa quan el hardware ens caduca, però això ja ens ho hauríen d’explicar els teòlegs de l’Església d’Emacs.

Així, després d’aquesta divagació, podem concloure que el que ens fa humans és el posseïr una sintaxi i ser lliures.

Per cert, heu pensat que el codi és sintaxi i tecnologia tot alhora? És el codi el que ens fa humans?

[1] Però hem d’anar alerta, he dit que tecnologia no és garantia de llibertat així que no és segur que el procés acabi bé! Hem de ser hàbils manejant la tecnologia, i la natura. No hem d’acabar com a Matrix!

L’any 1841 ja es deien idees tan encertades com les d’aquest paràgraf.

Aprecio tanto, Señor, la amabilidad con que la Cámara me ha escuchado, que no os entretendré más. Solo esto diré: que, si la medida presentada ante nosotros se aprobase, y produjera una décima parte del mal que se calcula que produzca, y que yo firmemente espero que produciría, habrá pronto un remedio, aunque de naturaleza muy censurable. De la misma manera que las absurdas actas que prohibieron la venta de caza fueron virtualmente abolidas por el cazador furtivo, de la misma manera que muchas absurdas leyes fiscales han sido virtualmente abolidas por el contrabandista, así esta ley será virtualmente abolida por los editores piratas. En la actualidad el poseedor del copyright tiene el sentir público de su parte. Los transgresores del copyright son considerados bellacos que quitan el pan de la boca a hombres dignos. Todo el mundo se complace en verlos reprimidos por la Ley y compelidos a restituir sus mal habidas ganancias. Ningún comerciante de buena reputación querrá tener nada que ver con tan deshonrosas transacciones. Aprobad esta ley y ese sentir habrá llegado a su final. Hombres muy diferentes de la actual raza de editores piratas infringirán pronto este intolerable monopolio. Se emplearán constantemente grandes masas de capital en violar la ley. Se usarán todas las artimañas para evadir la persecución legal, y la nación entera estará envuelta. ¿Y de qué lado, en verdad, debería estar la simpatía del público cuando la cuestión es si un libro tan popular como Robinson Crusoe o El progreso del peregrino estará en cada casa, o si quedará confinado a las bibliotecas de los ricos para provecho del biznieto de un editor que, cien años antes, adquirió a bajo precio el copyright de su autor, entonces en un apuro? Recordad también que, una vez deje de considerarse tan malo y tan deshonroso invadir la propiedad literaria, nadie puede decir dónde se detendrá la invasión. El público rara vez hace finas distinciones. El saludable copyright que ahora existe compartirá la desgracia y el peligro del nuevo copyright que estáis a punto de crear. Y hallaréis que, al intentar imponer restricciones irrazonables a la reedición de las obras de los muertos, habréis, en gran medida, anulado las las restricciones que ahora evitan el saqueo y fraude a los vivos. De ver yo, Señor, alguna probabilidad de que este proyecto se enmendara en la Comisión de manera que pudiese retirar mis objeciones, no dividiría ahora a la Cámara. Pero tan convencido estoy de que ninguna alteración que no pareciera insoportable a mi honorable y erudito amigo podría hacerlo soportable para mí, que debo proponer, con pesar, que este proyecto se lea una segunda vez de este día en seis meses.

Algú pot explicar als “defensors de la cultura” (inclòs el PSOE) que forçant el copyright estan cavant la seva pròpia tomba. Ho entendran algun dia? Pot ser els haurem d’enviar aquest discurs encuadernat…

Per cert, tinc molta curiositat per saber què en pensaria l’autor del discurs (Thomas Babington Macaulay) del copyleft en un món on la còpia té un preu nul.

Quan a les Illes Balears governava el Pacte de Progrés el PP acusava el govern dels mals resultats turístics. Fins i tot, al cap de pocs dies d’haver recuperat el poder, els conservadors deien que ja es notava el canvi, que tot anava millor. Com si els turistes només anéssin a llocs governats pel PP.

Avui el titular del diari Menorca és: “ASHOME teme perder 75.000 turistas y 36 millones de euros”. Ara governen ells, però suposo que l’excusa serà que a Menorca hi governen els socialistes i els nacionalistes.

El pacte va ser un fracàs, però, francament no sé què és pitjor.

Tinc un parell d’invitacions de Gmail per oferir-vos. Qui en vulgui una que deixi un comentari i que escrigui alguna cosa interessant i/o divertida. A finals de setmana decidiré qui les ha guanyat.

Per cert, penseu que l’interfície no és programari lliure…

>El codi és llenguatge

[El programari] És tant important com la llengua: una forma més bàsica de representació del coneixement
Benjamí Villoslada;
en una llista d’amants de la vida tecnològica

Així de senzill senzill i clar. El programari és codi, al mateix temps, el codi és llenguatge i sabem que el llenguatge ens serveix per a comunicar-nos. La comunicació és fonamental per a ser lliures, de fet, llibertat i comunicació són el que diferencia la nostra espècie de qualsevol altra. A tot això hi hem d’afegir que el programari ens capacita per a multiplicar la nostra capacitat comunicadora i alliberadora a límits insospitats.

Ara bé, aquest sentiment que hauria d’ésser universal no ho és. Com que la major part dels ciutadans no entenen el valor del codi permeten que, des del cim de les estructures, els actuals oligarques es preparin per a mantenir els seus privilegis. Aquests dirigents veuen el món com si fos seu i, tot fent-nos creure que és gràcies a ells que el món avança, esperen mantenir-ne el control durant mil anys. De fet, sembla que ho tinguin tot de cara, de moment, els homes elegits pel poble s’estimen més seguir els seus consells que els dels ciberciutadans.

>Les caixes hermètiques

Les caixes hermètiques abunden. Consoles de videojocs, reproductors de música i video, punts d’accés wireless, routers i milers d’objectes similars omplen els catàlegs tecnològics. Tots aquests dispositius tenen diversos punts en comú: tenen millors processadors, més memòria RAM i discs durs o memòreis flash de molta més capacitat que la que tenien els ordinadors de fa pocs anys. Això impressiona però, de fet, si ho fa és gràcies a l’ànima. Un munt d’àtoms serveix de poc en l’era dels bits. La vida necessita ànima i aquesta és el programari, el codi.

Però els nostres estimats oligarques són intel·ligents, és per això que tanquen aquestes caixes ben hermèticament i, per si som espavilats i les obrim, intenten que les lleis puneixin els sacrílegs. Ens volen fer creure que la propietat intel·lectual del codi dels dispositius està per sobre de la pròpia propietat física. La regla hauria de ser que jo del meu gadget en faig el que vull, però no és així, ells saben mirar enrere i aprendre del passat, el seu territori. Saben que el tabú ha estat molt útil per a controlar societats senceres, així que intenten que el codi sigui el tabú del segle XXI.

>Les caixes transparents

El que també saben els oligarques és que ningú no és capaç de controlar-ho tot i, per tant, són conscients de l’amenaça. L’amenaça són els petits amants de la llibertat. Els que tenen idees innovadores que surten dels garatges i que, per tant, són imprevisibles. Fa tretze anys, un nucli lliure va saludar el món per primera vegada i, ara que ja comença a fer-se gran i fort, ha après les tècniques de lluita més letals, com per exemple, funcionar en petits dispositius. I com que les tècniques s’aprenen per aplicar-les, ja hi comencen ha haver dispositius (Linksys WRT54G) que, amb ànima lliure i caixa transparent (el codi del firmware és lliure), estan disposats a trencar el mercat. Són disruptius i ho saben.

Tot bon lluitador té una bona arma. El nostre petit gran nucli va equipat amb la GPL. Això vol dir que quan obtinc una caixa transparent també obtinc el codi de la seva ànima. Amb el codi em comunico i, per tant, puc ensenyar la màquina a fer coses diferents, a fer coses per les quals no havia estat dissenyada inicialment, de la mateixa manera que l’ésser que va caminar per la sabana tot i que estava fet per saltar pels arbres.

El món físic està condemnat a ser envaït per una massa de petits dispositius capaços de processar codi. Alguns d’aquests dispositius seran transparents i parlaran mitjançant codis lliures. Petits hackers en els seus garatges estudiaran les seves ànimes, les milloraran i les deixaran anar per tal que colonitzin nous dispositius. A poc a poc, com en el joc de la vida, per un procés de selecció natural aquestes noves ànimes prendran el poder als oligarques per a redistribuir-lo entre els individus que habiten la República dels bits.

Els oligarques saben contra qui lluiten, però es creuen segurs d’ells mateixos. Nosaltres desitgem que es confiïn i es relaxin en les seves butaques del món industrial. Nosaltres els observem des d’aquí, des del ciberespai, el nostre territori. Estem preparats, el programari lliure és la nostra espasa d’Hatori Hanzo, sabem usar-la i l’usarem. I tal com va fer Black Mamba, ens venjarem i acabarem amb els nostres enemics un a un. La venjança és un plat que es serveix ben fred.

Gràcies Joan per les còpies analògiques de l’article que m’ha inspirat:
R.X.Cringely, How Linux is Inadvertently Poised to Remake the Telephone and Internet Markets

He afegit Teodoro Obiang Nguema al Political Friendster (paròdia política de la famosa web de xarxes socials). De moment només li he posat un amic, Exxon Mobil, però estaria bé que algú hi posés enllaços amb França.

Per tal que es mantingui 43 persones han de votar. Registreu-vos i voteu-lo per favor. Saddam no era l’únic petrodictador del món.