Acabo de descobrir una extension per a Firefox que permet conèixer el PageRank de les pàgines visitades.

A través de Barrapunto he trobat una iniciativa de Derecho de Internet per a intentar que el Tribunal Constitucional declari el canon als CDs il·legal. Aquesta iniciativa em va molt bé per comentar, en quatre línies i molt esquemàticament, com funciona una societat en xarxa (si voleu aprofondir sobre el tema llegiu els articles de Las Indias).

L’inici
Un individu (o petit grup d’individus) comença un projecte. Aquest pot ser un programa, una obra d’art, un acte polític, etc. En aquest cas es tracta d’una iniciativa per a intentar que el TC declari el cánon anticonstitucional (De moment aquest és l’únic camí de fer-ho ja que els legisladors no estan per la labor).

La creació de la xarxa
Si l’iniciativa és bona, com en aquest cas, sobresortirà del mar de projectes existent i esdevindrà visible. Ràpidament l’iniciativa atraurà altres individus que en parlaran d’ella. Probablement, unes quantes persones triaran lliurement d’entrar a formar part de la xarxa del projecte tot creant vincles amb ella. Per exemple, en aquest cas hi haurà gent que, com jo, en parlarà, d’altres, si tenen coneixements de dret, podran col·laborar des del punt de vista legal i, finalment, n’hi haurà que aniran al jutjat a interposar la demanda.

El talent inicial d’una persona haurà estat la llavor que haurà creat una xarxa voluntària d’interessos.

El punt àlgid

Gràcies a la xarxa creada el projecte creixerà i obtindrà els seus objectius. En aquest cas serà que el TC es pronuncii.

La fi de la xarxa

Un cop s’hagi aconseguit l’objectiu, la xarxa no tindrà raó d’existir i, per tant, es dissoldrà. En un futur (o al mateix temps) alguns dels individus que aquí han estat units treballant per un mateix objectiu, treballaran per objectius contraris en altres xarxes. Les xarxes es solapen.

En un món en xarxa s’han de prendre decisions

Aquest petit exemple ens ha servit per veure que en un món en xarxa l’individu té molta més responsabilitat. No és com en el nostre còmode sistema polític en el qual un tria un paquet tancat en forma de partit polític, sinó que en cada moment tria amb quina xarxa s’unirà. El món en xarxa requereix prendre decisions constants donant molta més rellevància i influència a les persones.

En resum, si volem una democràcia de debò ens haurem d’acostumar a prendre iniciatives i decisions constantment. Ens hem d’aconstumar a fer i desfer xarxes d’interessos constantment. La llibertat requereix un esforç.

Recordo que un professor de la facultat ens va dir que no volia penjar uns apunts a Internet “perquè no te’n podies fiar de ningú”! Suposo que “no poder-se fiar” vol dir que no vol que un professor “espavilat” utilitzi els apunts a la seva classe!

Em vaig emprenyar molt. Vaig estar a punt d’aixecar el braç i fer el discurs copyleft, però ja se sap, la nota és la nota.

Aquesta actitud contrasta amb aquesta altra de Jorge Cortell-Albert:

En un ejemplo de coherencia con mis propios convencimientos de que las leyes de Derecho de Reproducción (es un insulto a la inteligencia enmascararlas tras el término “Propiedad Intelectual”) son unas leyes abusivas, lesivas al interés general, y que sólo benefician a los editores, productores, y distribuidores (y a organizaciones como la SGAE), sin aportar soluciones al problema de la falta de impulso creativo (más bien entorpeciéndolo al restringirlo y limitarlo a unos pocos), he decidido poner las obras que aparecen en esta página (si a alguien le interesan además mis novelas, guiones, música o cuadros que me lo diga) a disposición de quien le interese bajo la licencia “Creative Commons Attribution-NonCommercial-ShareAlike 1.0″ [cc]. Al visualizar las obras que aparecen en esta página está usted aceptando dicha licencia.

Enhorabona Jorge! I gràcies per compartir el coneixement! No sé què hauria passat amb Aristòtil si hagués protegit el seu coneixement amb drets d’autor.

Hi ha gent que no sap en quin món viu. Corel n’és un gran exemple. Aquesta empresa ha decidit tirar endavant amb el seu WordPerfect, volen provar a veure si val la pena lluitar contra OpenOffice i MS Office!

Que optimistes!

Són optimistes perquè estan condemants al més profund fracàs. Des que el programari lliure existeix el programari propietari només triomfa allà on tenia el monopoli. Creu Corel que serà capaç de fer forat al mercat per introduir una altra aplicació propietaria? Si jo fos directiu d’aquesta empresa em dedicaria a millorar l’OpenOffice i a vendre serveis al voltant d’aquesta aplicació. Si no ho volen fer, canviaria de sector i em dedicaria a tenir idees innovadores. WordPefect no és innovador.

El nou món només és apte pels que en coneixen les regles.

No sóc poeta, però si ho fós, dedicaria els meus versos a Gnome. Algun dia us n’explicaré la raó.

Chirac va triar el bon cantó, el dels que creien que la invasió de l’Irak no s’hauria d’haver fet de la manera que s’ha fet. Ara bé, es va vestir amb una túnica de moralitat que fa riure ja que:

Si ens giram cap a un altre cantó, tenim que, segons ha denunciat Linda Melvern, autora de dos estudis sobre el genocidi de Rwanda, la política estrangera francesa no mereix altre qualificatiu que el d´horripilant.

continua

Per exemple, no fa molts anys, Guinea Equatorial va donar al francès el status de llengua oficial. A canvi de què? Quin és el preu de la francophonie?

Estaré eternament agraït a la persona que faci una extensió pel Firefox que permeti fer cosultes de manera còmoda al diccionari Alcover-Moll.

No trobeu que seria genial?

Nosaltres, els humans, som altament contradictoris i incoherents. Un exemple perfecte d’aquesta incoherència és l’actitud en front el progrés tecnològic i els inevitables canvis que aquest provocarà — i que de fet ja està provocant — a l’equilibri, sempre innestable, del nostre planeta.

N’hi ha que es prenen el futur de manera catastròfica. Aquest troben que no hi ha res a fer, que cada avenç tecnològic només servirà per apropar-nos cap a l’innevitable destí del suïcidi global. L’actitud contrària, que és tan comuna com l’anterior, és passar de tot. Si la Terra ha sobreviscut durant milers d’anys, per què no ha de sobreviure’n milers més fins que el Sol digui prou? El més divertit de tot plegat és que aquestes dues actituds extremes solen ser presents en el mateix individu. Tots sabem que la gran majoria de socis de Greenpeace porten els seus fills a l’escola en cotxe, tenen aire condicionat a l’oficina, prenen avions i, per exemple, en ficar-se al llit, han emès una quantitat de diòxid de carboni molt similar a la de qualsevol altra persona del seu país. La veritat és que, al final, quasi ningú no està disposat a renunciar a res, per molt militant de la causa verda que sigui.

Probablement, en aquest cas, el bon camí és la prudència raonable. L’anàlisi dels nostres actes és necessària, però hem de ser conscients que, tot i que l’estat actual de la ciència ens permet saber cap a on aniran els tirs, no ens assegura l’èxit de la predicció, els sistemes complexos poden ser sorprenents.

Per exemple, és sorprenent llegir al diari La Vanguardia de dia 15 de juliol un article amb el següent text ressaltat:

La catedrática de la UAB [Anna Cabré] asegura que en el siglo XXI se frenará el crecimiento de la natalidad y se llegará al techo de población en el mundo.

Resulta que cada cop les dones de quasi tots els països, rics o pobres, tenen cada vegada menys fills. Daniel Cohen argumenta a “La Mondialisation et ses ennemis” que el fet que les series de TV americanes es puguin veure a qualsevol racó del món ha estat molt més efectiu per controlar la natalitat que qualsevol política repressora. Anna Cabré ens ho confirma, les naixences disminueixen a tot el món. Que la societat humana globlal sigui complexa fa difícil tenir en compte la variable “èxit de les series de TV occidentals arreu del món” en els models que en prediuen el futur. Quantes variables similiars ens deixem? Vol dir això que no val la pena fer prediccions? No! Però sempre les hem d’agafar amb pinces (De fet el meu futur passarà per l’estudi científic del planeta).

Diuen que la natura és sàvia. Segurament ens donarà més sorpreses i, fins i tot, pot ser seran agradables! Jo ho desconec. Els canvis són innevitables, però mentrestant seré prudent i m’esforçaré per optimitzar l’ús dels recursos. Però em nego a ser catastrofista i incoherent al mateix temps!

Fa uns dies, a Lausanne, vaig anar a comprar una targeta per recarregar el meu mòbil i l’home del kiosk em va demanar de quin país venia. Li vaig contestar que era de Menorca a les Illes Balears, i en castellà (semblava un parlant d’una altra llengua que havia après el castellà a l’Argentina), em va dir: “Oh, la tierra de los ‘xuetes’!”.

Per moltes campanyes turístiques que fem i per molt boniques siguin les nostres platges, n’hi ha que no obliden i recorden que nosaltres també hem discriminat els nostres conciutadans.

XUETA
|| 1. m. i f. i adj. Cristià mallorquí descendent de jueus conversos, relapses i posteriorment reconvertits; cast. chueta.
|| 2. m. Capxerigany, ocell de l’espècie Lanius rufus (Manacor); cast. alcáudón.
|| 3. adj. Persona astuta, embullosa, enganyadora (Men.); cast. taimado, pícaro.
|| 4. adj. Dona bruta, deixadota (Montblanquet); cast. guarra.
Intens.: xuetàs, -assa; xuetarro, -arra; xuetet, -eta.
Etim.: V. xuetó.

Del diccionari Català-Valencià-Balear

El toro d’Osborne ha esdevingut un símbol del nacionalisme espanyol. Ara n’hi ha que el volen combatre tot creant el “burro català“. No crec en les guerres de símbols, i menys cometre l’incoherència d’atacar un símbol tot creant-ne un d’idèntic, ja que no ajuda massa al diàleg que tant hem reinvindicat.

De totes maneres la foto és ben divertida.