Un amic meu m’ha escrit un missatge en el que hi ha adjuntat aquesta nota:

P.S.: sobre propietat intelectual, potser et pot
> resultar interessant entrar a la pagina web de David
> Levine, www.dklevine.com, un dels més grans experts
> mundials en teoria de jocs, que està escrivint un
> llibre molt interessant amb un altre economista,
> Michele Boldrin, sobre el tema. Pots trobar-ne alguns
> capitols penjats, així com altres xerrades que ha
> donat sobre el tema, i una bibliografia extensa des
> del vesant de l’economia teòrica. Ja veus: no tots els
> economistes americans son uns neocons!

Una lectura que promet.

Against Intellectual Monopoly

In the modern theory of growth, monopoly plays a crucial role as both a cause and an effect of innovation. Innovative firms naturally gain monopoly power for some period of time, and it is argued without the prospect of monopoly power in the form of “intellectual property” would have insufficient incentive to innovate. In fact intellectual monopoly is costly, dangerous, and neither needed for, nor a necessary consequence of, innovation. In particular, intellectual property may hurt more than help innovation and growth, and as a practical matter, is more likely to hurt. To the extent that intellectual property is helpful, as the economy grows or as trade expands through agreements such as the WTO, the length of protection should be reduced.

Moltes vegades he sentit dir que un dels problemes principals d’internet és que no es pot comprovar la fiabilitat de la informació que s’hi troba. Com si fos un problema nou.

Com sé que són fiables els llibres de la biblioteca pública del barri? Com sé que és fiable el llibre que m’he comprat avui? Com sé que és fiable la informació publicada al diari que compro habitualment?

En el primer cas confio que l’ajuntament haurà comprat llibres seriosos. En el segon l’experiència em diu que els llibres publicats a tal col·lecció són ben sel·leccionats per la persona que la dirigeix. El diari no és diferent. I a Internet? Doncs el mateix. L’experiència acumulada em diu que els enllaços que trobo en un bloc determinat són fiables. L’experiència i l’acumulació d’errors fan que un aprengui a discernir si val la pena, o no, fiar-se d’un text.

Aquesta actitud negativa cap a internet és deguda a la ignoràcia i a la tecnofòbia imperant. És més fàcil continuar segurs en el món de paper que adquirir la necessària experiència per ser competent a la xarxa. No us trobaríeu perduts comprant un diari al Quebec? Com sabríeu que no compreu l’equivalent a La Razón? Doncs equivocant-vos, demanant, llegint… com a internet.

Aquest escrit ha estat motivat per dos fets independents. En primer lloc, aquest matí, he sentit a la ràdio el típic debat sobre el best-seller que molts han llegit aquest estiu. És divertit llegir als diaris les cartes contra aquest llibre. Sembla que aquest no és digne de ser publicat en paper. I per què no? Segur que si hagués estat distribuit per internet, amb el mateix èxit, no hauríem llegit les mateixes cartes apocalíptiques. Si es projecten “males pel·lícules”, i tothom les va a veure, es sent algun comentari negatiu, però si el mal producte es publica en paper, és la fi del món.

L’altre detonador d’aquest escrit ha estat aquest fragment d’una entrevista a David de Ugarte:

Joseba: Recuerdo que la primera noticia que tuve de la edición de papel de 11M Redes para ganar una guerra fue a las siete de la mañana en Telecinco mientras me levantaba para trabajar.

David de Ugarte: ¡¡No sabía que habíamos salido en Telecinco!! )

Joseba: La pregunta que me vino a la mente fue, ¿cómo le habrá sentado el paso al papel?

David de Ugarte:Pues es curioso el efecto del salto. Tiene dos dimensiones, la primera sobre el contenido, la segunda sobre la repercusión.

Respecto al contenido, sinceramente creo que si lo comparamos con los artículos preliminares a partir de los cuales nació el libro, el hipertexto es superior al texto. La posibilidad de dar enlace a documentación, de redactar ahorrándote el contexto y centrándote en ideas como fogonazos permite un estilo que creo hace más útil y rica la lectura, dando juego a diferentes niveles y complicidades con el lector.

Por eso resulta chocante la diferencia de repercusión, sobre todo si tenemos en cuenta que en la web habíamos tenido 65.000 descargas y en papel sólo salieron 3000 ejemplares (que creo se han vendido). En papel hemos conseguido una relevancia social mucho mayor, de alguna manera hemos “influido” más en el debate social global con esos 3000 ejemplares.

Por supuesto esto se debe a los límites de la expansión de la sociedad y la cultura de red en España, pero no deja de resultar sorprendente. Creo que la “sacralización del libro como objeto” que comentaba Suso de Toro en la introducción de mi libro se ha demostrado completamente real.

Ja ho sabeu, en el món linial d’aquí a fora si vols ser seriós has de ser en paper! Quan esdevindran seriosos els hipertextos electrònics als ulls de la societat?

Sembla que entre els desenvolupadors de KDE es respira un canvi de rumb, o almenys això és el que transmet aquest article de Cnet Asia.

Per un cantó KDE s’ha decidit a facilitar les cerques de fitxers a l’ordinador, de manera que els linuxers tindrem una de les noves característiques que hauríen de transformar Longhorn en un sistema operatiu letal abans que els clients de Microxof. Esperem que sigui així:

The search engine will be included on the control panel and will build on KDE’s current search functionality. “We are planning a Google-like search system for the control panel, although people will still be able to search for files by name,” Seigo said. He pointed out that currently, it is much easier to find files on the Web than on a computer.

Cal destacar la darrera frase. Com pot ser que haguem arribat al punt de tenir millors eines per cercar a la xarxa que al nostre disc dur? Ara bé, em demano si no hauríem de tenir també un sistema d’arxius nou per a tenir bones cerques.

L’altra bona notícia és que a KDE ja s’han adonat que amb menús de mil opcions i centres de control amb milions de finestres no es pot arribar a l’escriptori de l’usuari estàdandard. Sembla que KDE seguirà l’estela de Gnome en temes d’usabilitat:

“We are planning on streamlining KDE. Developers love to build an interface with a million levers and buttons, but it’s not easy to use. We want to make the interface more intuitive without limiting power,” Seigo said.

Three professional usability experts have joined the KDE project and are helping improve the interface.

Els dos grans escriptoris de GNU/Linux estan seguint el bon camí. Bones notícies pel programari lliure, males notícies pels monopolis privatius.

Durant la meva estada a Suïssa vaig fer bastantes fotos. Algunes d’elles tenen una qualitat prou acceptable. Si les voleu veure, les trobareu aquí.

No fa massa vaig fer grans alabances a l’escriptori Gnome però sense justificar-me. Ja fa uns dies que vull escriure un text que argumenti la meva admiració per aquest projecte. Tot documentant-me per aquest escrit he trobat un article que conté, ni més ni menys, el que jo volia dir. Fins i tot, l’evolució de l’autor pels escriptoris de GNU/Linux és idèntica a la meva, amb la sola diferència que jo m’hi vaig introduir un any més tard i, per tant, vaig començar directament amb KDE 1.0. L’article es titula Why GNOME’s Got it Right i el signa l’editor en cap d’Open for Business.

Com que vull que us el llegiu us poso només alguns estractes per tal que aneu fent boca:

Last week, some developers disagreeing with the direction of the GNOME Project decided to create what appears to be the beginning of a fork of the project – GoneME. Like many from KDE Project and elsewhere in the community, GoneME’s major complaints boil down to what has proven to be GNOME’s most controversial move: simplifying the user interface. While naysayers, including the GoneME developers, seem to feel that the simplification of the interface, undertaken with the encouragement of such GNOME leaders as Havoc Pennington of Red Hat, is actually just “dumbing down” the interface, I think these critics are actually missing the point completely.

GNOME understands the average user. Whereas KDE continues to become more bloated with, by one count, over 200 configuration panels inside KControl, GNOME has aimed for simplicity with reduced configuration complexity made possible through the highlighting of the options business users want and need. While it does cause a loss of flexibility to some extent, this is easily made up for by lowering support costs and making GNOME’s tools less intimidating. This does not indicate that GNOME is not useful for power users. In fact, it has lots of tools and features that will make most power users feel right at home. Furthermore, many developers are creating tools to work with GConf settings to accomplish even more configurability (the advantage of leaving these tools out of the main distribution means this flexibility can exist without unnecessarily creating a larger area where bugs must be fixed between releases). What GNOME has essentially done is declare it is leaving the era of complex computing and joining the world of simpler, easier systems that Mac users have been enjoying for decades.

De fet, Gnome no és només un gran escriptori sinó que és molt innovador. Mireu sinó el dashboard que aviat tindrem tots al nostre escriptori. De fet, a poc a poc, Gnome està fabricant l’arma que necessitem, de la qual en parlo sovint. Evolution + Gaim + Dashboard + … pot augmentar exponencialment la nostra capacitat de formar xarxes amb altres persones. Productivitat al servei de l’individu.

Malauradament Gnome no és tot el sistema operatiu. Seria molt interessant veure com aquests esforços per fer un sistema més usable s’extenen a la seva totalitat. En aquest article d’OSnews hi ha idees interessants al respecte. Per exemple, sempre he cregut que les eines tipus apt són molt bones, però no perfectes. Crec que ens agraden tant perquè estan a anys llum dels desastrosos instal·ladors de programes per Windows. Però de fet, les dependències són un merder (encara que es resolguin automàticament) i haver de passar-se un dia configurant un bon arxiu de fonts és pitjor. L’ideal seria anar a la web del programa en concret, baixar-se un sol arxiu i arrossegar-lo sobre una finestra d’un programa gestor de programari. Tal com fem per instal·lar els temes del Gnome.

A part de tenir un monopoli, Microsoft té un exèrcit de persones que desinformen el personal per tal de fer el monopoli justificable. Per sort hi ha gent com Benjamí Villoslada que a través del seu flamant nou bloc ens explica com Windows no és ni compatible amb si mateix.

No fa massa, Sala i Martín començava un article amb la següent cita de Henry L. Mencken.

Tot problema difícil i complex té una resposta simple, fàcil… i equivocada.

Un exemple claríssim és el problema de l’ànalisi de les causes del terrorisme islàmic. Per un cantó, tenim la teoria simple, fàcil… i equivocada que afirma que la seva causa és la desigualtat econòmica provocada pel primer món (tot fent creure que l’economia és un sistema de suma zero). És més senzill (i popular) culpabilitzar les nostres democràcies liberals i el liberalisme en general que cercar la vetadera arrel del problema.

La bona teoria analitza l’emergència del terrorisme com a reacció en contra de les llibertats que proporcionen les democràcies liberals. Les noves tecnologies han permès que les imatges i les idees del nostre món democràtic arribin a països on uns pocs, els mollahs, controlen la societat a base de por i aïllament. En veure com trontolla el seu poder, el mollahs només tenen la possibilitat de declarar la guerra a la font del canvi per intentar destruir-la.

Aquests dies els diaris van plens de notícies sobre el líder religiós Moqtada al-Sadr i el seu exèrcit. Què persegueix aquest home? Ja veureu com molts afirmaran que la seva lluita és justa perquè pretén alliberar un poble, però, de fet, això no és cert. La veritat és que al-Sadr és lider espiritual per herència i no per mèrits. La influència de la seva nissaga ha estat tan gran que fins i tot un barri de Bagdad porta el seu nom. Sabent això, que és públic i notori (la wikipedia ho explica molt bé), un s’adona que el que persegueix Sadr no és el bé del poble sinó el manteniment d’unes estructures polítiques i socials pròpies de l’Edat Mijtana que els són favorables a ell, a la seva família i a la seva ideologia fanàtica.

No prenguem la teoria fàcil. L’actualitat ens demostra que la lluita terrorista dels Sadr i els Bin Laden no és en favor d’un poble sinó d’unes idees retrògades, injustes, discriminatòries i, sobretot, antidemocràtiques. Els americans (i els francesos, els anglesos, els italians, els espanyols,…) tenen la culpa de moltes coses, però no del terrorisme islàmic. Molts ja ho han dit però cal repetir-ho mil vegades, sinó ens equivocarem d’enemic.

Així presenta Bel el seu bloc:

Mi blog es sólo un sitio donde voy recopilando información que me interesa para ir elaborando mi tesis doctoral. Un blog experimental que llevé a cabo durante un tiempo fue el del proyecto RODA (Red de conocimiento descentralizado a través de anotaciones). El objetivo era ir anotando los progresos del proyecto y sobre todo darle más visibilidad.

Un bloc que té punts de ser bo. Hi estaré atent.

Mirant el DVD d’Animatrix amb la meva germana hem recordat una curiosa etapa de l’història tecnològica del nostre país. Es tracta de l’arribada massiva dels CDs de dades. Recordeu que en aquella època no els anomenàvem CDs, com ara, sinó que els anomenàvem CD-ROMs o, fins i tot, CD-Ruuuummmms?! Recordo que tots dessitjàvem tenir la primera unitat lectora de discs compactes per poder evitar comprar la columna de disquets del PC Fútbol . També recordo com els diaris es van tornar bojos repartint enciclòpedies en CD-ROM que els nostres avis ens anàven guardant pacientment.

Les analogies entre el DVD i aquells CD-ROMs són moltes. En un primer nivell observem que físicament són quasi idèntics. També hem vist que, com abans, aquest darrer any els diaris s’han tornat bojos regalant col·leccions de pel·lícules en DVD. És més, els DVDs solen tenir uns menús infumables. Aquests estan escrits amb tipografies que no s’enten i solen estar mesclats amb imatges que només maregen (el DVD de Lost in Translation és una lloable excepció). Tal qual els menús de les enciclopèdies en CD-ROM.

Però l’analogia que més m’interessa és que tan els CD-ROMs com els DVDs han intentat ser l’eina que hauria permès projectar al futur les regles del passat per mantenir les antigues estructures. Per sort uns van ser superats per la xarxa i els altres,…, també. Ens van intentar vendre les enciclopèdies en CD-ROM com qui ven enciclopèdies en paper. Un producte tancat i barrat destinat a ser pagat (molt car) i consumit passivament. El coneixement transmès en una sola direcció. Amb el DVD han fet el mateix. Ens han volgut vendre pel·lícules que només es poden veure a determinades parts del món i amb determinats programaris, tot criminalitzant el que no segueixi les regles dels que manen (o manaven).

És la mateixa cantarella de sempre. Tant els CD-ROMs com els DVDs han estat testimonis d’una guerra. Per un cantó els que volen mantenir les regles del passat en nom de la defensa de la cultura. Per l’altre, els amants de l’intercanvi d’informació i coneixement, la xarxa, el p2p. En altres paraules, l’arbre contra la planta enfiladissa.