Moltes vegades he sentit dir que un dels problemes principals d’internet és que no es pot comprovar la fiabilitat de la informació que s’hi troba. Com si fos un problema nou.

Com sé que són fiables els llibres de la biblioteca pública del barri? Com sé que és fiable el llibre que m’he comprat avui? Com sé que és fiable la informació publicada al diari que compro habitualment?

En el primer cas confio que l’ajuntament haurà comprat llibres seriosos. En el segon l’experiència em diu que els llibres publicats a tal col·lecció són ben sel·leccionats per la persona que la dirigeix. El diari no és diferent. I a Internet? Doncs el mateix. L’experiència acumulada em diu que els enllaços que trobo en un bloc determinat són fiables. L’experiència i l’acumulació d’errors fan que un aprengui a discernir si val la pena, o no, fiar-se d’un text.

Aquesta actitud negativa cap a internet és deguda a la ignoràcia i a la tecnofòbia imperant. És més fàcil continuar segurs en el món de paper que adquirir la necessària experiència per ser competent a la xarxa. No us trobaríeu perduts comprant un diari al Quebec? Com sabríeu que no compreu l’equivalent a La Razón? Doncs equivocant-vos, demanant, llegint… com a internet.

Aquest escrit ha estat motivat per dos fets independents. En primer lloc, aquest matí, he sentit a la ràdio el típic debat sobre el best-seller que molts han llegit aquest estiu. És divertit llegir als diaris les cartes contra aquest llibre. Sembla que aquest no és digne de ser publicat en paper. I per què no? Segur que si hagués estat distribuit per internet, amb el mateix èxit, no hauríem llegit les mateixes cartes apocalíptiques. Si es projecten “males pel·lícules”, i tothom les va a veure, es sent algun comentari negatiu, però si el mal producte es publica en paper, és la fi del món.

L’altre detonador d’aquest escrit ha estat aquest fragment d’una entrevista a David de Ugarte:

Joseba: Recuerdo que la primera noticia que tuve de la edición de papel de 11M Redes para ganar una guerra fue a las siete de la mañana en Telecinco mientras me levantaba para trabajar.

David de Ugarte: ¡¡No sabía que habíamos salido en Telecinco!! )

Joseba: La pregunta que me vino a la mente fue, ¿cómo le habrá sentado el paso al papel?

David de Ugarte:Pues es curioso el efecto del salto. Tiene dos dimensiones, la primera sobre el contenido, la segunda sobre la repercusión.

Respecto al contenido, sinceramente creo que si lo comparamos con los artículos preliminares a partir de los cuales nació el libro, el hipertexto es superior al texto. La posibilidad de dar enlace a documentación, de redactar ahorrándote el contexto y centrándote en ideas como fogonazos permite un estilo que creo hace más útil y rica la lectura, dando juego a diferentes niveles y complicidades con el lector.

Por eso resulta chocante la diferencia de repercusión, sobre todo si tenemos en cuenta que en la web habíamos tenido 65.000 descargas y en papel sólo salieron 3000 ejemplares (que creo se han vendido). En papel hemos conseguido una relevancia social mucho mayor, de alguna manera hemos “influido” más en el debate social global con esos 3000 ejemplares.

Por supuesto esto se debe a los límites de la expansión de la sociedad y la cultura de red en España, pero no deja de resultar sorprendente. Creo que la “sacralización del libro como objeto” que comentaba Suso de Toro en la introducción de mi libro se ha demostrado completamente real.

Ja ho sabeu, en el món linial d’aquí a fora si vols ser seriós has de ser en paper! Quan esdevindran seriosos els hipertextos electrònics als ulls de la societat?

Arxivat a articles
Etiquetes: