Si fa poc deia que la sacralització del paper és absurda, avui m’agradaria explorar les virtuds dels hiper-textos electrònics.

Com sol ser habitual, per assolir aquest objectiu utilitzaré les paraules d’algú altre. En aquest cas les de Josep Perelló Palou que en el seu llibre titulat “Teoria de l’striptease aleatori” (edicions 3 i 4, València) analitza un full de Blaise Pascal plè de notes “desordandes”:

Linfini-rien original no permet la lectura estàndard a què estem acostumats. Un text ortodox disposa fils continus de paraules com pèls provenint del mateix cap pensant, en bateria i pàgina rere pàgina. Les idees hi resten arrenglerades i desfilen al ritme de la tríade subjecte-verb-predicat. Totes les frases són correctament introduïdes amb una majúscula, jerarquitzades amb comes i finalitzades en punts. És així com els llibres encapsulen l’escriptura. Però també és així com descorrelacionen les idees bo i limitant-se a una connexió simple de cause i efecte entre parelles. En conseqüència, l’empaquetament de l’escriptura en format de llibre empobreix el pensament més pur. Li fa perdre tot el seu ampli espectre i l’obliga a cenyir-se a una sola longitud d’ona. Quan el lector agafa un llibre, ha d’anar estirant un cordill de monstruosa llargada conformat per totes les frases del libre i, inevitablement, falseja el pensament més caòtic, però també més pur, que emana del cervell de l’escriptor.

Dubto que es pugui dir millor. Us recomano la lectura d’aquest llibre, sobretot la segona part “Camins aleatoris” i el Preludi a l’Infini-rien d’on prové el paràgraf seleccionat.

Arxivat a articles
Etiquetes: Xarxa