Continuo amb el mateix tema dels darrers escrits.

Al mateix temps que el programari lliure està aconseguint entrar en moltes màquines que fins ara havien estat condemnades a funcionar amb un sistema operatiu privatiu, tot tornant als bells temps en que el codi era compartit per defecte, les noves empreses d’èxit a internet estan emprant, de nou, el model privatiu per imposar-se. Tant és així, que aquest procés està eclipsant l’èxit del programari lliure, ja que cada cop emprem més aplicacions en xarxa, com els lectors de correu electrònic, i, per tant, estem, de nou, donant corda als defensors del món privatiu.

Tal com estan les coses, el problema és difícil de resoldre ja que des del món del programari lliure no s’està donant una resposta adequada. De fet, en general no s’està plantejant el problema. Només cal mirar els blocs dels que parlem de programari lliure,- aquest inclòs – per veure com de contents ens posem en veure les novetats del més cool servei de correu electrònic. “Com mola, Gmail incorpora Atom!” solem dir. De fet aquesta condescendència amb allò que és cool no és nova. Poques vegades escoltem crítiques a Apple perquè el MacOS no és lliure. De fet, l’iPod, aquella màquina que no ens permet escoltar la nostra música en format Ogg, està essent venerada per tots. L’iPod també és un ordinador i el seu programari no és lliure! No ens adonem del problema, o és que Apple té carta blanca perquè dissenya tan bé? És el disseny el preu de la llibertat?

Tornem als serveis d’internet. El tema clau és que aquestes empreses, de fet, ens donen dos serveis. Per un cantó ens ofereixen un espai en una màquina on guardar-hi les dades i un programa per accedir-hi i tractar-les. Per alguna raó que desconec, quan ens venen un programa com a servei, no ens plantejem quina és la seva llicència. Per combatre-ho hi hauria diverses solucions, la més evident seria crear programes lliures tan bons com, per exemple, el Gmail, de manera que tercers els poguessin emprar per oferir serveis gratuïts. De fet, això ja funciona, hi ha molts serveis gratuïts de blocs que funcionen amb Drupal.

Però la bona solució a llarg termini passa per tenir una xarxa de veritat. El dia que poguem tenir les nostres màquines connectades 24h amb una amplada de banda decent i simètrica, ja no necessitarem deixar les nostres dades en màquines alienes. El dia que la tecnologia arribi a tots de veritat, ja no necessitarem els nefasts intermediaris i nosaltres controlarem els nostres propis servidors, que residiran en qualsevol racó de casa nostra. Per poder llegir el correu des de qualsevol banda, prèviament només haurem d’haver fet quatre clics per configurar el nostre GNU/Linux com a servidor. I ja estarà. Si volem anar més enllà, ens capbussarem a través de les consoles i farem el que faci falta. Llavors els debats sobre si Gmail ataca la nostra intimitat o si els seus colors són macos, perdran tot el sentit. Nosaltres controlarem com ens exposem i si els colors del programa no ens agraden, els canviarem.

La nostra xarxa és la dels individus, no la dels intermediaris, per molt bonics que siguin els seus colorins i per molt fashion que ens semblin les seves propostes. Per això només necessitem sistemes operatius i programes lliures, connexions de veritat- cada ajuntament ja hauria d’haver iniciat la seva xarxa local wi-fi, malgrat la CMT - i exportar el nostre gust per les màquines i els bits. Microsoft, i tots els acòlits del model privatiu, volen ordinadors que siguin televisions, un món de bons consumidors fent el que s’ha de fer, però nosaltres hem de ser un exèrcit de freakies rebels, creatius i amb influència i diners suficients per trencar les lleis que protegeixen els intermediaris. Només així tindrem la xarxa que volem.

Actualització: Mireu això. Google creu tant en el programari lliure que en el seu campionat de programació els fons de pantalla són els famosos Teletubbies de l’XP. Bravo!

Arxivat a Uncategorized
Etiquetes: devolucionisme, Xarxa