No, no, no us parlaré d’Ucraïna, tot i que m’hauria agradat escriure alguna cosa bonica sobre aquesta revolució. La revolució de la que us parlo és una mica més subtil, és personal, és de relació amb el meu escriptori.

Ja sabeu que en aquests moments estic utilitzant la distribució de Linux, Ubuntu. Amb aquesta distribució he completat el viatge que em va portar de Mandrake amb l’escriptori KDE a Mandrake amb Gnome (la versió 2 va merèixer el canvi), Fedora amb Gnome i, ara, Ubuntu amb Gnome. Em sembla que ara m’estabilitzaré en aquesta situació durant bastant de temps, com ja sabeu Gnome cada dia m’agrada més i Ubuntu és el millor de Debian amb el millor de la usabilitat, almenys aquesta és la sensació que em dóna.

També sabeu que ara sóc a França i que aquí tinc certs problemes de connectivitat a internet des de la residència. Però, per sort, sembla que això canviarà. Bé, concretant, ahir, per fi, vaig poder connectar el meu portàtil a la xarxa, així vaig poder fer les actualitzacions necessàries i, també, instal·lar alguns programes que necessitava o em feia il·lusió provar.

Però abans de parlar de programes en concret deixeu-me que us parli de perquè Ubuntu m’agrada tant. Probablement la primera raó és la gestió de paquets. Si bé és cert que Mandrake disposa d’urpmi per gestionar els programes i que a Fedora es pot emprar yum o apt, amb cap d’aquestes dues distribucions mai vaig estar satisfet, els “repositoris” oficials sempre mancaven de programes i havia d’acabar afegint repositoris que sempre m’acabaven donant problemes. A priori em sembla que amb Ubuntu no tindré aquesta classe de problemes. En el fons tinc una Debian i això dóna molta seguretat.

Però el que em va fer acabar de decidir va ser el fet que Ubuntu es concentri només en Gnome, el meu escriptori predilecte, i que l’hagi modificat lleugerament per fer-lo encara més usable del que és. Molts han parlat ja d’aquests canvis, però crec que val la pena recordar-los: per un cantó han eliminat totes les icones de l’escriptori. Per l’altre, han modificat el menú del sistema.

Que hagin tret les icones us pot semblar bastant radical, que no hi hagi icones vol dir que l’escriptori passa de ser una taula a ser un mur on projectar-hi les finestres de les aplicacions. Al principi vaig pensar un escriptori completament net em molestaria, però ara m’hi he adaptat tan bé que em fa nosa que m’hi aparegui una icona en connectar la memòria flash USB. Però, de fet, aquest canvi no tindria sentit si no haguessin canviat el menú. Amb Ubuntu tota la interacció amb l’ordinador es fa a través del panel del Gnome. Jo en tinc un només, crec fervorosament en la simplicitat. El panel el tinc a dalt de la pantalla. A l’esquerra hi ha el menú que a Ubuntu s’ha separat en dues parts, “Aplicacions” i “Ordinador”. Si vols arrancar una aplicació la trobaràs molt ràpidament amb només dos clics al primer menú. Si el que vols és treballar amb el gestor de fitxers o canviar configuracions ho podràs fer des del segon menú. Aquest és un petit canvi, molt petit, però que, conjuntament amb el nautilus espaial, canvia molt intensament la manera d’interactuar amb l’escriptori, decididament cap a millor.

Sempre diem que en el món del programari lliure hi ha molta creativitat, però crec que amb la combinació Gnome + Ubuntu és la primera vegada que uso una distribució Linux que s’allunya clarament d’imitar l’escriptori de MS Windows per provar de fer una aproximació fresca, novedosa, avançada i productiva. S’han acabat els gran centres de control, els menús sobredimensionats i les icones sense ordre ni concert a l’escriptori. L’escriptori ja no és una taula, és una paret.

Us havia promès que us parlaria de les aplicacions que m’havia instal·lat, deixeu que ho faci en un altre escrit, aquest és ja massa llarg.

Arxivat a Uncategorized
Etiquetes: devolucionisme